dimecres, 22 de febrer del 2012
dimarts, 21 de febrer del 2012
EL 20-F A VALÈNCIA (REMEMBER DEL 23-F DE 1981)
Precisament, tres dies abans del 31è aniversari del 23-F, quan el general Milans del Bosch va treure els tancs pels carrers de València, uns fets, també greus, van passar a la ciutatde València.
No va ser un general, però si una delegada del govern, va manar a les “tropes”, en aquest cas els agents de la Policia Nacional a dissoldre una manifestació pacífica d’estudiants, alguns dels quals menors d’edat.
Alguns partits de l’esquerra valenciana com Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i Compromís ja han exigit la dimissió de la delegada del govern a la comunitat Paula Sánchez de León, mentre que els socialistes, per la seva part, han demanat la compareixença al Congrés dels Diputats del Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz.
Ara bé, el despropòsit més gran el va dir el cap a València de la Policia Nacional quan va parlar “d’enemic” al referir-se als joves estudiants. Els estudiants poden ser “ciutadans”, “poble”, “manifestants”, etc. Però en cap cas “enemics” i, a sobre, quan la manifestació transcorria de forma pacífica.És que al fondo, fins i tot els més durs, són com a nens i els que realment els hi agrada és jugar a guerra per a poder contar després les batalletes als seus nets...
No vull ni arribar a pensar ni per un moment que s’ha actuat així perquè amb un govern conservador, es troben més còmodes i saben que els defensaran fins on faci falta. Seria del tot lamentable i vergonyós i una provocació a la ciutadania, ja que quan passen coses con les d’ahir a València, es pot acabar desencadenant en una espiral de violència entre els uns (la policia) i els altres (els manifestants) de conseqüències difícils de preveure i d’aturar.
Per això, el Ministre de l’Interior hauria d’haver cessat de forma fulminant a la seva delegada del govern al País Valencià, sense esperar la dimissió d’aquesta, així com també del comandament de la Policia nacional. I si no ho fa és ell qui hauria de presentar la seva dimissió de forma irrevocable. És així de dur, però no menys dures van ser les agressions d’ahir de la policia als estudiants.
Per acabar l’escrit voldria referir-me a Milans del Bosc, però no al general colpista, sinó al seu avi de mateix cognom. Abans del 23-F, a Roquetes hi havia un carrer que portava el nom de Francesc Milans del Bosch. La pressió ciutadana d’uns quants ignorants van portar a l’ajuntament a rebatejar el nom del carrer. Milans del Bosch iaio va ser un heroi català de la Guerra del Francès i un personatge molt digne per a que molts carrers i places de Catalunya poguessin portar el seu nom amb orgull.
dilluns, 20 de febrer del 2012
PER A QUAN LA REFORMA SINDICAL?
Ahir milers de persones van sortir al carrer de les principals espanyoles per a protestar contra el decret de la “reforma laboral” i altres retallades en sanitat, ensenyament, etc.
Al capdavant de dites manifestacions, els principals líders de la UGT i CC.OO i també dirigents polítics de partits d’esquerra, alguns d’ells, fins fa poc, donaven suport a un govern socialista que ja va començar a retalla...
El què caldria veure és quants d’aquests milers de ciutadans van manifestar-se seguint les directrius sindicals i quants ho van fer per convenciment propi, més enllà de consignes i crides a la participació dels sindicats.
Des de la legalització sindical allà per l’any 1977, el certs és que les estructures sindicals d’aquest país no han canviat substancialment. I com tot, penso que és necessari fer-ho, més que res, per guanyar credibilitat de cara els treballadors.
L’afiliació sindical continua sent baixa i, és la meva impressió, cada cop més envellida. Els actuals líders sindicals porten, la majoria, molts d’anys ocupant llocs de responsabilitat en els seus respectius sindicats. El primer canvi hauria de ser aquest, limitar els mandats dels dirigents a un màxim de 12 anys. Com molts polítics, alguns fan del sindicalisme la seva professió.
Però la principal reforma hauria de consistir en la “obligatorietat d’afiliació de totes les treballadores i treballadors”, per deixar de dependre de les subvencions estatals i passar a dependre, exclusivament, de les quotes aportades pels seus militants.
A aquest país existeix una gran gamma d’organitzacions sindical, per tant, què ningú digui que “no hi ha on escollir”. Es diu que per a mostra només cal un botó, per tant, posaré com exemple els sindicats existents a la meva empresa, l’Agència Tributària. A part dels “clàssics”, UGT i Comissions Obreres, hi ha representació de la CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA i d’una associació professional d’Inspectors d’Hisenda, els més elitistes de l’organització. Però no són els únics. A nivell de l’estat encara n’hi ha d’altres, sortits, normalment d’escissions dels existents. Evidentment en quan a la seva ideologia n’hi ha per escollir. Molts d’ells, declarats com a “independents”, són en realitat d’ideologia conservadora.
Al moment de signat el contracte o de prometre o jurar el càrrec en el cas dels funcionaris, s’hauria de demostrar l’afiliació a un sindicat o, en el cas contrari, s’hauria d’optar allí mateix per algun dels sindicats existents al sector. Això faria incrementar ostensiblement l’índex d’afiliats i s’aconseguiria una afiliació del 100 %, però també la independència econòmica de l’estat, la qual cosa els hi donaria molt més marge de maniobra en el moment de negociar acords estatals com el de la reforma laboral. Potser també els sindicats s’esforçarien més en “agradar” als seus afiliats per tal d’aconseguir més afiliació o no perdre’n, dos motius suficientment importants.
Però fins ara ningú sembla interessat en “posar fil a l’agulla” en aquest tema i tothom sembla conformar-se amb el rol que tenen assignat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)