Què poc que s’ho pensava Rajoy quan va accedir al poder que quan només portaria 4 mesos des de l’estrena del nou càrrec, patiria un total aïllament polític i social tant a dintre del seu propi país com dels que es podria preveure eren els seus aliats naturals: la UE, EE.UU i molts dels països sud-americans. Pocs són els qui a hores d’ara estan donant suport a Espanya en un dels contratemps més seriosos que ha sofert el comerç i la diplomàcia estatal.
Quan el dictador va assumir el poder d’Espanya després de guanyar la que s’anomena Guerra Civil espanyola, pocs països li van fer costat. El primer de tots els Estats Units i una mica més tard, l’Argentina de Perón i de la Evita, precisament el país que a hores d’ara manté les més tenses relacions.
Permeteu-me que us expliqui una anècdota. A diferència de la majoria de les parelles quan es casaven a l’època dels anys 80 que solien anar a Mallorca o a les Canàries, la meva dona i jo varem optar per anar a la capital d’Espanya. Mai hi havíem estat i els seus monuments i la seva cultura van fer-nos un efecte d’atracció.
Com a polítics que sempre hem estat (la meva dona també té una marcada tendència), varem voler visitar el Valle de los Caidos per a comprovar en viu i en directe tot allò que ens havien explicat d’aquell lloc que Franco va escollir per a ser enterrat. Mentre estàvem al peu de la grandiosa creu, segurament la part més visible i coneguda del lloc, varem escoltar com dos excombatents republicans, mentre parlaven, un li deia a l’altre: “Quan Franco va inaugurar el monument, va convidar a l’ambaixador americà que, en veure aquell lloc, va dir: ‘Si els Estats Units fóssim rics com Espanya, segurament també construiríem un lloc com aquest’”. Evidentment l’ambaixador ho va dir en to de mofa, ja que ni Espanya era més rica que els Estats Units, ni segurament els Estats Units haurien fet mai un monument a la barbàrie i a l’arrogància dels vencedors sobre els vençuts.
Dit això, crida l’atenció la feblesa que mostra Espanya en aquests moments. Mai un govern havia estat tant aïllat com el de Rajoy. De portes en dins només CiU li està fent costat (Li fa? –Crec que ara com ara s’ho està repensant força la conveniència de seguir-li donant suport a canvi de res) Potser la premsa de la caverna és l’únic suport amb qui encara compta, però els suports mai són a canvi de res i per a sempre.
Un amic em deia l’altre dia pel Facebook que l’any que ve hi podrien haver eleccions anticipades. Tal vegada abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada