diumenge, 24 d’agost del 2014

Carta a un amic independentista

No va ser gaire intel·ligent autopressionar-se amb el 9-N enfront d'un Govern cec davant la realitat catalana

Amic, fa mesos que no parlem del nostre tema. L'última vegada va ser poc abans dels comicis europeus. «Aquestes seran les últimes eleccions que celebrem amb el conjunt dels espanyols», vas dir de forma lapidària. Des que ens vam conèixer vam ser conscients de la nostra coincidència en la militància sobiranista, però també de la diferència respecte de la millor fórmula per a Catalunya; tu vols anar directe a la independència i jo m'inclino per provar-ho abans a l'estació del federalisme. Després vaig anar comprovant el teu pragmatisme i la predilecció pel consens. Per això em va sorprendre la contundència exhibida aquella nit en la defensa d'un procés imaginat a partir d'una consulta improbable, segons sembla.
En aquell sopar d'antics càrrecs institucionals vas fer gala d'optimisme. ¿Ho recordes? Cap dels convergents et va recolzar en les teves tesis enfront del petit nucli del sobiranisme federal que formem amb el col·lega d'IC. La discrepància no estava en les raons objectives de la reivindicació catalana sinó en la dificultat, en la inviabilitat implícita del procés escollit. El vas defensar a ultrança en una taula clarament adversa; per a l'alegria dels federalistes, molt acostumats a ser minoria. Potser va ser la teva soledat o la sensació d'assetjament el que et va fer argumentar amb una contundència exquisida en la forma però inapel·lable en el fons, amb l'èmfasi (i l'exageració) del brillant polemista que ets. Un mur invisible va prendre forma a l'apoderar-se de la discussió el vosaltres i elnosaltres. Van saltar les alarmes, vam retrocedir tots i la pau va tornar a regnar.
D'aquell episodi no em va inquietar la fermesa de la teva argumentació sobre les virtuts de la independència; em va confondre que en la intimitat de La Contrasenya substituïssis la teva habitual voluntat de conciliació per la retòrica de l'entusiasme per una consulta de celebració inexorable i la seva suposada i inapel·lable eficàcia, com defensen en públic, encara avui, els seus impulsors. Com si d'una profecia es tractés. En privat, ja ho saps, no tots són tan creients i obren una escletxa al realisme. Crec que en això, en l'hàbil creació del fet inevitable, radica el perill. Cap dels promotors podrà adduir mai que no va ser conscient des del primer dia que la consulta i la seva pregunta no podien prosperar; llavors, ¿per què la insistència a edificar un castell en l'aire d'aquesta magnitud? Potser hauríem d'esperar que tot es compleixi per parlar-ne amb més calma, però ¿segueixes creient que la via escollida és la millor?
L'exercici de sobirania de nacions com la nostra sol seguir bé el camí de l'acord amb l'altra part afectada o bé el de la declaració de bel·ligerància per buscar el reconeixement com a subjecte internacional. Aquí es va optar per una tercera via: ni pacte ni bel·ligerància, sinó una construcció política de creativitat fantasiosa sustentada en el xoc verbal de legitimitats, entre l'eficàcia de la voluntat de milions de catalans (però no de tot un poble, siguem sincers) i la força de la legalitat democràtica. Madrid no ha volgut ni negociar ni tan sols escoltar, em diràs; i tens raó; però això ja ho sabíem fa dos anys. Creant-nos una urgència s'ha volgut obviar una evidència: el viratge polític de l'Estat en una qüestió com aquesta necessita temps i passa, indubtablement, per la reforma en profunditat de la Constitució. Aquesta tercera via ens pot conduir a la Padània, amic; ho saps i ets massa seriós per no veure els perills d'un ridícul internacional, com el veuen el president Mas iJunqueras, sens dubte. Però entenc que ara el tràmit s'ha de seguir fidelment perquè cada un s'armi adequadament per a les pròximes eleccions.
Ningú enterrarà les seves conviccions per un fracàs ni abandonarà la reivindicació de l'exercici de la sobirania, ni cap oblidarà el maltractament fiscal administrat per l'Estat, però no podem descartar que aquesta experiència passi factura en termes de radicalització per a la decepció aguda dels més entusiastes. Si això fos així, hauríem viscut un bienni negre per a la causa nacional, amb unes conseqüències socials i polítiques que cada un haurà d'afrontar des de les responsabilitats assumides. No només els impulsors de l'intent, ERC i CiU, per descomptat, sinó també els opositors, els detractors i els escèptics com jo. Sí, és clar, els meus amics socialistes hauran de carregar amb la seva part de culpa. Suposo que si el PSC s'hagués mantingut en el grup defensor del dret a decidir com manava la seva tradició hauria pogut evitar, o almenys matisar, alguns dels errors del procés exprés, potser. En tot cas, estaràs d'acord que autopressionar-se amb una data tan pròxima enfront d'un Govern com el del PP, monolític, majoritari i cec pel que fa a la realitat catalana, no va ser gaire intel·ligent.
Una abraçada.

Jordi Mercader (Carta publicada al Periódico de Catalunya)