dilluns, 18 de juliol del 2016

AQUELL 18 DE JULIOL DE 1936 A LA GALERA

Com sabeu, avui es commemora el 80è aniversari del cop d’estat feixista que va acabar amb la il·lusió de molts ciutadans que com ara desitjaven un país de progrés i deixar enrere per sempre al caciquisme que imperava. Com veieu, 80 anys després les coses no han canviat tant...
Gràcies als historiadors, però també als testimonis que van viure aquell dia, podem saber de forma exacta com van ser aquells primers moments de l’alçament armat.
Afortunadament he pogut saber què va passar a la Galera (ja sabeu que és el meu poble i el de la majoria dels meus avantpassats) gràcies al testimoni directe dels meus pares. Mon pare el 18 de juliol de 1936 tenia 7 anys, li faltava una mica més d’un mes per a fer els 8.
Juanito (que així és com coneixen a mon pare) d’aquell dia recorda el poble ple de milicians armats amb fusells arribats d’Amposta. També recorda com treien els sants de l’església de Sant Llorenç (no n’hi ha d’altra però volia posar el nom...) i com els portaven a cremar a la zona del povet de Sant Vicent. I no només cremaven les imatges religioses, sinó també les medalles, escapularis, estampes i qualsevol símbol religiós que hi havia a l’interior de l’església.
Mon pare, amb una petita verga va aconseguir recuperar algunes d’aquelles medalles que, evidentment, no eren ni d’or ni de plata, sinó d’alumini o potser d’algun aliatge semblant. Recordo haver vist per casa aquestes medalles i haver-hi jugat mentre ma mare cosia a màquina a les golfes de casa.

El record de Carmeta, ma mare (amb tota seguretat fruit del relat de ma iaia, ja que tenia tot just 4 anys i mig i per tant, és impossible que el record sigui d’ella) és molt més dramàtic. Mons iaios amb les 4 filles vivien cap al final del carrer Major. Ma mare va veure molt gent pel carrer, similar a quan passava algun fet extraordinari.

-Mare! Hi ha un enterrament...

-Com es possible sinó he escoltat tocar les campanes ni m’he assabentat que s’hagi mort ningú...

Quan ma iaia es va treure el cap per la finestra del primer pis que donava al carrer va veure una gran fumera i flames que sortien de d’església.
-Bandits, criminals! –va exclamar ma iaia-
Des de la casa del davant (la de Mildo) li van fer un advertiment:

-Rosa: calla, amaga’t i tanca la finestra...

El motiu principal pel qual es va cremar l’església (que com sabeu s’ubica a una torre de vigilància del segle XIV) va ser que no van poder fer baixar la imatge de Sant Llorenç que llavors estava unida a l’altar barroc (n’he vist una imatge), tot i intentar-ho estirant-la amb cordes. Quan finalment es van donar per vençuts en veure la impossibilitat de desprendre-la, va ser quan van decidir cremar l’església, un fet, de totes maneres gens inusual, ja que per aquelles dates d’esglésies i convents se’n van cremar molts.
No sé si algú ha vist la foto de com era l’altar major de l’església, però res a veure en com és ara... I per cert, la Mare de Déu de la Galera encara va trigar molts anys a ser inventada per Mossèn Manel...    



VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. MIREPOIX (5)











TARRAGONA. PELS VOLTANTS DE LA PLAÇA IMPERIAL TARRACO












Yo no soy Messi

Vaya por delante una confesión personal: tal vez mi única pasión personal durante toda mi vida, desde mi infancia hasta mis 69 años actuales, ha sido, es y espero que siga siendo hasta el fin de mis días, mi adhesión incondicional, y por tanto irracional, al Barça, esto es al F.C.Barcelona. Más todavía: personalmente siento por Leo Messi una admiración infinita como futbolista, le considero el mejor del mundo en toda la historia de este deporte y siempre le estaré agradecido por las muchas horas de gran fútbol que ha protagonizado y espero que continuará protagonizando con la camiseta barcelonista.
Dicho esto, añado que todo tiene un límite, y que estoy radicalmente en contra de la campaña emprendida por el Barça bajo el lema: "Tots som Messi" ("Todos somos Messi"), como expresión de rechazo público a la condena impuesta al gran jugador argentino, junto a su padre, por fraude fiscal. Lo lamento mucho, pero en este caso no me puedo alinear con el Barça. Simplemente porque yo no soy Messi, porque yo he pagado siempre todos mis impuestos y porque el fraude fiscal es un delito contra el conjunto de la sociedad.
No obstante, hay muchas cosas que me escandalizan en este caso, y no afectan precisamente a Messi ni a su entorno familiar. Aunque sé que Messi tiene unos ingresos fabulosos, me escandaliza mucho saber que ahora es el mayor contribuyente individual en España, muy por encima de todas las grandes fortunas de nuestro país; que la contribución personal de Messi a la Haciendaespañola fue de más de 53 millones de euros solo en el pasado ejercicio; que su cuota impositiva es del 56% de sus ingresos, mientras que la de Cristiano Ronaldo, por ejemplo, no llega ni al 25%...
Yo no soy Messi, porque he pagado siempre mis impuestos y el fraude fiscal es un delito contra el conjunto de la sociedad
Hay también otra cuestión que me escandaliza e inquieta, ya que a mi modo de ver afecta de lleno a la instrumentalización torticera de la Administración del Estado. Porque la Fiscalíaentendió desde el primer momento que Leo Messi no había cometido delito fiscalninguno y que carecía por completo de los conocimientos mínimos imprescindibles para poder cometer un delito de estas características, imputable en su caso al padre del jugador como administrador de sus bienes. Ante esta opinión de la Fiscalía, mantenida inalterable durante todo el juicio, la Abogacía del Estado, en representación de Hacienda, acusó a Leo Messi y obtuvo su condena a 21 meses de cárcel y a una sanción económica importante.
Pues bien, esta misma Abogacía del Estado sostuvo y sostiene, en el juicio del 'Caso Noos', que la infanta Cristina de Borbón no puede ser acusada de ningún delito fiscal porque confío en su esposo, Iñaki Urdangarín. Poco importaron en aquel caso los conocimientos que sin duda atesora la hermana del rey, sin duda muy superiores a los de Leo Messi, a quien, en cambio, la Abogacía del Estado equiparó a “un capo criminal”… De ello se desprende que no parece que haya habido entre estos dos casos un tratamiento muy similar por parte de la Abogacía del Estado, tan complaciente con Cristina de Borbón como inquisitorial con Leo Messi.
Claro está que la Abogada General del Estado y Directora del Servicio Jurídico del Estado es nada más y nada menos que Marta Silva de Lapuerta, hija del exministro franquista Federico Silva Muñoz –sí, uno de aquellos “siete magníficos” que fundaron lo que es hoy el PP, antes AP y CD- y sobrina de Álvaro Lapuerta –sí, uno de los muchos tesoreros del PP acusados de corrupción política.
Poco importaría todo ello, evidentemente, si no fuese que Marta Silva de Lapuerta –perteneciente, por cierto, a la muy renombrada promoción de 1996 de Abogados del Estado que se conoce como “La Gloriosa”, que con el acceso de José María Aznar a la Moncloa situó a buena parte de sus integrantes en puestos de poder claves en la Administración del Estado- fue durante algunos años secretaria de la junta directiva del Real Madrid C.F, y que también fue Marta Silva de Lapuerta quien se empeñó en emprender todo tipo de acciones judiciales respecto al contrato del jugador brasileño Neymar con el Barça, acusando incluso de varios delitos a los expresidentes Joan Laporta y Sandro Rossell y al actual mandatario barcelonista, Josep Maria Bartomeu.  
Repito que yo no soy Messi y que discrepo profundamente de la campaña pública de solidaridad barcelonista con el jugador argentino emprendida por su club, que es también el mío. Pero el “caso Messi” también afecta al juego socio consustancial con las cloacas del Estado.
 
Jordi García-Soler es periodista y analista político