JAUME REIXACH
“Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!” -com clamava el poeta nacional-, si un govern queda en minoria i és incapaç d’aprovar els pressupostos, cau automàticament. Aquesta és una llei no escrita de la democràcia que, en el context de la Unió Europea, tots els polítics de tots els països assumeixen sense parpellejar ni posar-hi cap mena de però.
Tots els polítics de tots els països? No! En un racó del Vell Continent, entre els Pirineus i la desembocadura del riu Ebre, hi ha un país/regió/nació/comunitat autònoma que té un president i un govern que, com en els còmics d’Astèrix i Obèlix, planten cara a la pressió de la cultura civilitzadora i es neguen a acceptar els codis més elementals de conducta democràtica.
Això sí, els catalans ens omplim cínicament la boca amb la paraula democràcia. Hi ha un espantós monument franquista a Tortosa que, en aplicació de la Llei de memòria històrica, és de totes totes il·legal? Fem una consulta (dret a decidir), una minoria vota, guanya l’opció de conservar aquest monstre de ferro... i el monument no es toca. A Blanes i a Lloret celebrem una consulta (dret a decidir) per valorar la construcció d’una polèmica carretera que destrueix bonics paratges naturals de la Selva. Vota una minoria, guanyen clarament els contraris a la carretera... i, segons els alcaldes, la carretera es farà perquè només ha votat una minoria.
Els catalans no sabem jugar, no sabem llegir, no sabem negociar, no sabem guanyar ni tampoc sabem perdre. Som, en essència, una societat esquerpa i intolerant (“Tossudament alçats”, diu el cantant nacional) encara que presumim de tot el contrari, i ens vantem sempre que som els millors i els més collonuts en tot. En les eleccions plebiscitàries del 27-S de l’any passat, les plataformes independentistes (Junts x Sí i la CUP-Procés Constituent) no van assolir el 51% dels vots... però tot i així resulta que consideren que tenen l’aval de les urnes per forçar la societat catalana a la secessió.
En les democràcies occidentals, la votació dels pressupostos al Parlament és un acte d’una gran transcendència política en la mesura que s’ha d’aprovar l’estratègia en la recaptació d’impostos i taxes i els criteris redistributius de la despesa i la inversió. Tots els governants europeus tenen en el tràmit de la discussió i aprovació dels pressupostos el taló d’Aquil·les de la seva legitimitat davant del poble. Un president o primer ministre que no té el suport parlamentari suficient per aprovar els comptes públics que ha elaborat és un governant fracassat que té l’obligació de presentar immediatament la seva dimissió. A Lisboa, a Viena, a Berlín, a Estocolm... però no a Barcelona, capital de Catalunya!
Aquí tenim un president molt eixerit que perd la votació dels pressupostos amb l’oposició de tot l’arc parlamentari, tret de la seva formació. Serenament cabrejat, surt al faristol i anuncia que dóna per trencat el seu pacte de governabilitat amb la CUP-Procés Constituent, que li va facilitar la investidura. Els seus l’aplaudeixen dempeus. Dimiteix? Nooooooo. Anuncia que, passades les vacances d’estiu –qui sap quan- se sotmetrà a una moció de confiança i aleshores, en funció del resultat, ja veurem què passa.
Això no és només una aixecada de camisa. Això és profundament antidemocràtic i és contrari al funcionament dels parlaments occidentals.
Jo tinc les meves idees i els meus projectes i els defenso.Només demano que se’m respecti. De la mateixa manera que respecto les idees i els projectes dels altres. Vull dir que a mi no em preocupa ni em provoca urticària l’independentisme. Considero que és una opció equivocada pels catalans del segle XXI, però que si algun dia hi ha una majoria clara de la societat que vota per la secessió de l’Estat espanyol jo ho acceptaré sense fer escarafalls, tot i que diré la meva opinió. Només faltaria!
Des d’aquesta visió i amb aquesta actitud, crec que el president Carles Puigdemont hauria d’haver presentat la seva renúncia el passat dimecres dia 8, tan bon punt va tenir constància fefaent que el Parlament li rebutjava els pressupostos. Demorar tres mesos més –com a mínim- aquesta terrible agonia, en espera que presenti la moció de confiança, és un altre frau a la societat catalana i una nova demostració de la pèssima qualitat democràtica que tenim i que patim.
De la mateixa manera que tota la colla mediàtica d’estómacs agraïts de la ‘menjadora’ convergent ha sortit en tromba a glorificar la decisió del Molt Honorable i a titllar la CUP-Procés Constituent de “traïdors”, “botiflers”, etc., etc., jo em permeto dissentir i amb el cap ben clar escriure dos mots finals:Puigdemont, dimissió!
