Avui he tingut l'ocasió de fer una foto del seu interior, concretament de l'escala per accedir als pisos superiors.
Fins fa uns 20 anys al primer pis hi havia una notaria, per tant, passar per aquí era molt més habitual que ara.
diumenge, 31 d’agost del 2014
L'AMPOSTA DESCONEGUDA. L'ESCALA DE LA CASA FÀBREGAS
Avui he tingut l'ocasió de fer una foto del seu interior, concretament de l'escala per accedir als pisos superiors.
Fins fa uns 20 anys al primer pis hi havia una notaria, per tant, passar per aquí era molt més habitual que ara.
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 31-08-2014
Com es pot veure, un particular s'ofereix per a fer reformes.
Parlo de més de 30 anys, al poc de que es crees la figura de l'aturat, em van explicar que a Alemanya hi havia funcionaris que tenien la missió de controlar tots aquests casos per a veure si tenien els documents en regla (alta censal, autònoms...)
Molt em temo que aquí, si es alguna vegada s'ha fet, aquestes situacions no es controlen com caldria.
DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 31
Avui s’acaba l’agost i també posaré fi al meu
diari. A partir de demà tornaré a la normalitat amb els meus comentaris
habituals, normalment polítics.
Els meus més incondicionals seguidors us
haureu adonat que cada dia he deixat al menys un diari (a principis de mes hi
van ha ver un parell o tres de dies que vaig tenir material per a dos), tot hi
haver anar fins a 5 viatges a Barcelona amb el que això implica en quan el
temps que tens que emprar... Sense tenir en compte els retards habituals de la
RENFE.
Ecografia. Precisament
divendres, tornant de Barcelona vaig rebre una trucada de l’Hospital Comarcal d’Amposta
per a donar-me hora per a fer-me una ecografia. Feia un mes que l’havia
sol·licitat. Els hi vaig de que no calia, que ja me l’havien fet a un altre
lloc.
Les retallades no només han comportat el
tancament dels quiròfans, sinó també d’altres departaments com és el cas del de
diagnòstic per la imatge. Si més no és
el que es desprèn per la demora en donar-me hora.
Munir. Recordareu que fa uns
dies vaig comentar-vos que l’evolució de la jove promesa blaugrana, aviat
despertaria interès i que, amb tota probabilitat el cridarien per anar a la
selecció abans de que no ho fes el Marroc. També que el Barça li hauria de
pujar el sou i la clàusula de rescissió abans de que vingués un altre equip a
emportar-se’l.
Totes les meves premonicions s’han complert.
Luis Milla l’ha cridat per anar a la sub-21, pas previ per a debutar a l’absoluta.
Mentre, Marroc també pretén que jugui amb la del país dels seus avantpassats.
No crec que ho faci, ja que jugant amb Espanya té garantits molts més èxits i
diners que si ho fa amb la del Marroc.
I, també s’està parlant d’augmentar-li la
fitxa. Sembla ser que avui tornarà a ser titular al Madrigal i això li dóna,
evidentment un plus. No diré que pot ser una competència de Messi i Neymar,
encara que només sigui per nom, però evidentment serà una bona alternativa i un
gran substitut per a quan algun d’aquests jugadors no ho pugui fer, ja sigui
per lesió o per sanció.
Un sant transvestit. La notícia,
que ahir vaig llegir a Público, té la seva gràcia. Resulta ser que a Sevilla
veneraven una suposada imatge de Santa Llúcia quan en realitat es tractava deSant Joan Evangelista.
Sabeu que Santa Llúcia és la patrona dels cecs
i per deferència a l’ONCE van voler posar la imatge de la santa patrona, però
com no en tenien, van pegar ma del primer que van trobar i com que Sant Joan
Evangelista és molt finet i a sobre sembla ser que porta roba de dona, aviat
van trobar la solució.
Aquest fet, me’n ha fet recordar un d’una
població molt més propera: Vall-de-roures.
Resulta ser que al portal gòtic de l’església
de Santa maria la major hi ha 4 figures. A principis de la guerra Civil
Espanyola, els milicians la van col·lectivitzar per a usar-la de magatzem. Va
ser quan van decapitar les 4 imatges.
En acabar la guerra les van voler restaurar i
algun enteradillo va pensar: 4 imatges? Els 4 apòstols. I així es va
fer, els hi van posar el 4 dels 4 evangelistes. Però vet-ho aquí que una d’elles
té els braços al voltant del ventre. És la Verge Maria, però amb barbeta.
Carlos Fabra. El capitost
del PP de Castelló ha d’entrar aquesta propera setmana a la presó per a complir
una condemna de 4 anys. Però resulta que no vol entrar i contradient el que va
dir fa un temps, ara vol demanar l’indult al govern. Quina cara que té! Lladre,
mentider, trampós, defraudador... Qui en dóna mes? Es d’esperar que no li
donaran l’indult si tenim en compte que tampoc li van donar a Jaume Matas.
Cas Pujol. I com no podia
ser d’una altra manera, tancarem el diari parlant del Cas Pujol, un cas
generador de notícies i que donat de si durant tot el mes.
La penúltima que s’ha sabut ha estat que en 5
anys, el clan Pujol va guanyar 875
milions d’euros? D’on van sortir (si, en aquest cas, no consta que els hi toqués
la grossa de la Rifa de Nadal)?
Aquest fet, sumat a molts més, fa que l’elit
empresarial catalana es pregunti com és que guanyaven més diners que ells
mateixos? La resposta de tot plegat és molt fàcil. Mons pares sempre hem van
dir que els diners no es fan treballant... Quan em vaig fer gran vaig
assabentar-me de la segona part: ES FANT ROBANT!!
¿Es crema París?
JOSEP BORRELL
Expresident del Parlament Europeu
El debat econòmic i la crisi de Govern de França són de gran importància per a tot Europa
La crisi del Govern socialista francès coincideix amb l'aniversari de l'alliberament de París (25 d'agost de 1944). Fa 70 anys els aliats temien que la ciutat patís la mateixa tràgica sort que Varsòvia (¿Es crema París?, títol d'una famosa pel·lícula). Afortunadament, ni la sublevació dels combatents de l'interior ni la capacitat destructiva dels alemanys en retirada van tenir la mateixa força i París va quedar intacte. Però el socialisme francès no sortirà indemne d'aquesta crisi, que tindrà greus conseqüències sobre la crisi de l'euro i la construcció europea.
Arnaud Montebourg, el ja exministre d'Economia que, amb les seves crítiques a la política de François Hollande i Manuel Valls,ha provocat la formació d'un nou Govern, es qualifica també de «combatent de l'interior» per haver volgut canviar des de dins del Govern francès una política dictada per Alemanya que arrossega Europa cap a una espiral deflacionista. Les dades econòmiques conegudes aquest mes d'agost -creixement zero a l'eurozona, amb caiguda a Alemanya, Itàlia de nou en recessió, França estancada i una inflació pròxima a zero- han estat la gota que fa vessar el got del rebuig a aquestes polítiques d'austeritat fiscal i de restricció monetària que des de fa temps han estat criticades per organismes com l'FMI o l'OCDE, gens sospitosos de ser portaveus de l'esquerra.
Així, el Govern que va formar Valls, fortament recolzat en la parellaMontebourg-Hamon (aquest, ministre d'Educació) després del desastre de les eleccions municipals, i que havia de ser un «Govern de combat destinat a durar unit», no haurà aguantat ni cinc mesos. Tot un rècord a França. També és la primera vegada que discrepàncies individuals de ministres donen lloc al canvi de tot un Govern. Són indicadors de la gravetat del moment i de la ruptura del fràgil consens entre les ales dreta i esquerra del socialisme francès. Està per veure amb quina majoria parlamentària compta Valls quan s'hagi de votar la confiança del nou Govern. Hollande ha de confiar que els socialistes no es disparin un tret al peu, perquè negar-l'hi equivaldria a dissoldre el Parlament i anar a unes eleccions que serien una debacle per a ells.
És difícil no estar d'acord amb Montebourg quan adverteix que la reducció accelerada i simultània dels dèficits públics agreuja l'atur, impossibilita recuperar els equilibris públics i no redueix la ràtio d'endeutament perquè redueix el creixement. I que s'està creant el caldo de cultiu d'extremismes i populismes que acabaran destruint la idea d'Europa. La seva demanda de solucions alternatives a les que imposa la dreta alemanya que recolza Merkel és també pertinent. Passen per un millor equilibri entre la reducció dels dèficits i el suport a les empreses per guanyar competitivitat i a les famílies consumidores per mantenir la demanda i el creixement. I per una política monetària que combini més bé el control de la inflació i el suport al creixement i l'ocupació. Quan Mario Draghi retreu aMatteo Renzi que no vagi més de pressa en les seves reformes, el primer ministre italià té raó al replicar-li que si fes bé el seu paper de banquer central i mantingués la inflació a prop del 2%, o si, com tots els bancs centrals del món, intervingués en els mercats d'actius públics i privats, faria més fàcil la solució a la crisi.
El debat sobre la política econòmica francesa s'ha presentat de manera caricaturesca com entre un socialisme de l'oferta basat a guanyar competitivitat i el més clàssic socialisme de demanda. Però l'oferta i la demanda no són categories polítiques, sinó conceptes econòmics, i la seva adequada combinació no és un problema ideològic sinó d'eficàcia econòmica. I, com defensava l'economista i diputat socialista francès Pierre-Alain Muet molt abans de l'espantada de Montebourg, no se surt d'una recessió (d'una gravetat que s'ha subestimat a Europa) amb una política només d'oferta. Hollande no pot reconèixer que són les polítiques d'austeritat les que han enfonsat Europa en la recessió i a la vegada basar la seva política nacional únicament en mesures d'augment de l'oferta. ¿És raonable acordar 40.000 milions d'euros per a reduccions fiscals a les empreses, en un context de reducció del dèficit, sense avaluar adequadament l'eficàcia relativa sobre l'ocupació d'aquests suports fiscals i dels 50.000 milions de reducció de despesa necessaris per finançar-los? Muet recordava que el cost de les polítiques d'oferta decidides per Valls duplica els 20.000 milions de les 60 propostes del programa electoral d'Hollande. Per sobre de les peculiaritats de cada país, el debat i la crisi a França són d'enorme importància per a tot Europa, perquè a tots ens afecten i perquè el problema només té una solució europea.
dissabte, 30 d’agost del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)