Ahir el PP va aconseguir que tots els mitjans de comunicació parlessin sobre la possibilitat de “dació” dels bancs als titulars d’hipoteques. I avui se’n segueix parlant...
Com dic al títol, es tracta d’una hipotètica mesura que, segurament crearà més expectatives que resultats o dit d’una manera molt més col·loquial: serà un “enganya bobos”.
Segons sembla, de les opinions que he pogut escoltar fins ara, cap expert ni, per suposat, cap representant polític d’altres partits, es creu que la iniciativa pugui arribar a afectar a un col·lectiu important. De fet fins i tot es tenen dubtes de que es pugui arribar a aplicar.
I és que han quedat moltes coses en l’aire i, a sobre, les condicions, encara que possibles, tampoc les podran complir la majoria de les famílies hipotecades.
Primerament, la dació (o la possibilitat de l’execució de la hipoteca quedant-se l’habitatge), serà potestat dels bancs. Si el banc no ho vol aplicar, no estarà obligat a executar-la.
Després, la família, haurà de reunir el requisit de que tots els seus membres estiguin a l’atur. Si no hi estan tots, encara que vagin molt justos per arribar a final de mes, no podran cancel·lar-la lliurant-la al banc.
Després, evidentment ha de tractar-se de l’habitatge habitual. Si els que es va hipotecar és una segona vivenda, pensada, per exemple per al dia de demà d’un fill, no es podrà aplicar la dació.
Crec que queda suficientment demostrat, per les condicions imposades, que seran molt poques les afilies afectades. Ara bé, com deia al principi, el PP ja ha aconseguit que se’n parli a tots els mitjans.
Primerament, la llei hauria d’obligar als bancs a acceptar les dacions en tots els casos en que les famílies no puguin pagar la hipoteca. A part de pagar per la compra del habitatge, hi ha d’altres prioritats, com la de menjar i tot allò que es pugui considerar “necessitat bàsica”. Certament tenir un pis o una casa on viure, és una necessitat bàsica. Per tant, s’hauria de garantir a els famílies el dret de poder-les seguir ocupant encara que fos pagant un lloguer pràcticament simbòlic. L’estoc de pisos al nostre país és tan important que es trigaran dècades en poder-se vendre o llogar.
La futura llei (si finalment s’acaba redactant –jo en tinc dubtes-), una vegada més, tracta en benevolència als bancs, en part, en una gran part, responsables de la crisi. Durant els anys de la bombolla immobiliària, a part de sobrevalorar els habitatges, no els importava incloure a l’hipoteca altres conceptes com el pàrquing, el cotxe o el viatge per anar de vacances al seu país i veure a la família. És el cas, per exemple, d’una família equatoriana que van comprar un pis al nostre bloc. Cap dels dos tenia feina fixa. Això no va ser inconvenient per a que l’entitat financera (una de les entitats que més problemes està tenint, ja que està per la segona reconversió) els hi deixés els diners. També se’ls va poder veure amb un cotxe nou. Quan es van quedar sense feina, els primers afectats van ser la financera que els hi va fer el préstec del cotxe (en van trucar algun cop preguntant per ells i els hi van enviar diverses cartes) i la pròpia comunitat de propietaris a la que van deixar de pagar les quotes obligatòries.
Actualment estem en vies de solucionar-ho amb l’entitat, però han hagut de passar molts mesos fins que acceptessin que tenien la propietat de l’immoble i va ser gràcies a les gestions efectuades per la comunitat. L’entitat financera mai va prendre la iniciativa de posar-se en contacte amb el president de la comunitat.