ENRIC MARÍN
Periodista
Quan encara creia que podia jugar algun paper en la política catalana, Sánchez-Camacho va tenir la gosadia de proposar una millora del sistema de finançament de Catalunya. La resposta majoritària dels barons territorials del PP va ser contundent: ni parlar-ne, amb les coses de menjar no s'hi juga. Sánchez-Camacho va captar el missatge i no va a tornar a piular sobre el tema.
El 2012, quan el PSC encara aspirava a moure's dins del corrent central del catalanisme, els dirigents socialistes van fer una aposta formal pel dret a decidir. La direcció del PSOE va aconseguir que el PSC aparqués el tema. Quedava el cartutx del Pacte fiscal. Però s'apropen les eleccions generals i, després d'algun tímid suport des de la direcció del PSOE, els barons territorials socialistes més influents han marcat el territori amb la retòrica habitual: cap privilegi a Catalunya. De manera que ni dret a decidir, ni singularitat fiscal. Tot queda en una mena de federalisme retòric que hauria de ser acordat amb el PP. La hipotètica reforma de la Constitució promet acabar com la reforma de l'Estatut. Un exercici de desgast penós que conclou amb el reforçament de les dinàmiques centralistes i el complementari retrocés de l'autogovern.
Només la combinació d'un projecte d'estat-nació anacrònic, el càlcul electoral immediat i el pes dels barons territorials dels uns i dels altres explica que, any rere any, l'Estat dediqui sumes astronòmiques a la construcció d'una xarxa ferroviària radial d'alta velocitat sense cap lògica econòmica ni retorn social. Un despropòsit colossal. És, en definitiva, la mateixa combinació de factors que ha greixat una densa xarxa d'interessos creuats que avorta la formulació de cap oferta sensata d'encaix de Catalunya dins d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada