Abans que res donar el condol a la família de Jo Cox la diputada laborista assassinada en plena campanya per la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, el que es coneix com el Brexit. Cox era una ferma defensora de la permanència del seu país i feia campanya a favor d’això.
No he viatjat mai al Regne Unit de la Gran Bretanya, Escòcia, Gales i Irlanda del Nord, ni m’he relacionat amb massa anglesos. Per tant no puc tenir una idea fundada de com són. No obstant alguns amics que si que han tingut l’ocasió de relacionar-se amb anglesos i no van tenir bones sensacions. És més, alguns fins i tot n’ han parlat pestes. Sembla ser que no porten bé la pèrdua de la grandesa que van tenir com a nació fins no fa massa dècades...
Com a ciutadà europeu que no tinc cap tipus de negoci amb ningú de la nació Europea, la veritat és que me la bufa bastant. Suposo que les nostres autoritats pensaran que la Unió Europea sense la Gran Bretanya serà menys Unió Europea. Però a part d’això, quin problema hi ha que se’n vagin? Països com Suïssa i Noruega, tan europeus, no formen part de la Unió i fins avui no s’ha ensorrat res.
A la Unió Europea hi ha dos tipus d’estats membres: els rics i el pobres. Espanya estava dintre dels estats pobres. I dic estava perquè sembla que dintre d’uns anys sé li acaba el xollo i passarà a formar part dels rics. I això és així perquè des de la disgregació de l’Europa de l’Est s’han incorporat tota una sèrie d’estats que són més pobres que Espanya. Com dirien els castellans, d’aquí poc passarem a ser cola de león...
Tot i que d’Europa arriben subvencions per a moltes coses, la que més visualitza la gent de per aquí són les subvencions a l’agricultura: les mediambientals per a l’arròs, la DUN per a les olives i els cítrics... Però també és veritat que cada vegada n’he paguen menys i posen més traves per a poder-les cobrar. Diuen que gràcies a aquestes subvencions, els consumidors comprem l’oli i la resta de productes més barats.
Com Jo Cox, tot i ser un europeista convençut, no estic gens d’acord amb l’actual sistema. Ho he dit més vegades. Quan es va liquidar la Comunitat Econòmica Europea i es va crear la Unió Europea, amb el famós tractat de Maastricht amb al creació d’un espai econòmic i una moneda única (l’Euro), semblava que els destins serien molt diferents als que són en realitat.
Només un exemple molt entenedor: Semblava que la vella Europa era la garant de les llibertats, territori d’acolliment i d’oportunitats. En canvi s’ha bloquejat l’arribada als emigrants desesperats que arriben de països en guerra o famèlics. I s’ha fet emprat tota mena de mesures dissuasòries com filferros espinosos o amb ganivetes i fins i tot emprant la força bruta i gasos lacrimògens contra una pobra gent indefensa. És aquesta l’Europa que volem? Jo no sé tu, amic meu, però no és la meva.
Si finalment guanya el Brexit i per tant la Gran Bretanya surt de la Unió Europea i aquesta circumstància provoca una crisi interna, m’agradaria que pegues tot un pet com una gla. A veure si això feia recapacitar als nostres mandataris de que alguna cosa (o moltes coses conjuntament) no s’han fet bé. Llavors podríem tornar a començar pel principi i establir unes bases igualitàries i d’obligat compliment per a tothom.
Sempre he pensat que ho hi ha una unió política o Europa sempre dependrà dels Estats Units i fins i tot de les potències emergents com la Xina.
Sé és allò que un vol ser i en casos com aquests no ens podem quedar a mitges tintes. O Europa emergeix del seu propi femer que s’ha convertit i es crea una veritable Europa de les nacions (incloent-hi aquells territoris que tinguin trets diferencials i que hi vulguin pertànyer) o mai arribarà a ser el territori que desitjarien la majoria dels seus ciutadans i no dels interessos econòmics d’uns pocs.
