La tempesta financera continua creixent, amb la prima de risc coquetejant amb els 450 punts bàsics, uns valors desconeguts des de la galerna de l'estiu passat. ¿Què ha passat? ¿Les reformes no havien de calmar els mercats? El que ha passat, simplement, és que s'ha evaporat la treva que va provocar la inundació de diners del BCE, amb els seus crèdits a la banca a tres anys i al mòdic 1% d'interès. I ho ha fet perquè, novament, hem perdut el tren i no hem utilitzat la finestra d'oportunitat que se'ns va concedir.
¿Què ha fet el Govern central aquests últims tres mesos? Doncs intentar passar la maroma, amb una de freda i una de calenta, tot esperant Godot, és a dir, les eleccions andaluses. Per una banda, ràpides i dràstiques mesures, com les modificacions fiscals de finals de desembre, la reforma laboral i la reforma financera. Per l'altra, en l'àmbit de les finances públiques, mirant cap a una altra banda i esperant el resultat andalús per presentar el pressupost.I NO NOMÉS això. El mateix 1 de març que s'aprovava l'acord intergovernamental (pel qual se cedeix sobirania fiscal a la UE), el president Rajoy presumia de sobirania nacional a l'hora de fixar el dèficit, posant en dubte els acords anteriors amb la UE. A més, el Govern espanyol ha donat el silenci per resposta als suggeriments europeus d'utilitzar recursos del fons d'estabilitat europeu per recapitalitzar el sistema financer espanyol. I, afegint desconcert a la falta de rigor, el Pressupost presentat fa escassament 10 dies ha hagut de ser corregit a corre-cuita, afegint-hi una retallada addicional de 10.000 milions.
Aquest conjunt d'actuacions, o la falta d'actuacions, apunta a una cosa més greu que els errors de comunicació. Suggereix una manifesta incomprensió de la gravetat de la situació actual. El Govern va llegir incorrectament la calma que es va instaurar en els mercats a finals de desembre, quan el BCE va injectar gairebé mig bilió d'euros a la banca europea. Potser perquè va coincidir amb la seva arribada al poder. Cras error. Que la situació era, i és, molt greu ho demostra tant la necessitat d'una nova injecció de fons per part del BCE al febrer (aquesta vegada per un import superior als 500.000 milions) com la difícil situació italiana dels últims dies. Estem, una altra vegada, a la casella de sortida de l'agost passat.
A més, des del Bundesbank alemany i la Banque de France pressionen perquè el BCE defineixi estratègies de reducció d'aquestes massives injeccions de liquiditat pels problemes que podria generar en els preus dels actius i perquè aquestes disponibilitats tan grans estan permetent a una banca descapitalitzada evitar els ajustos que hauria d'efectuar.
La progressiva desaparició de l'efecte placebo que van significar les injeccions de liquiditat del BCE, els tambors de retirada de part d'aquelles mesures i la falta de rigor i rapidesa en la resposta del Govern espanyol defineixen l'escenari que ens ha tornat a conduir cap a la tempesta. Amb un afegit: amb cada episodi de crisi es perd una altra porció d'autoritat, es debilita la confiança en el país, la ciutadania desconfia de manera creixent dels poders públics i la situació esdevé cada vegada més difícil de controlar.
Estem on ens va deixar el Govern
Zapatero. És a dir, jugant perillosament amb el foc del final de l'experiment europeu. La incapacitat de la nostra classe política per visualitzar el que es ventila en aquesta crisi és, simplement, esbalaïdora. Si continuem amb aquestes tensions, la moneda única potser sí que passarà als llibres d'història com un altre experiment fallit, un més, d'unió europea.
I DAVANT LES estupideses dels que enreden amb la possibilitat que l'euro es trenqui, els recomano que llegeixin, per exemple, la biografia
Bismarck: a life, de
Jonathan Steinberg, l'excel·lent treball de
Sean McMeekin sobre els conflictes intraeuropeus
The russian origins of the first world war, o per al període entre les dues guerres mundials el de
Donald Kagan On the origins of war. Entendran, o recordaran, què pot significar per a Europa el fracàs de la moneda única i, amb ella, del projecte europeu. ¿Una Europa de nacions una altra vegada? No hi ha res escrit que ho impedeixi. I sabem quin ha estat, sempre, el resultat.
Les mesures de reforma estructural només donaran els seus fruits en el mitjà i llarg termini. Ara cal reparar immediatament les destrosses en la confiança provocades per la crisi. Cal situar Espanya en la via de la credibilitat. I només hi ha un camí: el del consens intrapartidari i social. Estem en estat d'excepció econòmica. És moment, ho és des de fa anys, de deixar de banda les diferències que ens separen. És moment de consens i d'unió. Si els polítics d'avui anteposen els seus mísers interessos partidistes a la solució dels problemes col·lectius, la ciutadania no els ho perdonarà. I els seus fills i els seus néts, tampoc. Perquè és amb el seu futur amb el que estan jugant.
Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)
