LES PROPOSTES D’ÒMNIUM CULTURAL EM GENEREN DUBTES

Ahir, durant els actes de commemoració del 50è aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural, es fan fer unes propostes forçainteressants, alguna d’elles nova.

Potser no cal parlar sobre el “referèndum vinculant” d’autodeterminació que van proposar, ja que ja sabeu que opino jo d’aquest tema. Tampoc cal entrar en el tema del concert fiscal demanat insistentment per ERC i també (amb menys insistència) per CiU.

Sobre el que sí que vull parlar és sobre la insubmissió fiscal que van proposar. Quan aquest matí ho he escoltat per la ràdio, el cert és que no m’ha quedat clar, així com tampoc quan ho he llegit al diari.

Primer explicaré que és el que he entès i després en donaré l’opinió.  Sembla ser que Òmnium  proposa que “Catalunya” es declari insubmisa fiscalment i els diners que hauria d’enviar a Madrid, mentre no s’apliqui el concert econòmic. Per això es crearia un fons on anirien a parar, temporalment, els diners recaptats.  

Sabeu que si d’alguna cosa entenc una mica és d’impostos, per alguna cosa treballo a l’Agència Tributària. Ara per ara, els principals impostos són competència de l’Estat i és l’Agència Estatal d’Administració Tributària (o AEAT) qui té totes les competències sobre la gestió i la recaptació. Com sabeu l’impost més corrent és  el de la Renda o IRPF i aquest serà el que ens servirà com a mètode de treball.

Segons la normativa actual, l’IRPF es reparteix a parts iguales entre l’Estat i les comunitats autònomes. Per tant, a Catalunya es destina un 50 % de la totalitat de l’IRPF recaptat al principat, sempre que els declarants ho hagin indicat així, es a dir, que hagin posat Catalunya com a comunitat autònoma (Pot haver algú, per exemple originari de València, que resideixi temporalment a Catalunya i que indiqui que la seva comunitat és el País Valencià)

Els diners els recapten les entitats financers, també anomenades “entitats col·laboradores”. Però es clar, les entitats són “col·laboradores” de l’Estat, per tant, no seran elles les que dipositen els diners en aquest fons ja que saben que estarien comenten una irregularitat.

Llavors cal pensar que, sinó són les entitats financeres haurien de ser els propis “obligats tributaris” qui haurien d’ingressar allí la seva quota de l’IRPF. Però també és cert que les empreses i també els empresaris i professionals durant l’exercici fan els corresponents pagaments o autoliquidacions, per tant, també se’ls hi demanaria que liquidessin l’impost a aquest fons.

Serien totes les empreses, professionals i ciutadans en general qui actuarien així? Evidentment no, posar tota una població d’acord al 100 % em sona a tasca impossible.

Per tant, uns seguirien les indicacions d’Òmnium (o de la Generalitat seguit la idea d’Òmnium) i d’altres no.

Als qui optarien per la primera opció no els faltarien problemes amb el fisc, és a dir, amb l’Agència Tributària: requeriments, liquidacions paral·leles... Per a entrar finalment en fase de liquidació executiva i, finalment en embargament.

Sembla tot massa complicat per a que es pugui portar a terme i també força arriscat si no s’hi estableixen unes normes clares que no impliquin cap problema per als ciutadans.

Recordo que quan les declaracions de la renda es revisaven de forma manual, de tant en tant trobaves algú que, per indicació de “no sé qui”, introduïa un escrit on deia que de l’import que havia de pagar se’n descomptava una part que és la que l’Estat destinava a la defensa nacional. L’Hisenda de l’època (llavors encara no existia l’AEAT) li liquidava aquesta diferència amb el corresponent recàrrec, sanció i interessos.

Una vegada més hi veig més utopia que realisme.   

Sobre el mateix tema, llegiu les declaracions de "l'Hereuet".  

Mentre, el govern català rebutja la insubmissió fiscal.

L’AMBIVALÈNCIA DE CIU

Els comentaris (oficials, ja que els van fer des de els seus càrrecs públics) que van fer ahir el president Arturo Mas i el seu qüestionat conseller d’Interior sobre l’aniversari del 10-J, em van semblar del tot hipòcrites.

Cóm es por dir que l’esperit del 10-J està més vigent que mai? Com deia ahir mateix, les eleccions de novembre les va guanyar CiU amb claredat i això li va donar el govern català. Però CiU podria haver triat un altre soci de govern que no fos el PP, però va decidir que fossin els qui amb, els seus actes, van provocar la gran manifestació sobiranista de Barcelona d’ara fa un any. Aquells que van recórrer l’Estatut davant del Tribunal Constitucional i que van donar peu a les retallades que va patir.

Evidentment CiU pot dir que el tema del nou Estatut ja està superat, però només en 2 anys? Perquè (recordem-ho) el PSC, però també CiU eren els partits que li van donar suport. Els primers perquè amb Pasqual Maragall van ser-ne els grans impulsors i els segons perquè Arturo Mas va anar a Madrid a pactar amb Zapatero la “primera” retallada.

Si en aquests moments la ciutadania de Catalunya fos tan “independentista” com sembla que diuen les enquestes, caldria fer un nou replantejament i preguntar-nos on volem anar. I si queda superat l’Estatut i s’ha de redactar una constitució catalana o cal buscar l’encaix de Catalunya dintre de l’Estat Espanyol amb molt més autogovern que el que ens dóna l’Estatut retallat.

Difícil dilema. A mi em semblarà sempre un carreró sense sortida. Si Espanya per dues vegades (primer Zapatero y després del TC) van retallar l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya en sessió solemne aquell 30 de setembre de 2005, com podem pensar que ens donaran la Catalunya.

És evident que una cosa són els sentiments i l’altra molt diferent la realitat del dia a dia. Com es diu vulgarment CiU predica el que no creu. Per una part fomenta l’independentisme, del que, qui va ser-ne el seu màxim líder Jordi Pujol se’n ha fet “abanderat” i per l’altra pacta amb el PP, el partit més nacionalista espanyol que existeix (el PSOE també ho és, ja ho sé) per a seguir governant Catalunya i, a partir de l’any que ve, segurament, per ajudar a governar Espanya.

Per a finalitzar vull recordar que només fa uns mesos, l’actual president Arturo Mas va acusar els partits de l’oposició de voler-lo derrocar. En aquell moment penso que, perfectament, hauria pogut buscar el suport d’ERC, un partit ideològicament parlant molt proper a CiU i més ara que el principal partit que integra la federació és més independentista que mai. Però Mas no ho va voler així i va arraconar ERC fent-li pagar els 7 anys que va recolzar els presidents socialistes arraconant Mas a cap de l’oposició.

Perquè això és així, no ho dubteu.  

HA PASSAT UN ANY DES DEL 10-J

L’any passat, tal dia com avui, Barcelona s’omplia de manifestants sota un lema: “Som una nació; nosaltres decidim”. Una malaltia em va impedir estar present, però en ànima segur que hi vaig ser. També puc dir que hi era representat per mon cosí Miquel Martí, per exemple. D’ell són les fotografies que il·lustren el comentari d’avui.

Com deia, ha passat un any, i què? Som més nació que l’any passat? I la segona pregunta encara és més important, em decidit?

Evidentment ni som una nació ni ara per ara podem dir quan ho serem si és que alguna vegada podrem gaudir del grau de sobirania necessari per a considerar-nos així. Ja sabeu que jo sóc independentista a la meva manera. Una vegada i una altra he dit que Catalunya hauria de ser un estat sobirà (independent si voleu) dintre d’una Europa unida políticament i no la paròdia que fem a diari de la unitat del nostre continent.

Hem decidit? Sí, els catalans i les catalanes varem poder escollir qui ens havia de governar en els propers 4 anys el passat novembre. Però tret d’això res de res. Majoritàriament els ciutadans de Catalunya van confiar amb Arturo Mas i la seva gent per a ser governants. Ara, quan el nou govern de CiU ja porta al capdavant del nostre país més de 6 mesos, podríem afirmar sense por en equivocar-nos que “han traït l’esperit del 10-J”. No em val cap excusa. CiU ha pactat els pressupostos amb el PP i diuen la majoria dels experts que el pacte es pot considerar el “segon pacte del Magèstic”.

Però no només ha pactat amb el PP els pressupostos de 2011, sinó també per a governar i repartir-se el pastís de diputacions, consells comarcals i pobles al llarg i ample del nostre principat. Pocs han estat els llocs on CiU ha acabat pactant amb el PSC (la Ràpita entre aquests pocs) o ERC (Roquetes per exemple) En canvi han pactat la diputació de Barcelona o el consell Comarcal del Montsià.

Algú pensa que tenint CiU com a soci “preferent” decidirà. És a dir, escolliran que és el que volen ser? Bé, si volen seguir de la ma amb Espanya, sí, evidentment, però si algú es pensa que ara CiU reobrirà el debat sobiranista, està equivocat. Ara per ara no interessa aquest tema. Potser l’any passat tampoc, ja que la sortida de la crisi, amb tot el que comporta hauria de ser l’objectiu principal dels nostre governants.

A mig termini tampoc pareix que es pugui tornar a parlar d’una Catalunya independent, ja que les perspectives que hi ha sobre l’arribada d’un govern del PP a Espanya, no milloraran la situació actual.

CiU, una vegada més ha pactat amb aquells que van porat l’Estatut al TC. Que s’oposen a la immersió lingüística i que demanen el mateix tracte del castellà i català a l’ensenyament de Catalunya. I dic una vegada més perquè durant els darrers anys del segle passat i els primers d’aquest, un pacte similar (el del Magèstic, us en recordeu?) ja va existir. Llavors els uns (el PP) van elaborar el PHN i els altes (CiU) hi donaven suport per a seguir escalfant la cadira.

 

UNA FANTASIA

Rubalcaba deixa el govern per a ser el candidat del PSOE a les properes eleccions de “no sé sap quan...”. Però no parlaré del gir a l’esquerra que es diu que està fent. Ni les crítiques de Llamazares per aquest motiu. Ni dels impostos que vol posar als rics i a la banca.

Us imagineu, encara que sigui per un moment que Zapatero se’n recordés de mi (o de tu) per a substituir al fins ara Ministre de l’Interior. Evidentment es tracta només d’una fantasia, però deixeu-me que somiï despert sobre quines serien les conseqüències.

Els primers de quedar descol·locats serien els de la dreta mediàtica. Sí, sí, fins i tot abans dels del propi partit. Dintre el partit, a pesar de ser un perfecte desconegut per a la majoria, alguns potser, d’un bon principi pensarien que igual sóc una persona amb molta vàlua. El meu bagatge polític no és intens, però en tic. Fins i tot alguns (els amics que més m’estimen), m’han dit que com és que no s’ha pensat amb mi per a ser diputat (cert que m’ho han dit, però només els més íntims, aquells amb qui o me’n he anat mai al llit, però segurament és l’única cosa que no hem fet junts)

Però ara imagineu-vos els del PP i els de la caverna. La primera reacció seria: Qui és aquest? I la segona reacció: Esbrineu el seu historial per a veure per on podem atacar-lo? Busqueu els seus punts febles! I jo passant-m’ho tan bé com un babau! La primera pel nomenament, es clar i la segona en veure el patiment dels pobres del PP.

I amb una mica de sort, el meu nou càrrec, seria tan efímer que no els hi donaria temps a poder-me criticar! Us ho imagineu?

Mireu, Paco Subirats, alcalde de Mas de Barberans durant molts d’anys va arribar a ser senador (no li poso l’adjectiu d’espanyol, perquè com sabeu així anomeno a un altre i només a ell) durant uns pocs mesos, només dos o tres. Per tant, no podria ser jo ministre durant el mateix temps. Bé entre l’estiu, la convocatòria d’eleccions, el temps que estaria en funcions, etc. potser en serien uns quans més.

Zapatero, recorda-te’n de mi!!

PD Als senadors també els anomeno “sopadors”. Si cena es sopar, senador, “sopador”. No us sembla.

Perdoneu la tonteria. 

L'acudit és de Manel Fondevila i el publica avui Público.