ANTONIO FRANCO
L'independentisme sap que li toca guanyar temps i confiar en una nova tanda d'errors de Madrid, cosa que fins ara sempre ha acabat per arribar
L’independentisme intenta embolicar fins a l’infinit la possibilitat que els catalans aclareixin i racionalitzin el que ha passat. Només li interessa guanyar les pròximes eleccions i conservar les regnes, encara que tornin a ser autonòmiques. Manar per no retrocedir, tocar diners públics, col·locar la seva gent, acatar formalment la Constitució per mantenir viva la desafecció de fons. Sap que li toca guanyar temps i confiar en una nova tanda d’errors de Madrid, cosa que fins ara sempre ha acabat per arribar.
Ho embolica tot, crec que amb encert, per pagar el mínim possible pel que ha fet. Fa declaracions com «la veritat és que no estàvem preparats per portar a la pràctica la DUI». No s’equivoquin: l’objectiu és poder dir més endavant que ja va fer autocrítica. Hem escoltat fins i tot que no hi va haver DUI, sinó simple xerrameca simbòlica en aquesta direcció. O que mai va calcular que Espanya s’oposaria a la secessió amb tota la força de la llei. O que el que es va escenificar (davant de gent que plorava d’emoció perquè pensava que anava de veritatse) era un simple tempteig. Per això –i potser també gràcies a un consell legal preventiu– no vam tenir ni balcó ni es va arriar la bandera espanyola de Palau.
Artur Mas, gran responsable, deixa caure que hi va haver un error en les presses i per la inexistència d’una majoria social partidària. Això el converteix en un altre expresident gens honorable, perquè reconeix haver actuat contra la majoria dels ciutadans. Però ni se suïcida ni anuncia que deixa la política. Puigdemont potser assaja indirectament el primer, Junqueras es prepara per triomfar en el segon. Si no s’assumeixen les responsabilitats concretes l’autocrítica és mera xerrameca.
El paper de la UE
Però ara l’important són els nous errors que es poden cometre des de tots els costats. L’horitzó té quatre elements clau: emotivitat transversal (que excedeix el sobiranisme) pels polítics presos, imprevisibilitat del resultat electoral, existència probable de prop de dos milions de vots dels que ja no es consideren espanyols, i un futur judicial postelectoral amb molt probables empresonaments transcendents que ja no seran preventius. ¿Se sabrà administrar això? Tampoc és menor la gran incògnita: ¿es comprometrà la Unió Europea i intentarà catalitzar una solució per a aquesta «qüestió interna espanyola» que tant la pot afectar?
Però els errors comencen a arribar. Ràpids. Des del PP, que potser creu que ja ha guanyat alguna batalla a mitjà o llarg termini, es torna a la idea de no canviar la Constitució. Rajoy està massa content amb el replegament del soroll independentista. Espanya té dramàtics valors eterns molt autodestructius que li impedeixen treure bones conclusions fins i tot quan se li obren possibilitats de redreçar-se.
L'independentisme sap que li toca guanyar temps i confiar en una nova tanda d'errors de Madrid, cosa que fins ara sempre ha acabat per arribar
Ho embolica tot, crec que amb encert, per pagar el mínim possible pel que ha fet. Fa declaracions com «la veritat és que no estàvem preparats per portar a la pràctica la DUI». No s’equivoquin: l’objectiu és poder dir més endavant que ja va fer autocrítica. Hem escoltat fins i tot que no hi va haver DUI, sinó simple xerrameca simbòlica en aquesta direcció. O que mai va calcular que Espanya s’oposaria a la secessió amb tota la força de la llei. O que el que es va escenificar (davant de gent que plorava d’emoció perquè pensava que anava de veritatse) era un simple tempteig. Per això –i potser també gràcies a un consell legal preventiu– no vam tenir ni balcó ni es va arriar la bandera espanyola de Palau.
Artur Mas, gran responsable, deixa caure que hi va haver un error en les presses i per la inexistència d’una majoria social partidària. Això el converteix en un altre expresident gens honorable, perquè reconeix haver actuat contra la majoria dels ciutadans. Però ni se suïcida ni anuncia que deixa la política. Puigdemont potser assaja indirectament el primer, Junqueras es prepara per triomfar en el segon. Si no s’assumeixen les responsabilitats concretes l’autocrítica és mera xerrameca.
El paper de la UE
Però ara l’important són els nous errors que es poden cometre des de tots els costats. L’horitzó té quatre elements clau: emotivitat transversal (que excedeix el sobiranisme) pels polítics presos, imprevisibilitat del resultat electoral, existència probable de prop de dos milions de vots dels que ja no es consideren espanyols, i un futur judicial postelectoral amb molt probables empresonaments transcendents que ja no seran preventius. ¿Se sabrà administrar això? Tampoc és menor la gran incògnita: ¿es comprometrà la Unió Europea i intentarà catalitzar una solució per a aquesta «qüestió interna espanyola» que tant la pot afectar?
Però els errors comencen a arribar. Ràpids. Des del PP, que potser creu que ja ha guanyat alguna batalla a mitjà o llarg termini, es torna a la idea de no canviar la Constitució. Rajoy està massa content amb el replegament del soroll independentista. Espanya té dramàtics valors eterns molt autodestructius que li impedeixen treure bones conclusions fins i tot quan se li obren possibilitats de redreçar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada