En el clima polític postelectoral s’està parlant gaire bé tant de l’Alberto Núñez Feijóo, que per la seva victòria per majoria absoluta a Galícia, no té que pactar en ningú i només esperar que es compleixin els terminis per a ser investit i nomenar govern, que de les converses per formar majoria estable a Euskadi.
La setmana passada vaig opinar en una reunió de polítics (amb regidors de CiU i d’ERC) que les darreres autonòmiques de les dues comunitats esmentades, no havia anat tant malament els socialistes. Que si bé s’havia perdut a Galícia, al País Basc s’havia augmentat de forma ostensible i que hi havia possibilitats de governar. Una regidora de CiU em va dir que la victòria de Feijóo tenia molt de “marketing”. Possiblement...
Jo sense seguir molt la campanya vaig poder comprovar que va rebutjar fer debats a tres bandes, perquè pensava que estaria en minoria. Si n’hagués fet dos, hauria fet el doble del que els altres... Però el que és evident és que la campanya mediàtica del cotxe oficial de l’anterior president de la Xunta Pérez Touriño, les obres de la seu presidencial, el compromís d’acabar venent el cotxe i comprant-ne un de fabricat a la seva comunitat (Citroën), etc. De tot el que representar aquesta campanya, hi he trobat una carta al Periódico d’avui d’allò més reveladora. La carta, signada per un senyor de la Corunya, explica una carta que es va enviar als militants del PP d’aquella comunitat amb tot un seguit de bones intencions que, encara més que difícils de creure, seran més difícils de complir, per no dir impossibles! Ja que el compliment de tot aquest “programa” aniria en contra de la pròpia filosofia del PP i per a mostra dos botons: Madrid i València. Encara que el diari digital el Plural, el que fa, és explicar el cas del govern de la Rioja on el seu govern, disposa de 18 Audi A8 com el controvertit de Touriño. També, el Plural, citava dies enrera que la marca Citroën li va regalar el cotxe particular de l’elegit president quan aquest va arribar a la presidència regional del seu partit.
Pel que es veu, Núñez Feijóo no ha disposat dels 100 dies de gràcia que es sol donar per “cortesia” a tots els governs, ja que la seva victòria ha estat, si més no, controvertida, però els 4 anys de govern, segur que no els hi treu ningú... I després ja ho veurem! Encara que no acabi complint el seu compromís amb l’electorat. Després tot sé li podrà perdonar i el temps ho acaba curant quasi tot. Això si, mentre no arribi a la categoria d’escàndol!

HOMENANTGE A TOTES LES DONES DEL MÓN

Sobren les paraules!

ORIGEN: MONCLOA (MADRID). DESTINACIÓ: VALÈNCIA (PALAU DE LA GENERALITAT)

Segueixen passant els dies i el degoteig d’imputats i de pressumtes imputats, no para.
Encara que la novetat d’aquests darrers dies és que tot pot haver sortit del palau de la Moncloa, seu de la Presidència del govern d’Espanya en l’època en que el seu inquilí era José Maria Aznar (Josemari per als amics) Des d’allí es va començar a fraguar l’entramat empresarial amb guanys molt lucratius per a molts dels dirigents del Partit Popular, en principi de la capital d’Espanya. Però quan el deixeble d’Aznar va arribar derrotat a Madrid, després de perdre unes eleccions on la gent va votar més en clau del seu antecessor que d’ell, pareix que la trama va girar cua cap a la València de Camps. Carlos Fabra ja no estava sol!
Quan un pensa que José Maria Aznar (Josemari per als amics) ens volia donar lliçons de moral traient a relluir els casos de corrupció apareguts al sí del PSOE (GAL, Roldán, etc.) mentre ell feia ulls grossos amb el que passava dintre del seu partit o fins i tot, n’era el principal instigador, la indignació creix fins quotes alarmants! Sí ja teníem mania a Aznar (Josemari per als amics) per haver-nos fet entrar en una guerra declarada il•legal per la ONU i mai aprovada pel Congrés dels Diputats i, per tant, ratificada pel Rei, en assabentar-nos de la seva implicació en tot aquest entramat, encara ens agafa més ràbia...
Ja ho va dir Guerra: “Si voleu saber qui són els implicats, només cal mirar els convidats a la boda de la filla d’Aznar (Josemari per als amics)
Un altre dels implicats és Juan Costa, per un temps “jefe” meu, ja que va ser-ne Secretari General d’Economia i Hisenda. O sigui, va estar al front d’una institució que té com a un dels seus objectius lluitar precisament, contra la corrupció! Igual li va servir d’escola...
A València hi van trobar el “caldo de cultiu” necessari per a seguir amb les seves activitats. I a més a més, un presumit Francisco Camps a qui no l’importava gens ni mica que li regalessin vestits a mida.
El que crida l’atenció és com el PP, ara comandat per Mariano Rajoy, amb la Maria Dolores de Cospedal com a ma dreta, han destituït peces de menys categoria política (entre elles diversos alcaldes de la Comunitat de Madrid), però no a aquells que en els seu dia van ser ministres (el propi Juan Costa o José Maria Michavila) i altres aforats. Segurament per no “molestar” a Aznar (Josemari per als amics) que encara manté intacte el seu prestigi dintre del PP. Així, no anem bé!

"DÓNA CORDA AL CINEMA EN CATALÀ"

Des de la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, el govern, ha fet diverses campanyes per a promocionar la llengua catalana. La primera de totes va ser quan “la Norma”, precisament, quan jo vaig començar a rebre les meves primeres classes amb Màrius Pont de Santa Bàrbara com a professor. En alguns casos, quan les campanyes han segut molt més ambiciones, s’ha intentant que la normalització lingüística arribés fins el cinema. Així, “dóna corda al cinema català”, no va ser sinó una ampliació de la campanya institucional de “dóna corda al català”. Però fins ara, els governs de CiU primer i el tripartit després, no se’n han sortit i bona prova d’això és que només un 3 % de les pel•lícules d’estrena arriben a les pantalles catalanes doblades al català.
Estaria d’acord amb les declaracions que l’Antoni Bassas va fer ahir sobre que “és més difícil el compliment de la paritat al cinema què arribar a un acord de finançament amb Madrid”.
Només de l’anuncia que va fer el conseller de Cultura Joan Manuel Treserras, els diaris “oficials del PP” com són la Razón y el Mundo ja van carregar contra la normativa, posat com excusa que “a Catalunya, no es pot escollir lliurement el castellà com l’idioma d’ensenyament a l’escola”. Totes les altres raons “els hi suen!”.
Potser el que diré ara és un enorme disbarat, però si mai els castellans de les Castelles és veuen envaïts per un altre idioma imperialista com és l’anglès i que s’està imposant com a segona llengua en aquells països on no és la primera, què faran? I potser el que dic no és tan disbarat si es té en compte que una llengua com el francès (al meu punt de vista una llengua molt arcaica lèxicament parlant) ja conté en l’actualitat gran nombre d’anglicismes.
Però tornant al cinema. El problema està, segons les distribuïdores, en el cost econòmic que té el doblatge, predominant a espanya sobre la subtitulació. Encara que des del govern no es veuria malament que les pel•lícules, en lloc de doblar-les es subtitulessin, com es fa a la majoria d’idiomes. L’excusa que es posa per aquesta segona opció sigui factible, és que ajudaria a aprendre idiomes. No n’estic d’acord. A Espanya, tradicionalment les pel•lícules s’han doblat i canviar el sistema per llegir els subtítols, encara faria perdre més públic a les sales de projecció. Primer perquè cal estar molt més atents i, en segon lloc, potser es perden altres “elements”, com la fotografia.
Recordo que abans ja hi havia sales anomenades “de arte y ensayo” on només es projectaven films en versió original subtitulada. A Tarragona existia el César, on avui està el circ i molt prop d’on es la seu principal de la Diputació. Eren cinemes per a una minoria més erudita i no per al gran públic.
Televisió de Catalunya dobla sistemàticament totes les pel•lícules que projecta al català. El cost econòmic de fer-ho, és el mateix si es fa bans o després d’estrenar-se a les sales de projecció. No es podria arribar a un acord amb TV3 per a que col•laborés amb les despeses de doblatge? Evidentment la televisió pública de Catalunya no té perquè sortir-ne perjudicada, però penso podria ser una solució al problema.
L’excusa que donen les distribuïdores de que les sales perdrien públic, és això, només una excusa. A Catalunya, catalans de naixement i vinguts de fora, estem molt familiaritzats a sentir els grans actors nord-americans parlant el nostre idioma i no se’ns faria gens estrany veure’ls a la pantalla gran.
Les sales actuals, amb diferents projeccions durant el dia, podrien emetre de forma alternativa les pel•lícules en català i castellà i, fins i tot, per a complaure tothom, en versió original subtitulada.