Avui no he pogut deixa de traçar el paral•lelisme entre Josep Bonaparte (més conegut per Pepe Botella) y l’Apel•les Cardo Rovira, el germà del vice-president de la Generalitat de Catalunya.
I és que el diari el Punt d’avui, a la pàgina 35, a l’efemèrides del dia, parla de la fugida de Madrid de l’anomenat amb anterioritat Josep Bonaparte, germà de l’emperador francès Napoleó Bonaparte que l’havia fer rei d’Espanya quan Ferran VII va tenir que marxar exiliar a la Guerra del Francès. De França va arribar fins la capital d’Espanya per tenir que abandonar-la quan l’exercit espanyol va guanyar als “gavatxos” a la batalla de Bailen (Jaén)
Mentre que l’Apel•les Carod Rovira farà un viatge més o menys a l’inrevés, des de Cambrils, el Baix Camp, anirà a fer “d’ambaixador” de la Generalitat a París, la capital de França, gràcies al nomenament del seu germà Josep Lluís, ara “destronat” d’ERC i segon “capità” de la Generalitat.
Europa està vivint un llarg període de pau i entre Espanya i França ja fa quasi dos segles que no hi ha cap tipus de conflicte armat. Així cal esperar que quan Apel•les abandoni París no hagi de ser a la força, sinó per altres circumstàncies molt més pacífiques.
7 comentaris:
De relacions entre germans, al PSC ja n'esteu molt acostumats (Nadals, Maragalls, Sabatés).
Emili, segurament ho has dit sense pensar-ho gaire. Has posat 3 exemples de germans, sí, però que tots han fet política de forma paral•lela. Tots han tingut càrrecs de diferents nivells a diferents administracions. L’Apel•les si que sempre que ha ocupat un càrrec ha estat patrocinat pel seu germà.
Ah! I he sentit dir que entre els germans Sabaté (Xavi i Toni, no Joan com tothom sap) no hi ha gaire bona relació...
Sobre les males relacions entre germans, mai creguis del tot els rumors.
Parles que els germans del PSC han fet política de forma paral.lela. I els Carod, perpendicular?
Aquest matí ja ho hem estat parlant. Dos línies a més de ser paral·leles i perpendiculars podent ser convergents, divergents i no sé si alguna cosa més.
Pega una ullada a altres partits i veuràs també "relacions familiars". No et quedis amb els que els hi tens més rancunia.
Rancúnia? Vas equivocat. Tú parles d'uns familiars d'ERC i jo t'he recordat els familiars del PSC. O és que quan tú parles dels familiars d'ERC és per rancúnia?
Joan, joan, que últimament estàs molt primmirat. Necessites vacances, je je
Emili, ERC em pot arribar a produït tota mena de sentiments, però de rancúnia res de res. Al menys referint-me a Josep Lluís i Apel•les.
Si estudies el meu blog veuràs com no acostumo a criticar-los. No dic que molt de tard en tard ho pugui fer, però també o he fet del PSC. En canvi, un sector d’ERC (o diversos sectors, en són tants...) al PSC (o PSOE, con diuen alguns) no el poden veure ni en pintura. Pareix que sigui l’origen de tots els mals. I jo em pensava que només ens veia així la dreta...
Per cert, tu de quin sector ets?
Els discs durs tenen sectors. Com no sóc un disc dur, no pertanyo a cap sector.
Quan estava al PSC em sentia identificat amb la corrent més catalanista, que volia marcar perfil propi respecte el PSOE, que apostava (al menys en les seves ponències polítiues) pel federalisme i pretenia ser (amb l'operació Ciutadans pel Canvi) un partit catalanista de centre-esquerra. Maragall, amb tots els seus defectes, era el meu referent. Mai me'n vaig amagar i mai me n'amagaré.
Respecte a ERC, com no comparteixo opcions més radicals, estaria en una corrent que voldria veure al partit com el partit de referència d'una ampla part de l'electorat de centre-esquerra català i voldria veure'l com el partit hegemònic d'aquest espai, en lloc del PSC.
No és un tema de rancúnies. Jo personalment, em sento en el mateix espaix ideològic que sempre, però en un altre partit. No sento que hagi hagut de fer cap esforç d'adaptació ideològica excepte accentuar la qüestió nacional.
Com sempre he dit, des del divuit ays sóc Emili encara que em van batejar Emilio. Als 18 anys vaig fer el canvi en el Registe Civi. Quan estudiava infermeria (any 1983-1986) sempre escrivia els meus exàmens en català (i era dels pocs).
Si el de sectors et referia cap aquells que abominen del PSC pel que significa, no em sento dins d'aquest grup.
El PSC fa coses bé i d'altres malament. ERC també. Però mentre sigui afiliat al meu partit,no en faré llenya públicament. Tú saps que no ho vaig fer en el PSC i tampoc ho faré ara.
Algú va dir que els enemics es tenen dins del teu propi partit. Els dels altres són adversaris. Com jo ja no estic en el PSC, allí no veig enemics, veig adversaris. A casa, faig la vista grossa, ja he passat per altres batalles.
Sembla el meu epitafi polític, no?
Simplement m'explico. Sóc així.
Publica un comentari a l'entrada