dimecres, 13 de juliol del 2016

ERC: ARA ÉS L’HORA!

Obra de presa (robatori?) del CAT a Vinallop. 
Ara és l’hora de treballar pel territori i ERC té l’oportunitat de fer-ho i demostrar així  el que sempre han dit.
En política (ja sé sap), no és el mateix tenir responsabilitats de govern que no tenir-les. A l’oposició (tot i ser una situació força desagraïda), s’hi està molt còmode (amb el permís de l’alcalde de torn)
ERC, tot i haver estat durant uns anys al Govern de la Generalitat, sempre m’ha donat la sensació que s’han trobat molt més còmodes fet d’oposició que prenent decisions. Fins i tot durant aquella època on sovint semblava que eren l’oposició dintre del propi govern.
També, més d’una vegada, els he criticat per no donar l’estocada definitiva a Convergència quan, des del meu punt de vista, ho van tenir a les mans. Però en tot cas és la seva manera de fer política i ells sabran el perquè i el com prenen les seves pròpies decisions.  
He llegit a l’Aguaita que des del Govern (PDC, ERC i independentses treballarà per a que el projecte de BCN World (rebatejat com Centre de Recreació Turística (CRT) Vila-seca i Salou) pugui beneficiar també les Terres de l’Ebre.
Mireu, a les Terres de l’Ebre tenim un problema (o dos o tres, o els que vulgueu...): tenim molt poca densitat demogràfica i això vol dir (ni més ni menys) que tenim molts pocs vots comparativament parlant a les grans àrees metropolitanes de Barcelona, Sabadell-Terrassa o Tarragona, per posar només un exemples. La força que va tenir Tortosa a principis del segle passat (era la tercera ciutat de Catalunya només pel darrere de Barcelona i Tarragona), fa anys que l’ha perdut. Un altre problema és que estem molt allunyats dels centres de poder on es couen les grans decisions. Tan, que sovint ningú se’n recorda de natros. Un altre problema són els polítics que ens representen ja que sovint es deuen més a la disciplina del propi partit al que pertanyen que no als ciutadans del territori que el han votat. Si un polític de un determinat partit no els hi és còmode a la direcció, el més segur és que no repeteixi a les properes eleccions. Un altre problema (encara que paregui inversemblant) és el nostre bé més preuat: l’aigua de l’Ebre. Si el nostre territori no tingués el riu, ni ens anomenaríem Terres de l’Ebre ni ens caldria viatjar cap aquí i cap allà per a defensar-lo, tan a ell com el delta i tot l’ecosistema (tot en un pac)
L’aigua del nostre riu és una mena d’obscur objecte de desig. Tant la volen cap al Nord com cap al Sud. L’amenaça és doble! Fa 30 anys ja es va fer el minitransvasament al Camp de Tarragona. De la concessió de 4 m3/segon (si no recordo malament), al principi només es disposava de la meitat aproximadament, però poc a poc la necessitar d’aigua s’ha anat incrementant. El nou projecte també demandarà aigua i, aquesta aigua, evidentment, haurà de sortir de l’Ebre (perdó dels canals de l’Ebre)
Un dels pous que hi ha entre Amposta i Tortosa. 
Per cert, no sé si teniu constància que a la riba dreta del riu, entre Vinallop i la Carrova, fa anys es van fer una sèrie de pous (5 al menys) Es va dir que l’aigua d’aquests pous només s’utilitzaria en cas d’emergència. Potser l’emergència està a punt d’arribar...
De totes maneres són molts els que sospiten que l’aigua que se’n va cap el Camp de Tarragona i més enllà no surt del riu, ni dels canals, sinó de l’aqüífer de la Galera, un dels més importants de Catalunya i que és el que hi ha baix del mateix riu.
A les Terres de l’Ebre no volem caritat. No vivim de la caritat! Les terres de l’Ebre volem que es creï riquesa per al nostre territori sense que ningú hagi de fer negoci amb l’aigua. Aquells que sempre han dit que defensen el riu i el territori hauran de demostrar que això és així.
Recordo que quan es volien emportar l’aigua cap al Llevant deien que ens donarien compensacions al territori... Ara me sona la mateixa música... Amb una altra lletra, però la mateixa.
Quan arribarà el dia que els polítics i les principals entitats socio-econòmiques del territori faran un front comú per a defensar ‘l’ídem’?
(Vull recordar que la defensa de l’Ebre no és l’únic front obert actualment ja que hi ha moviments que defensen la gratuïtat de l’AP-7 o que reclamen trens dignes o la campanya a favor de l’aportació de sediments al delta o els afectats pels terratrèmols del Castor)

Els ciutadans de les Terres de l’Ebre no volem més promeses, ni bones paraules... Volem fets i bons governs per evitar desaparèixer a la mateixa velocitat que el riu... Al menys que s’aturin els disbarats com el de BCN World o com es vulgui anomenar ara!   

Perdoneu, però algú ho havia de dir...  

MANIFESTACIÓ PDE BARCELONA (Fotos) -38-











SÒL DE RIU (1)











El naufragi de Convergència

SERGI PICAZO
Periodista

El procés ha generat indirectament una batalla entre Esquerra i Convergència per discernir quin és el partit independentista hegemònic. El nou no acaba de néixer, el vell no acaba de morir. El sistema de partits independentistes està en plena reconfiguració.
CDC afronta el seu procés de refundació en plena crisi electoral, després d’haver trencat llaços amb Unió, amb dubtes sobre el seu finançament, obligada a respondre en els mitjans per casos de corrupteles i amb el seu líder –Artur Mas– expulsat del Govern per la CUP. Però el problema de fons és que Convergència ha perdut la centralitat de la política catalana. No perquè no ocupi el centre, sinó perquè la centralitat s’ha desplaçat. Ara lluiten contra dos nous adversaris polítics: per un costat, els comuns, però, sobretot, contra l’ERC d’Oriol Junqueras.
Aquest enfrontament –silenciós, de passadissos, de punyals– en el bloc sobiranista-independentista serà un dels hits polítics de l’any que ve. A començament del 2017 hi hauria d’haver eleccions catalanes; segons el full de ruta, seran eleccions constituents en què CDC i ERC es presentaran per separat.
Obrim focus. Posem les llums llargues. Fins ara el partit hegemònic a Catalunya ha sigut CDC. Els de Pujol Mas han governat 36 dels 43 anys d’autonomia. Però alguna cosa, de fons, es mou. Terratrèmol de 10 graus a l’escala de Richter. ERC ha guanyat de forma consecutiva a CDC les últimes tres eleccions a Catalunya en què es presentaven per separat (europees-14, espanyoles-15 i espanyoles-16).
Tot va començar el 25 de maig del 2014. ERC va guanyar les europees amb el 23% dels vots. Per primera vegada des dels temps de Francesc Macià Lluís Companys, els republicans guanyaven unes eleccions a Catalunya. Allò va semblar una anècdota. ¡Però, no!
ERC va confirmar el 26-J que ara per ara té més suport electoral que Convergència. El tiquet Gabriel Rufián-Joan Tardà va aconseguir el millor resultat de la història dels republicans al Congrés: el 18% dels vots. Van superar CDC en totes les províncies i van quedar primers a Lleida i Girona. La qüestió del vot dual entre espanyoles i catalanes no serveix d’excusa per analitzar la batalla CDC-ERC, ja que els afecta de la mateixa manera.
Mentrestant, el partit de Mas ha anat a la baixa des del 2014. CDC té un problema... un problema electoral greu. La dreta catalana ha passat dels 16 escons de Josep Antoni Duran Lleida fa només cinc anys a quedar-se en els 8 escons de les dues últimes eleccions. La CiU del 2011 va arribar a sumar més d’un milió de vots a Catalunya i la Convergència del 2016 s’ha quedat en 480.000. S’han perdut mig milió de votants convergents pel camí en cinc anys. ¿On són? ERC, en el mateix període i en les mateixes eleccions espanyoles, ha passat de 240.000 a 630.000 vots, pujant gairebé 400.000 vots.
Quico Homs va obtenir el pitjor percentatge de vot de la història de Convergència al Congrés: 13,9%. Molt lluny del 30% que treien en les bones èpoques del peix al cove. El partit més important dels últims 40 anys a Catalunya és cinquena força en llocs com la província de Barcelona o les ciutats de Barcelona i Tarragona. ERC va superar els convergents fins i tot al seu feu de Sant Cugat.
Aquestes dades farien tremolar qualsevol partit normal a les portes d’una refundació. Els titulars de premsa serien duríssims. A Convergència, en canvi, pocs discuteixen en públic ni l’estratègia seguida ni el lideratge de Mas. Ja van superar la travessia del desert. Crisi... ¿quina crisi? Que tot canviï perquè no canviï res.