Quan es parla de CiU i es diu que és un partit de dretes, serà per alguna cosa, per molt centristes que es declarin. Quan es diu que no és un partit nacionalista (més ve és de la seva pròpia “conveniència”) també serà per alguna cosa, ja que la majoria dels seus votants no voldrien saber-ne res en un hipotètic referèndum on es plantegés la independència de Catalunya. Mirat des d’aquest punt de vista, entre ERC i CiU hi ha una gran diferència. I aquesta diferència esdevindria més grossa si comparéssim CiU en altres partits com ICV-EUA o PSC.
Llegia avui a un dels meus diaris de referència (el Periódico de Catalunya) el següent titular sobre una frase atribuïda a Ramon Tremosa, candidat de CiU a les properes eleccions europees: “CiU a la Generalitat i el PP a Madrid és la millor combinació per què Catalunya obtingui resultats”.
Descarta això una hipotètica sociovergència? Segurament no, ja que només es tractaria l’opinió d’un candidat i dintre dels partits polítics hi ha moltes més opinions, interessos polítics i estratègies que, arribat el cas, s’haurien de valorar per arribar a tancar pactes.
Però la frase aclareix moltes coses. La primera és que CiU i d’una manera especial els seus dirigents, no estan gens còmodes amb el governs de Zapatero a Madrid i Montilla a Barcelona. Zapatero “els ha traït” dos cops: amb la negociació de l’Estatut on es va pactar que la presidència de la Generalitat fos per al seu líder Arturo Mas a canvi de baixar el sostre de la llei. I quan va desestimar el transvasament del Roine, reivindicació història dels convergents.
En canvi amb el PP al poder, només han viscut 4 anys dolents. Els anys de la majoria absoluta d’Aznar, on van ser ignorats després de 4 anys d’intensa col·laboració.
Aquí a Catalunya, històricament, CiU i el PPC sempre han tingut una bona sintonia. Els quatre darrers anys del pujolisme (n’hi ha qui opina que li van “sobrar” a Jordi Pujol per acabar un mandat amb tota mena de reconeixements) es va valer dels populars catalans van donar un suport incondicional i, gràcies a ells, va poder governar amb certa comoditat. Potser per això no li va caler el suport de Madrid. Van ser els anys en que es va aprovar el qüestionat PHN i d’altres lleis com la reforma laboral, motiu de mobilitzacions i vagues.
A partir d’aquella època, els governs (tan el de Madrid con el català) van canviar de color polític i els convergents es van veure “travessant el desert de l’oposició”. Es normal que vulguin tornar al poder, però el que no saben (i pareix que no ho vulguin saber) és com seria governar Catalunya amb ells al poder i els socialistes a la Moncloa.
L’altra alternativa que seria el PP al govern de Madrid i a Catalunya un govern d’esquerres, no deixa de ser, per a mi, un mal somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada