El Periódico d’avui, després de fer-se ressò del “KO” al “pla de Bush”, com a segon titular més destacat, diu que “L’Estat invertirà més a Catalunya malgrat la crisi” I ho xifra en 4.626 milions d’euros pressupostats, un 6 % més.
És evident que el diari del grup “Z”, des de que n’és director Rafel Nadal, s’ha convertit “quasi” en el portaveu dels socialistes a Catalunya. I es clar, si ells ho diuen... Malgrat tot deixeu-me que expressi el mes escepticisme d’avant d’aquest anunci.
Entenc que la inversió de l’Estat a Catalunya res té que veure amb el tema del finançament que s’està negociant. I és evident que en aquest més d’octubre que entrarem demà, Pedro Solbes escenificarà l’entrada a les Corts dels pressupostos generals de l’Estat per al 2009. Les macroxifres de l’estat per a l’any vinent, que, tot sigui dit, no tenen clars suports per a ser aprovades.
Per tant, crec, que aquests euros més que es diu que s’invertiran, d’alguna manera, és per a contentar-nos una mica i, tal vegada, per a que afluixéssim a l’hora de negociar el finançament. No ho sé...
Res tindria que veure una cosa amb l’altra. Haurien d’anar totalment desvinculades a l’hora d’ofertes i negociacions. Però es clar... Si Catalunya demana, Andalusia, també... I si Andalusia ho fa, les altres comunitats autònomes no voldran quedar-se endarrerides respecte a les més capdavanteres.
Les demandes de Catalunya són lògiques. Si duran molts d’anys ha estat una des les comunitats que han contribuït més al finançament de l’Estat (no m’atreveixo a dir la que més, al menys en números percentuals), ara que hi ha un dèficit important acumulat, és lògic que vulgui apaivaga les mancances històriques. I això només es pot fer amb diners per afrontar en garanties, al menys, tots els projectes que s’han fet en els darrers temps.
A Catalunya no es juga al mus. En canvi sí que es un joc de taula molt popular al centre d’Espanya, allà on es troba Madrid. Pel que he sentit dir, el mus és un joc d’engany, d’indicar al teu company amb senyes la 2ma” que portes o la jugada que vols fer.
Em sona que és el que està passant amb el tema del finançament. El que no em queda clar és qui és parella de qui. El PSC, per exemple, fa parella amb CiU o amb el PSOE? i CiU, té parella? O no? I ERC i ICV-EUA, també juguen la partida o fan d’espectadors?
Madrid, com he dit, té uns jugadors molt experimentats i que de partides similars n’han jugat moltes més i amb altres rivals, fins i tot d’Europa en una mena de “Champions League”. A més a més, juguen a casa. I en canvi, a Catalunya no anem més enllà de la botifarra...
Així que, serà difícil guanyar-los. Però de no fer-ho, no caldrà resignació... Sempre ens quedarà la “botifarra”!
dimarts, 30 de setembre del 2008
dilluns, 29 de setembre del 2008
DEPURALINA TORNA AL MERCAT
Segurament que la majoria no n’heu sentit a parlar mai. I, a d’altres, com a molt us sonarà. Depuralina és un producte que va ser retirar del mercat el passat més d’abril per un organisme depenent del Ministeri de Salut per “irregularitats legals i possibles efectes adversos”. Jo, que quan vaig sol amb el cotxe solc escoltar la Cadena SER, us puc dir que el solien passar bastant. Es feia simulant una espècie d’entrevista i un expert (que suposo que només era un actor d’aquells que tenen la veu tant greu) explicava que “el cos humà, al llarg dels anys va acumulant quilos de residus que cal eliminar per sentir-te millor i gaudir de més bona salut”.
Recordo que en aquell temps vaig preguntar-me “com era possible que a una cadena de tant prestigi com la SER li podien haver colat el gol d’anunciar un producte no del tot contrastat per les autoritats sanitàries”. És evident que no tota la publicitat que es passa per la televisió i sobre tot per la ràdio és una publicitat verídica, per molt “autocontrol” que hagi per part de les empreses associades.
Divendres passar, per la mateixa SER, vaig sentir novament l’anunci. És veritat que d’una manera molt més humil: simplement es limitava a explicar una mica les bondats del producte (suposo que no té el qualificatiu de medicament), sense fer-ho de la forma que us he explicat abans. Això sí, ara, un dels components és l’aloe vera.
Per cert... Ús heu fixat que l’aloe vera va bé per a quasi tot? Per a la pell amb diferents usos (xampú, gel de bany, tovalloletes de neteja), diferents usos medicinals, etc. Una meravella, tu!
De totes formes, cal dir que avui l’anunci ja no l’he sentit. Voldria saber en certesa si ha tornat a ser retirat (tan podria parlar de l’anunci com del producte) o simplement és perquè duran l’estona que he escoltat la ràdio no l’han passat.
Però cal estar molt atent en aquesta mena de productes miracle. Molts anuncien unes propietats que a l’hora de la veritat no tenen!
Recordo que en aquell temps vaig preguntar-me “com era possible que a una cadena de tant prestigi com la SER li podien haver colat el gol d’anunciar un producte no del tot contrastat per les autoritats sanitàries”. És evident que no tota la publicitat que es passa per la televisió i sobre tot per la ràdio és una publicitat verídica, per molt “autocontrol” que hagi per part de les empreses associades.
Divendres passar, per la mateixa SER, vaig sentir novament l’anunci. És veritat que d’una manera molt més humil: simplement es limitava a explicar una mica les bondats del producte (suposo que no té el qualificatiu de medicament), sense fer-ho de la forma que us he explicat abans. Això sí, ara, un dels components és l’aloe vera.
Per cert... Ús heu fixat que l’aloe vera va bé per a quasi tot? Per a la pell amb diferents usos (xampú, gel de bany, tovalloletes de neteja), diferents usos medicinals, etc. Una meravella, tu!
De totes formes, cal dir que avui l’anunci ja no l’he sentit. Voldria saber en certesa si ha tornat a ser retirat (tan podria parlar de l’anunci com del producte) o simplement és perquè duran l’estona que he escoltat la ràdio no l’han passat.
Però cal estar molt atent en aquesta mena de productes miracle. Molts anuncien unes propietats que a l’hora de la veritat no tenen!
diumenge, 28 de setembre del 2008
LES ARRELS DE L’IÑAQUI GABILONDO
I perquè us parlo de l’Iñaqui Gabilondo? Per una senzilla raó: perquè el seu avi matern era d’Horta de Sant Joan, comarca de la Terra Alta, poble conegut per les dues estades que va fer Pablo Picasso. Per això porta de segon cognom Pujol.
Com van anar els fets. La veritat és que a l’Iñaqui Gabilondo, segons es diu, no li agrada massa parlar dels seus orígens, però un dia d’ara fa prop de quatre anys, ho va explicar per la ràdio. I ho va fer a l’acabar de llegir un escrit meu on li parlava de les oliveres mil•lenàries de la partida de l’Arion (Ulldecona), molt a prop del barri de la Miliana i també del Parot (l’olivera mil•lenària d’Horta de Sant Joan) Però jo no em vaig voler quedar aquí i vaig esbrinar més coses pel meu compte.
Va ser així que li vaig preguntar a Salvador Carbó, fill d’Horta, director del Ecomuseu dels Ports, principal impulsor del Centre d’Estudis de la Terra Alta i premi Recercat concedit a l’àmbit de la Capital de la Cultura Catalana d’Amposta l’any 2006.
Evidentment, em va confirmar que l’origen del l’avi matern de l’Iñaqui era Horta de Sant Joan i em va explicar una història un tant sorprenent. Al iaio d’Iñaqui Gabilondo el van enviar a la guerra de Cuba (1898) Quan aquesta va acabar en lloc de retornar a casa, va passar-se dos anys per “aquests móns” sense que ningú sabés per on parava. No és gens difícil d’imaginar que les comunicacions de finals del segle XIX res tenien a veure amb les actuals. El correu no sempre tenia l’eficàcia desitjada i el telègraf no solia estar a l’abast de tothom. Al cap de dos anys de la seva desaparició, un dia, de sobte, aparegué pel poble amb la sorpresa de familiars i de la resta de la població que ja el donaven per mort i enterrat, fins al punt que els seus germans ja s’havien repartit l’herència dels pares sense tenir-lo en compte per a res a l’hora de fer-ne el repartiment. El iaio d’Iñaqui va trobar-se sense casa, ni terres i rebutjat pels seus germans. Per aquest motiu va agafar el camí d’un exili voluntari dintre del país per a començar allí una nova vida lluny del poble que el va veure néixer. El seu destí va ser el País Basc. Amb aquests fets, no és d’estranyar que la família renegui del seu origen català, fins al punt de que no hi té cap tipus de vincle amb Horta de Sant Joan. Salvador mateix, em va dir que algun cop s’havia posat en contacte amb el seu germà i representat per mirar de fer-lo acudir al poble com a pregoner de la festa major o qualsevol altre acte de tipus cultural. L’any passat, vaig llegir a un setmanari d’informació comarca que seria el pregoner de la festa major, però al final ja no vaig sentir a dir res més. Evidentment, al final va declinar l’oferiment. Un cop més, la família Gabilondo Pujol havien refusat “reconciliar-se” amb la pàtria petita de son iaio!
La darrera cosa que em va explicar Salvador és que al poble hi ha dues famílies amb el cognom Pujol i cap de les dues reconeix que l’Iñaqui Gabilondo sigui familiar. Una, perquè evidentment no ho és. I l’altra, perquè els fets que van passar fa més de cent anys, encara avui, els hi déu de produir uns sentiments de culpabilitat i vergonya de com van actuar els seus avantpassats amb un dels seus germans, que ni sent un personatge conegut arreu de l’estat espanyol, el volen acabar acceptant com a un des seus.
(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
dissabte, 27 de setembre del 2008
BUSCADOR DE GASOLINERES BARATES
Avui, un amic de Madrid m'ha enviat el següent correu:
Miren este buscador de gasolineras baratas, ¡esta super bien!
La información es fiable, facilitada por el Ministerio de Industria y Energía.
Está muy bien ya que puedes buscar tanto por provincias como por municipios.
Te dice el precio de cada tipo de gasolina que hay en cada una.
Basta con seleccionar el tipo de combustible que uses y te dice los precios de todas las de la localidad que hayas elegido.
http://oficinavirtual.mityc.es/carburantes/index.aspx
Miren este buscador de gasolineras baratas, ¡esta super bien!
La información es fiable, facilitada por el Ministerio de Industria y Energía.
Está muy bien ya que puedes buscar tanto por provincias como por municipios.
Te dice el precio de cada tipo de gasolina que hay en cada una.
Basta con seleccionar el tipo de combustible que uses y te dice los precios de todas las de la localidad que hayas elegido.
http://oficinavirtual.mityc.es/carburantes/index.aspx
NO PUC SENTIR-ME INDIFERENT
Aquest cap de setmana es fa a València el congrés de Partit Socialista del País Valencià-PSOE. Un acord de darrera hora permetrà que l’alcalde de Morella, Ximo Puig pugui dirigir els socialisme valencià, mentre que l’altre aspirant, l’alcalde d’Alacuàs, Jorge Alarte seria el cap de llesta per a les properes eleccions autonòmiques. A més, Alarte compta amb el suport de la direcció de Madrid, encapçalada per la seva secretaria d’organització Leire Pajín.
No és el primer cop que aquí en el meu blog parlo de València ni dels socialisme valencià. I és que sento predilecció i simpatia per uns companys que, normalment els ha tocat ballar amb la més lletja (o sigui amb el PP valencià, poderós on els hagi!) També és veritat que hi he tingut discrepàncies serioses, sobre quan han mostrat certa ambigüitat en un tema tan important per a mi com és el transvasament de l’Ebre cap al Llevant espanyol.
Per aquells que no ho sàpiguen, els primers set anys de la meva vida laboral (no va arribar, però per ben poc), els vaig treballar al País Valencià (ara anomenat Comunitat Valenciana) El primer a Castelló i els restants a Vinaròs. Quan era a Castelló vaig tenir els meus primers contactes amb el món sindical, encara que em vaig afiliar a Tortosa, a Comissions Obreres (1977) I no va ser fins a l’any 1982, ja ha Vinaròs quan vaig “canviar-me” a la UGT, sindicat que sentia molt més proper a les meves idees. Allí vaig fer gran amistat amb qui era el seu secretari general, Rafel Genovès (e.p.r.) i també el primer regidor de serveis socials de l’ajuntament del Baix Maestrat. Més tard va ser expulsat del partit per oposar-se a la continuïtat de qui va ser el primer alcalde socialista de Vinaròs. Bon amic del socialista crític Pablo Castellano, aspirava a tornar a ingressar al partit de la ma d’aquest i fer tota una revolució a l’ajuntament del seu poble.
De Ximo puig, encara que no el conegui personalment, n’he sentit a parlar des de fa molts anys. Morella és una d’aquelles poblacions que està dintre del que jo considero “el nostre territori” que, com he dit molts cops, no només són les Terres de l’Ebre, sinó el Matarranya i el Maestrat (el Baix i el Alt) I per això mateix, també forma part de la Taula del Sénia, una mancomunitat sorgida fa uns anys que treballa per engegar projectes comuns entre els territoris fronterers de tres comunitats: Catalunya, Aragó i València.
Sempre s’ha dit que mentre el PP no millori resultats a Catalunya i Andalusia, tindrà molt difícil fer president a Rajoy o al candidat que es presenti. Amb el País Valencià passa una cosa semblant però a l’inrevés. Si el PSPV no guanya a la seva comunitat, el candidat socialista tindrà molt difícil obtenir una victòria clara en unes generals.
Segurament, el principal motiu que al País Valencià existeixi l’actual hegemonia del PP és la política d’aparador que ha fet el PP: grans infrastructures, macrourbanitzacions, projectes faraònics, etc. I a la gent del carrer, això, enganxa! Però hi ha una altra política: la de les persones i la de resoldre els seu problemes. I aquí queda molt per a fer al socialisme valencià. Espero que de la ma de Ximo Puig es puguin assolir tots els objectius fixats.
Ah! I una darrera cosa. Mantenen la denominació de País Valencià! Llàstima que Joan Lerma fos tant condescendent...
No és el primer cop que aquí en el meu blog parlo de València ni dels socialisme valencià. I és que sento predilecció i simpatia per uns companys que, normalment els ha tocat ballar amb la més lletja (o sigui amb el PP valencià, poderós on els hagi!) També és veritat que hi he tingut discrepàncies serioses, sobre quan han mostrat certa ambigüitat en un tema tan important per a mi com és el transvasament de l’Ebre cap al Llevant espanyol.
Per aquells que no ho sàpiguen, els primers set anys de la meva vida laboral (no va arribar, però per ben poc), els vaig treballar al País Valencià (ara anomenat Comunitat Valenciana) El primer a Castelló i els restants a Vinaròs. Quan era a Castelló vaig tenir els meus primers contactes amb el món sindical, encara que em vaig afiliar a Tortosa, a Comissions Obreres (1977) I no va ser fins a l’any 1982, ja ha Vinaròs quan vaig “canviar-me” a la UGT, sindicat que sentia molt més proper a les meves idees. Allí vaig fer gran amistat amb qui era el seu secretari general, Rafel Genovès (e.p.r.) i també el primer regidor de serveis socials de l’ajuntament del Baix Maestrat. Més tard va ser expulsat del partit per oposar-se a la continuïtat de qui va ser el primer alcalde socialista de Vinaròs. Bon amic del socialista crític Pablo Castellano, aspirava a tornar a ingressar al partit de la ma d’aquest i fer tota una revolució a l’ajuntament del seu poble.
De Ximo puig, encara que no el conegui personalment, n’he sentit a parlar des de fa molts anys. Morella és una d’aquelles poblacions que està dintre del que jo considero “el nostre territori” que, com he dit molts cops, no només són les Terres de l’Ebre, sinó el Matarranya i el Maestrat (el Baix i el Alt) I per això mateix, també forma part de la Taula del Sénia, una mancomunitat sorgida fa uns anys que treballa per engegar projectes comuns entre els territoris fronterers de tres comunitats: Catalunya, Aragó i València.
Sempre s’ha dit que mentre el PP no millori resultats a Catalunya i Andalusia, tindrà molt difícil fer president a Rajoy o al candidat que es presenti. Amb el País Valencià passa una cosa semblant però a l’inrevés. Si el PSPV no guanya a la seva comunitat, el candidat socialista tindrà molt difícil obtenir una victòria clara en unes generals.
Segurament, el principal motiu que al País Valencià existeixi l’actual hegemonia del PP és la política d’aparador que ha fet el PP: grans infrastructures, macrourbanitzacions, projectes faraònics, etc. I a la gent del carrer, això, enganxa! Però hi ha una altra política: la de les persones i la de resoldre els seu problemes. I aquí queda molt per a fer al socialisme valencià. Espero que de la ma de Ximo Puig es puguin assolir tots els objectius fixats.
Ah! I una darrera cosa. Mantenen la denominació de País Valencià! Llàstima que Joan Lerma fos tant condescendent...
divendres, 26 de setembre del 2008
AQUÍ IGUAL QUE ALLÍ
Potser el títol sigui un tant misteriós. Així que ho explicaré ràpidament. Resulta que aquí a Catalunya fa temps que els partits “diuen” que volen arribar a un acord. Però no paren de sortir discrepàncies i sospites de pactes secrets. En poques paraules: “No s’acaben de refiar els uns amb els altres”. Sobre tot en referència a les dos grans formacions: PSC i CiU. Mentre, els altres dos socis de govern a la Generalitat, sembla que s’ho miren un tan de lluny, però entenc que ERC està més al costat de la coalició nacionalista, mentre que ICV-EUA, es mantindria en posicions més properes al socialistes.
En els darrers dies, hores, diria jo, als Estats Units ha passat una cosa semblant. Si bé no es pala de finançament (pareix que aquesta mena de problemes, els americans no en tenen), però si que també hi tenen que veure els calers. Allí el tema és el pla de finançament (o de rescat) que ha de permetre salvar la majoria d’empreses afectades per la crisi econòmica. George Bush va demanar els dos candidats, John MacCain pels republicans i Barack Obama pels demòcrates sobre mirar d’arribar a un acord.
Hi ha analistes que diuen que es tractava d’una estratègia dels republicans per mirar de salvar McCain de les enquestes negatives dels darrers dies. Però curiosament, ni uns ni els altres han volgut saber res i no es va poder tancar cap acord. I és que ballar al so de la música de Bush és pràcticament un suïcidi electoral. Per part dels demòcrates, la decisió pareix més evident.
I és que fins que no es deixi d’actuar pensant menys en les enquestes, en les estratègies electorals i més amb els problemes dels ciutadans, segurament les solucions tampoc arribaran a aquest nivell. O sigui, a buscar més el benefici del contribuent i menys el de les grans empreses multinacionals.
No vull acabar sense deixar-me de referir a dues afirmacions que venen avui al diari, sobre el mateix tema i de sentit totalment contraposat. Mentre el Banc d’Espanya culpa els salaris de l’increment de l’atur (pareix que a aquesta conclusió també hi va arribar l’associació dels empresaris espanyols, la CEOE), un baròmetre europeu diu que “el 67 % dels treballadors es mostren insatisfets amb el sou”.
També va parlar la CEOE d’abaratir els acomiadaments, mentre que els dos grans sindicats van exclamar amb la mateixa veu: “els treballadors no tenen cap culpa de la crisi”. Aquí el President del govern també va saber estar al seu lloc al afirmar que “no es revisaran els pactes per l’ocupació”, al menys sense l’acord d’empresaris i sindicats.
O sigui, tot és del color dels cristall en que es miri...
En els darrers dies, hores, diria jo, als Estats Units ha passat una cosa semblant. Si bé no es pala de finançament (pareix que aquesta mena de problemes, els americans no en tenen), però si que també hi tenen que veure els calers. Allí el tema és el pla de finançament (o de rescat) que ha de permetre salvar la majoria d’empreses afectades per la crisi econòmica. George Bush va demanar els dos candidats, John MacCain pels republicans i Barack Obama pels demòcrates sobre mirar d’arribar a un acord.
Hi ha analistes que diuen que es tractava d’una estratègia dels republicans per mirar de salvar McCain de les enquestes negatives dels darrers dies. Però curiosament, ni uns ni els altres han volgut saber res i no es va poder tancar cap acord. I és que ballar al so de la música de Bush és pràcticament un suïcidi electoral. Per part dels demòcrates, la decisió pareix més evident.
I és que fins que no es deixi d’actuar pensant menys en les enquestes, en les estratègies electorals i més amb els problemes dels ciutadans, segurament les solucions tampoc arribaran a aquest nivell. O sigui, a buscar més el benefici del contribuent i menys el de les grans empreses multinacionals.
No vull acabar sense deixar-me de referir a dues afirmacions que venen avui al diari, sobre el mateix tema i de sentit totalment contraposat. Mentre el Banc d’Espanya culpa els salaris de l’increment de l’atur (pareix que a aquesta conclusió també hi va arribar l’associació dels empresaris espanyols, la CEOE), un baròmetre europeu diu que “el 67 % dels treballadors es mostren insatisfets amb el sou”.
També va parlar la CEOE d’abaratir els acomiadaments, mentre que els dos grans sindicats van exclamar amb la mateixa veu: “els treballadors no tenen cap culpa de la crisi”. Aquí el President del govern també va saber estar al seu lloc al afirmar que “no es revisaran els pactes per l’ocupació”, al menys sense l’acord d’empresaris i sindicats.
O sigui, tot és del color dels cristall en que es miri...
dijous, 25 de setembre del 2008
INTEL·LECTUALS
Llegia ahir al Periódico de Catalunya que un bon nombre d’intel•lectuals, 170 en total, donen suport a la “casa gran del catalanisme” que, des de CDC impulsa l’Arturo Mas. Hi formen part d’aquest grup personatges com Jaume Sobraqués (militant del PSC), Salvador Cardús, Albert Branchadell, , Sam Abrams i Marta Pessarrodona, entre altres. Uns noms sonen, els altres potser no tant i els noms que no surten a la notícia, possiblement, gens! És el que sol passar quan es signen aquest tipus de manifestos.
Fa uns mesos, a ran, també, de la signatura del manifest a favor de la llengua castellana (a ells els agrada dir més “española”), ja vaig escriure que, la majoria eren pseudointel•lectuals. I és que avui, només cal tenir una mica d’estudis i un currículum “arregladet” per a entrar al sac on abans domes hi entraven els veritables erudits.
Però això de signar manifestos per part “homes savis” no és cap novetat. En altre temps havia estat patrimoni de l’esquerra (igual que les manifestacions) Avui, tothom s’hi apunta. I segurament és perquè s’han perdut la majoria de valor que, en una altra època, diferenciaven clarament les classes populistes de les populars. I mira per on, els intel•lectuals, formaven part d’aquelles classes populars, més utòpiques, més per la lluita de classes i reformistes. Un bon exemple d’això va ser l’època de la II República Espanyola. Encara que és veritat que per a ser republicà no fa falta ser ni de dretes ni d’esquerres. Només cal refusar un estament gens democràtic com és la monarquia i està a favor d’un règim presidencialista que, aquest si, pots anar canviant cada cert temps.
És per això que crec que el valor que se li dóna avui a la paraula “intel•lectual” no és el mateix que se li donava només fa unes dècades.
De totes formes, per acabar, el projecte de la “casa gran del catalanisme”, a mi em sembla que, avui per avui, només és una façana sense cap altra estança: ni cuina, ni solò-menjador, ni sala de bany, ni habitacions. Així és com ho dibuixa sovint el gran mestre de l’humor gràfic: el “gran” Ferreres, també al Periódico.
Fa uns mesos, a ran, també, de la signatura del manifest a favor de la llengua castellana (a ells els agrada dir més “española”), ja vaig escriure que, la majoria eren pseudointel•lectuals. I és que avui, només cal tenir una mica d’estudis i un currículum “arregladet” per a entrar al sac on abans domes hi entraven els veritables erudits.
Però això de signar manifestos per part “homes savis” no és cap novetat. En altre temps havia estat patrimoni de l’esquerra (igual que les manifestacions) Avui, tothom s’hi apunta. I segurament és perquè s’han perdut la majoria de valor que, en una altra època, diferenciaven clarament les classes populistes de les populars. I mira per on, els intel•lectuals, formaven part d’aquelles classes populars, més utòpiques, més per la lluita de classes i reformistes. Un bon exemple d’això va ser l’època de la II República Espanyola. Encara que és veritat que per a ser republicà no fa falta ser ni de dretes ni d’esquerres. Només cal refusar un estament gens democràtic com és la monarquia i està a favor d’un règim presidencialista que, aquest si, pots anar canviant cada cert temps.
És per això que crec que el valor que se li dóna avui a la paraula “intel•lectual” no és el mateix que se li donava només fa unes dècades.
De totes formes, per acabar, el projecte de la “casa gran del catalanisme”, a mi em sembla que, avui per avui, només és una façana sense cap altra estança: ni cuina, ni solò-menjador, ni sala de bany, ni habitacions. Així és com ho dibuixa sovint el gran mestre de l’humor gràfic: el “gran” Ferreres, també al Periódico.
dimecres, 24 de setembre del 2008
MÉS FALÇ QUE 2 € SEVILLANS!
És veritat que els temps canvien i tot (o ben bé tot) hi ha que actualitzar-ho. Tota la vida em sentit a dir: “Més falç que un duro sevillano”. I així es continuaria dient sinó fos que han atrapat a una xinesa amb monedes de 2 € falses, segons pareix “made in Xina”. Però l’important de l’operació no ha segut la quantitat apresa (pareix que poca), sinó la desarticulació d’una xarxa que portava fent grans ingressos amb monedes d’aquesta quantitat durant molt de temps i pareix ser que la suma total era significativa.
Sense voler malfiar-me de ningú i sense que ningú tampoc s’ho prengui malament, penso que si una persona fa ingressos amb monedes de 2 € durant molt de temps, al final crida l’atenció. Per això, penso també, que sense la col•laboració d’un empleat d’alguna sucursal bancària és impossible fer tanta quantitat d’imposicions sense aixecar sospites de ningú.
La notícia, llegida al Periódico de Catalunya s’ampliava dient que, en època de crisi, pareix que la moneda aixequi menys sospites que el bitllet. El cert és que es coneixent molts pocs casos de falsificació de monedes.
Però jo en conec un. El meu tio Leonardo (e.p.r.) es va exiliar a França a la guerra després de combatre al costat republicà. Un dia, ja fa més de 10 anys, em va ensenyar dues monedes de 10 francs. Més petits que la moneda de 2 €, també constaven de dos metalls superposats. En va reptar a veure les diferències, com si d’un joc es tractés. Una tenia una gran nitidesa d’imatge. L’altra no. Em va dir que, efectivament, una era bona i l’altra falsa. Em va dir que les falses provenien d’Itàlia i entraven a França en “trailers”. Que a França ja en circulaven quasi tantes de falses com de bones, per això el govern francès de l’època va decidir donar-les totes com a bones. Encara les guardo.
I una altra anècdota. Fa uns quatre anys, una vegada vaig anar a Barcelona amb el “meu” delegat sindical de la UGT, per assistir a una reunió de delegats. Vaig entrar a una sabateria que no tancava al migdia, prop de la plaça de Catalunya. A l’entrar, sortien uns xinesos. Jo els hi vaig preguntar als dependents que si “eren la competència”. Em van explicar que entraven i, normalment, només miraven. Que de vegades demanaven una determinada sabata. Al preguntar-los el número, responien: “És igual”. La botiga només venia sabates de models italians, o sigui, pur disseny i ells, el que feien, era copiar-los utilitzant productes de menor qualitat.
Vull dir amb això que, coneixent com actuen aquestes ciutadans (no tots, per suposat), m’estranya moltíssim que la xinesa de Sevilla no aixequés cap mena de sospita!
Sense voler malfiar-me de ningú i sense que ningú tampoc s’ho prengui malament, penso que si una persona fa ingressos amb monedes de 2 € durant molt de temps, al final crida l’atenció. Per això, penso també, que sense la col•laboració d’un empleat d’alguna sucursal bancària és impossible fer tanta quantitat d’imposicions sense aixecar sospites de ningú.
La notícia, llegida al Periódico de Catalunya s’ampliava dient que, en època de crisi, pareix que la moneda aixequi menys sospites que el bitllet. El cert és que es coneixent molts pocs casos de falsificació de monedes.
Però jo en conec un. El meu tio Leonardo (e.p.r.) es va exiliar a França a la guerra després de combatre al costat republicà. Un dia, ja fa més de 10 anys, em va ensenyar dues monedes de 10 francs. Més petits que la moneda de 2 €, també constaven de dos metalls superposats. En va reptar a veure les diferències, com si d’un joc es tractés. Una tenia una gran nitidesa d’imatge. L’altra no. Em va dir que, efectivament, una era bona i l’altra falsa. Em va dir que les falses provenien d’Itàlia i entraven a França en “trailers”. Que a França ja en circulaven quasi tantes de falses com de bones, per això el govern francès de l’època va decidir donar-les totes com a bones. Encara les guardo.
I una altra anècdota. Fa uns quatre anys, una vegada vaig anar a Barcelona amb el “meu” delegat sindical de la UGT, per assistir a una reunió de delegats. Vaig entrar a una sabateria que no tancava al migdia, prop de la plaça de Catalunya. A l’entrar, sortien uns xinesos. Jo els hi vaig preguntar als dependents que si “eren la competència”. Em van explicar que entraven i, normalment, només miraven. Que de vegades demanaven una determinada sabata. Al preguntar-los el número, responien: “És igual”. La botiga només venia sabates de models italians, o sigui, pur disseny i ells, el que feien, era copiar-los utilitzant productes de menor qualitat.
Vull dir amb això que, coneixent com actuen aquestes ciutadans (no tots, per suposat), m’estranya moltíssim que la xinesa de Sevilla no aixequés cap mena de sospita!
dimarts, 23 de setembre del 2008
AQUESTA NIT A AMPOSTA, TEATRE... O NO.
S’hi farà teatre aquesta nit a Amposta? I no és que l’obra es tingués que fer a l’aire lliure i corri perill de suspendre’s a causa de pluja. La pregunta no ve per aquí.
Si ens fixem en l’agenda cultural d’aquest mes de setembre, avui dimarts 23 de setembre, hi podem llegir: “Nit de Teatre. A càrrec de Delta Teatre de Deltebre amb l’obra “El venedor de coca”, a les 21:30 h. A la mitja part sorteig. Preu de l’entrada 6 €. Organitza: Associació Familiars d’Alzheimer Montsià. Lloc: Teatre-auditori de la Lira Ampostina. Hora: 21:30h.”. També ho he pogut veure anunciat a l’agenda cultural de TV3 després de “Catalunya Comarques”. Així de que ve el meu dubte. Senzillament perquè als cartells que hi ha escampats per Amposta on hi surt la foto i el repartiment dels actors de la companyia hi posa que és DISSABTE DIA 27 DE SETEMBRE!
En un cas així, què fem? Li donem credibilitat a l’agenda cultural o, al contrari, al cartell que ho anuncia. Tal vegada, i jo no ho sé, s’ha fet un aclariment per Amposta ràdio o, tal vegada no. També és possible que des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament ningú s’hagi adonat de la contradicció. El que em queda clar és que aquesta nit, a hores d’ara, encara no ser que fer. Si sopar aviat i vestir-me per a l’ocasió o guardar la roba a l’armari per anar dissabte, no només a veure l’obra, sinó a col•laborar amb l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Montsià.
Si ens fixem en l’agenda cultural d’aquest mes de setembre, avui dimarts 23 de setembre, hi podem llegir: “Nit de Teatre. A càrrec de Delta Teatre de Deltebre amb l’obra “El venedor de coca”, a les 21:30 h. A la mitja part sorteig. Preu de l’entrada 6 €. Organitza: Associació Familiars d’Alzheimer Montsià. Lloc: Teatre-auditori de la Lira Ampostina. Hora: 21:30h.”. També ho he pogut veure anunciat a l’agenda cultural de TV3 després de “Catalunya Comarques”. Així de que ve el meu dubte. Senzillament perquè als cartells que hi ha escampats per Amposta on hi surt la foto i el repartiment dels actors de la companyia hi posa que és DISSABTE DIA 27 DE SETEMBRE!
En un cas així, què fem? Li donem credibilitat a l’agenda cultural o, al contrari, al cartell que ho anuncia. Tal vegada, i jo no ho sé, s’ha fet un aclariment per Amposta ràdio o, tal vegada no. També és possible que des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament ningú s’hagi adonat de la contradicció. El que em queda clar és que aquesta nit, a hores d’ara, encara no ser que fer. Si sopar aviat i vestir-me per a l’ocasió o guardar la roba a l’armari per anar dissabte, no només a veure l’obra, sinó a col•laborar amb l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Montsià.
dilluns, 22 de setembre del 2008
ELS CULPABLES DELS ACCIDENTS
Diumenge passat, duran les festes de la Mercè, a Barcelona, un autobús de la línia metropolitana, que circulava sense control, va envestir a 4 persones. Una xiqueta de 10 anys i una dona de 38 van morir.
Per desgràcia a les nostres contrades, d’accidents en plenes festes majors n’hem tingut uns quants. La majoria de vegades “tot acaba” amb un dia de dol i, amb “molta sort”, amb la suspensió dels dies de festa que queden. Però queda una família (o diverses) destrossada per sempre.
No sé si sabeu com va passar l’accident de Barcelona. A la cantonada hi havia una furgoneta mal aparcada. El bus, encara que volia passar, no ho tenia gens clar. A l’altre costat, una altra furgoneta li donava presa per poder sortir. El conductor es va posar nerviós i va perdre el control del vehicle. El resultat ja l’he dit abans: 2 morts.
Ha quedat clar com una simple negligència d’un conductor poc cívic que va deixar el seu mitjà de transport a un lloc on no es podia ni parar, va provocar un fatal desenllaç.
Quantes vegades hem deixat el cotxe mal aparcat pensant que només serà uns instant?
Quantes vegades hem vist com ho feien els altes? Quantes vegades em vist que la policia ha passat per davant i no li ha donat cap mena d’importància? El factor sort hi té molt que veure. Si hi ha sort i no passa res, la situació es podrà repetir quasi fins a l’infinit. Però quan hi ha una desgràcia, com ha estat el cas de Barcelona, llavors tot son lamentacions i la recerca de culpables comença! Qui va tenir la culpa? El conductor del bus municipal que va ser l’autor material de l’atropellament? O el propietari de la furgoneta mal aparcada? O el conductor de l’altra furgoneta que amb els tocs de clàxon va accelerà tot el procés com aquell que tira benzina al foc? D’alguna manera tots han estat culpables. Els únics innocents són les víctimes que estaven tranquil•lament sobre la vorera caminant o parlant...
Son fets negligents amb greus conseqüències.
Encara que no vingui al cas, el factor sort també va tenir molt que veure a Amposta en aquests set anys i mig sense llicència als cinemes. Catàstrofes d’incendis a locals públics com discoteques en passa un quasi tots els anys a un lloc del món. Les víctimes es solen contar a centenars... A Amposta també podria haver passat. I el responsable qui hauria segut? L’empresari que coneixent la normativa no la compleix? O les autoritats municipals que han permès que una situació irregular s’allargui en el temps? Com el cas anterior, tots haurien segut culpables!
Per desgràcia a les nostres contrades, d’accidents en plenes festes majors n’hem tingut uns quants. La majoria de vegades “tot acaba” amb un dia de dol i, amb “molta sort”, amb la suspensió dels dies de festa que queden. Però queda una família (o diverses) destrossada per sempre.
No sé si sabeu com va passar l’accident de Barcelona. A la cantonada hi havia una furgoneta mal aparcada. El bus, encara que volia passar, no ho tenia gens clar. A l’altre costat, una altra furgoneta li donava presa per poder sortir. El conductor es va posar nerviós i va perdre el control del vehicle. El resultat ja l’he dit abans: 2 morts.
Ha quedat clar com una simple negligència d’un conductor poc cívic que va deixar el seu mitjà de transport a un lloc on no es podia ni parar, va provocar un fatal desenllaç.
Quantes vegades hem deixat el cotxe mal aparcat pensant que només serà uns instant?
Quantes vegades hem vist com ho feien els altes? Quantes vegades em vist que la policia ha passat per davant i no li ha donat cap mena d’importància? El factor sort hi té molt que veure. Si hi ha sort i no passa res, la situació es podrà repetir quasi fins a l’infinit. Però quan hi ha una desgràcia, com ha estat el cas de Barcelona, llavors tot son lamentacions i la recerca de culpables comença! Qui va tenir la culpa? El conductor del bus municipal que va ser l’autor material de l’atropellament? O el propietari de la furgoneta mal aparcada? O el conductor de l’altra furgoneta que amb els tocs de clàxon va accelerà tot el procés com aquell que tira benzina al foc? D’alguna manera tots han estat culpables. Els únics innocents són les víctimes que estaven tranquil•lament sobre la vorera caminant o parlant...
Son fets negligents amb greus conseqüències.
Encara que no vingui al cas, el factor sort també va tenir molt que veure a Amposta en aquests set anys i mig sense llicència als cinemes. Catàstrofes d’incendis a locals públics com discoteques en passa un quasi tots els anys a un lloc del món. Les víctimes es solen contar a centenars... A Amposta també podria haver passat. I el responsable qui hauria segut? L’empresari que coneixent la normativa no la compleix? O les autoritats municipals que han permès que una situació irregular s’allargui en el temps? Com el cas anterior, tots haurien segut culpables!
diumenge, 21 de setembre del 2008
LA PELU, EL NOU DISC DE PEPET I MARIETA
El grup musical faldut Pepet i Mariera ha presentat avui, al marc incomparable i tan significatiu de l’ermita de la Pietat, el seu nou disc: La Pelu. Inclou 12 temes: Ciutadà normal, lo Principal, Jubilat, la Pelu, Mein auto ist kaputt, Puto duro, Garrote vil, Pim pam pum, lo Sénia no és frontera, la Maria i l’Antoni i Cuina podrida. Pel que m’ha dit un dels meus fills (tots dos han assistit a la presentació), aquest és el millor treball del grup que lidera Josep Bordes (Pepet)
Els disc, que s’ha venut al preu de 12 euros, inclou un vídeo realitzat pel també jove faldut Pau Itarte, que ja compta amb dos curts que s’han passat per diverses televisions com són: Sin Piedras i Somos viento.
Els disc, que s’ha venut al preu de 12 euros, inclou un vídeo realitzat pel també jove faldut Pau Itarte, que ja compta amb dos curts que s’han passat per diverses televisions com són: Sin Piedras i Somos viento.
L’AVARIA DE LA MÀQUINA “DEL BIG BANG”
Segurament que qui, com jo, he llegit la notícia de l’avaria de la màquina amb la que es vol intentar reproduir el “big bang” o l’inici de l’Univers, he quedat tan perplexos com jo. No s’acaba d’entendre com una màquina així que només fa deu dies que es va posar en funcionament, degut a un error elèctric que provoca una fuita d’heli, s’hagi tingut que para. Una instal•lació supermoderna, on més de 20.000 científics d’arreu del món van intervenir en el seu disseny i construcció (entre ells diversos de catalans) Segons les notícies difoses “no hi va haver ris per a les persones i s’augura una reparació costosa”.
Tot i la importància que deu tenir el projecte i les conclusions que puguin arribar, la notícia m’ha transportat a una realitat molt més propera, fins a casa nostra.
Me n’he recordat com l’anys passat a les línies de tren de la RENFE s’hi produïa quasi que diàriament avaries que feia que mots usuaris acabessin perdent la confiança amb el tren. Tot això va fer que els grups de l’oposició d’Espanya i Catalunya fessin una sèrie de retrets als governs de “manca de previsió i inversions a les línies”. Ja llavors vaig defensa que, amb el ús, tot té un desgast i, evidentment, abans de governar l’entesa a Catalunya i el PSOE a Madrid, ho havia fet CiU aquí i el PP allà i, amb seguretat, tampoc havien fet els “deures” que els hi pertocava fer. A l’hora de criticar tothom és bo, però a l’hora d’invertir i fer el corresponent manteniment, això ja és una altra cosa!
Fins i tot, donaria peu a justificar les avaries de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs si no fos pel perill que comporta un mal manteniment en la seguretat de les persones i tot l’entorn de la central en molts de quilòmetres a la rodona!
Per tant, ha quedat suficientment demostrat que tota màquina és imperfecta i susceptible d’avariar-se. I una altra cosa: “A aquest mega circuit de Ginebra, de ben segur que l’avaria també ha estat causada per un error humà”. Potser insignificant, potser ocasional i tal vegada degut a una errada de càlcul dels científics que la van dissenyar o dels operaris que la van construir. Ves tu a saber!
Tot i la importància que deu tenir el projecte i les conclusions que puguin arribar, la notícia m’ha transportat a una realitat molt més propera, fins a casa nostra.
Me n’he recordat com l’anys passat a les línies de tren de la RENFE s’hi produïa quasi que diàriament avaries que feia que mots usuaris acabessin perdent la confiança amb el tren. Tot això va fer que els grups de l’oposició d’Espanya i Catalunya fessin una sèrie de retrets als governs de “manca de previsió i inversions a les línies”. Ja llavors vaig defensa que, amb el ús, tot té un desgast i, evidentment, abans de governar l’entesa a Catalunya i el PSOE a Madrid, ho havia fet CiU aquí i el PP allà i, amb seguretat, tampoc havien fet els “deures” que els hi pertocava fer. A l’hora de criticar tothom és bo, però a l’hora d’invertir i fer el corresponent manteniment, això ja és una altra cosa!
Fins i tot, donaria peu a justificar les avaries de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs si no fos pel perill que comporta un mal manteniment en la seguretat de les persones i tot l’entorn de la central en molts de quilòmetres a la rodona!
Per tant, ha quedat suficientment demostrat que tota màquina és imperfecta i susceptible d’avariar-se. I una altra cosa: “A aquest mega circuit de Ginebra, de ben segur que l’avaria també ha estat causada per un error humà”. Potser insignificant, potser ocasional i tal vegada degut a una errada de càlcul dels científics que la van dissenyar o dels operaris que la van construir. Ves tu a saber!
dissabte, 20 de setembre del 2008
INDEPENDÈNCIA
Els sectors més nacionalistes de Catalunya i Euskadi (i també de Galizia) fa anys que reclamen la independència d’Espanya com a única formula per aconseguir un status de nació sobirana amb tot el que això significa. L’Estatut esdevindria la constitució del nou estat Català, amb les modificacions pertinents, no caldria negociar amb un altre estat temes com el finançament, els traspassos de competències, etc.
Però abans que tot això cal una altra independència: la dels òrgans judicials de l’estat espanyol
Aquesta setmana n’hem tingut clars exemples. De cop, el Tribunal Suprem ha il•legalitzat Acció Nacionalista Basca (ANB), el Partit Comunista de les Terres Basques i les gestores pro-amnistia. Possiblement, des dels estaments de l’estat espanyol es veuen massa fantasmes. Creuen que ETA està infiltrada per tot l’entorn abertzale. I que allí on vagis del País Basc, fa tuf de banda terrorista.
Segurament l’entramat de la ETA està ficat allí on menys te penses, però d’aquí a que tothom que pertany o vota a aquests partits sigui part implicada, ne deu d’haver un bon tros!
El que si que està clar del tot, és que la majoria d’estaments de l’estat espanyol estan massa supeditats als partits polítics més nacionalistes espanyols (i aquí cal posar dintre del mateix sac tant al PP com al PSEO) Segurament per motius molt diferents: mentre uns ho senten de veritat, els altres s’han deixat arrossegar per la societat més conservadora i ho fan, és la meva opinió, més per motius electorals que per un altra cosa.
Fins que els tribunals de justícia, començant pel Tribunal Suprem, els mateix Consell General del Poder Judicial i, fins i tot, m’atreveixo a dir-ho, la majoria de les cambres representatives del poble espanyol, com son el Congrés i el Senat, no aconsegueixen deslliurar-se d’aquests llast de tint roig i groc “tribarrat”, difícilment sigui viable una independència de les nacions sense estat que hi ha dintre de la península Ibérica.
Ara mateix s’està donant pressa al Tribunal Constitucional per a que dictamini sobre els recursos d’anti-constitucionalitat que hi ha presentats, sobre tot per part del PP. I cal dir que amb les dimissions, recusacions, etc. ja no sé si això serà bo per a Catalunya i l’actual Estatut o no. Per una part és bo que no es dilati més en el temps, però si els resultats no han de ser bons, potser millor esperar la renovació del propi tribunal...
És evident que dintre dels propis nacionalismes (PNB, CiU i ERC) hi ha sectors que se n’han adonat i encara que siguin utòpics, aquesta utopia la deixen per a dintre d’uns anys (Carod Rovira i el 2014, per posar un exemple)
Dintre del PNB hi ha també dues línies ben definides. Per una banda la que representa el Lendhakari Ibarreche i per l’altre costa el sector més moderat del propi president del partit l’Iñigo Urkullu, que pareix que estigui per aconseguir més quotes d’autogovern abans que una independència real d’Espanya.
En definitiva i com a resum: En qualsevol cas, abans d’aconseguir la independència de l’estat espanyol d’aquelles nacions o nacionalitats (avui comunitats autònomes), abans cal aconseguir que els estaments del propi estat espanyol esdevinguin independents a l’hora d’executar les sentències o legislar les normes que regulin el funcionament de la “nació espanyola”.
Però abans que tot això cal una altra independència: la dels òrgans judicials de l’estat espanyol
Aquesta setmana n’hem tingut clars exemples. De cop, el Tribunal Suprem ha il•legalitzat Acció Nacionalista Basca (ANB), el Partit Comunista de les Terres Basques i les gestores pro-amnistia. Possiblement, des dels estaments de l’estat espanyol es veuen massa fantasmes. Creuen que ETA està infiltrada per tot l’entorn abertzale. I que allí on vagis del País Basc, fa tuf de banda terrorista.
Segurament l’entramat de la ETA està ficat allí on menys te penses, però d’aquí a que tothom que pertany o vota a aquests partits sigui part implicada, ne deu d’haver un bon tros!
El que si que està clar del tot, és que la majoria d’estaments de l’estat espanyol estan massa supeditats als partits polítics més nacionalistes espanyols (i aquí cal posar dintre del mateix sac tant al PP com al PSEO) Segurament per motius molt diferents: mentre uns ho senten de veritat, els altres s’han deixat arrossegar per la societat més conservadora i ho fan, és la meva opinió, més per motius electorals que per un altra cosa.
Fins que els tribunals de justícia, començant pel Tribunal Suprem, els mateix Consell General del Poder Judicial i, fins i tot, m’atreveixo a dir-ho, la majoria de les cambres representatives del poble espanyol, com son el Congrés i el Senat, no aconsegueixen deslliurar-se d’aquests llast de tint roig i groc “tribarrat”, difícilment sigui viable una independència de les nacions sense estat que hi ha dintre de la península Ibérica.
Ara mateix s’està donant pressa al Tribunal Constitucional per a que dictamini sobre els recursos d’anti-constitucionalitat que hi ha presentats, sobre tot per part del PP. I cal dir que amb les dimissions, recusacions, etc. ja no sé si això serà bo per a Catalunya i l’actual Estatut o no. Per una part és bo que no es dilati més en el temps, però si els resultats no han de ser bons, potser millor esperar la renovació del propi tribunal...
És evident que dintre dels propis nacionalismes (PNB, CiU i ERC) hi ha sectors que se n’han adonat i encara que siguin utòpics, aquesta utopia la deixen per a dintre d’uns anys (Carod Rovira i el 2014, per posar un exemple)
Dintre del PNB hi ha també dues línies ben definides. Per una banda la que representa el Lendhakari Ibarreche i per l’altre costa el sector més moderat del propi president del partit l’Iñigo Urkullu, que pareix que estigui per aconseguir més quotes d’autogovern abans que una independència real d’Espanya.
En definitiva i com a resum: En qualsevol cas, abans d’aconseguir la independència de l’estat espanyol d’aquelles nacions o nacionalitats (avui comunitats autònomes), abans cal aconseguir que els estaments del propi estat espanyol esdevinguin independents a l’hora d’executar les sentències o legislar les normes que regulin el funcionament de la “nació espanyola”.
dimecres, 17 de setembre del 2008
AGAFAR-LI MANIA A UN
Entre tots els rius de tinta que s’escampen per a parlar de la crisi econòmica mundial, de la fallida de bancs, de l’aportació de capital per evitar fallides de companyies; també sobre el finançament de Catalunya, de reunions secretes entre Zapatero i Montilla (potser no tan secreta si s’ha acabat sabent!), etc., avui el Periódico porta una noticia gens habitual. Parla d’un personatge, Enric Duran, que segons ell ha estafat 492.000 euros a 39 bancs i, a sobre, hi presumeix. Encara que a la noticia s’hi pot llegir que es tracta d’un conegut activista anti-sistema, la veritat és que no recordo haver sentit a parlar d’ell. Possiblement perquè mai havia sorprès l’opinió pública amb una notícia com aquesta. Diu que aquest diners els destinarà a finalitats cíviques que res tenen a veure amb el col•lectiu ocupa. Però la veritat, em dóna ràbia que ho hagi fet...
Potser el lector es preguntarà el motiu i, aquest, és ben senzill: Perquè al final ho acabarem pagant entre tots. Sí, també entre tu i jo!
Per molta crisi que hi hagi, he sentit mai a dir que la gran banca hagi perdut diners? Potser el percentatge d’increment dels beneficis respecte a l’any anterior sigui més petit, segurament. Però que hagin tingut pèrdues, això mai. Per tant, si aquests bancs es senten estafats per un personatge que, per una vegada (o per trenta nou) ha estat molt més llest que els empleats de les oficines bancàries, els seus superiors, a l’hora de passar comptes, els exigiran resultats òptims. Així, si per un costat han perdut aquests diners, els demanaran que eixuguin les pèrdues incrementant les comissions que, avui en dia, paguem quasi per tot! Quina ràbia em fa aquest personatge. Normalment m’hauria de caure simpàtic, ja que, d’alguna manera, estic d’acord amb les seves reivindicacions i que hagi estat més llest que aquells que cada final de mes “ens roben” uns calerons de la nostra llibreta d’estalvis. Però no és el cas. A aquest li he agafat mania!
Potser el lector es preguntarà el motiu i, aquest, és ben senzill: Perquè al final ho acabarem pagant entre tots. Sí, també entre tu i jo!
Per molta crisi que hi hagi, he sentit mai a dir que la gran banca hagi perdut diners? Potser el percentatge d’increment dels beneficis respecte a l’any anterior sigui més petit, segurament. Però que hagin tingut pèrdues, això mai. Per tant, si aquests bancs es senten estafats per un personatge que, per una vegada (o per trenta nou) ha estat molt més llest que els empleats de les oficines bancàries, els seus superiors, a l’hora de passar comptes, els exigiran resultats òptims. Així, si per un costat han perdut aquests diners, els demanaran que eixuguin les pèrdues incrementant les comissions que, avui en dia, paguem quasi per tot! Quina ràbia em fa aquest personatge. Normalment m’hauria de caure simpàtic, ja que, d’alguna manera, estic d’acord amb les seves reivindicacions i que hagi estat més llest que aquells que cada final de mes “ens roben” uns calerons de la nostra llibreta d’estalvis. Però no és el cas. A aquest li he agafat mania!
PER A QUÈ SERVEIX?
Ahir vaig rebre un correu on es demanava la màxima difusió per Internet per a fer una apagada de llums i d’aparells elèctrics al major número de cases del món entre les 21.50 i les 22.00. El missatge escrit en diferents idiomes i que reproduiré al final d’aquest escrit diu senzillament que la finalitat és “que la Terra respiri”. Segurament que és per a protestar contra el canvi climàtic que ve i que, segons els científics causarà unes catàstrofes irreparables per al planeta Terra.
També aquesta setmana, la Generalitat de Catalunya, la ha declarat “Setmana de la mobilitat sostenible”. Un anys més s’intenta que els particulars agafin el cotxe el menys possible i que usen mitjans alternatius de transport, com per exemple els transports públics (autobusos, metro, tramvia...) o bé que es desplacen en bicicleta o a peu.
Estem acostumats que, des de la Unió europea, l’estat espanyol o d’altres organismes supranacionals, declaren determinats dies de l’any com a “dia mundial de la Terra” o “dia mundial de l’aigua” o “dia mundial dels arbres”, etc.
Però la pregunta és: Serveix per alguna cosa? I la resposta (per no donar un NO rotund) és que per a ben poc. I no és que no es faci divulgació per la majoria de mitjans de comunicació. A la nostra era, jo crec que es tindria que denominar “de la tecnologia”, encara que als llibres d’història es segueix denominant contemporània. Evidentment, si l’era actual és la que comença amb els Reis Catòlics, estareu d’acord amb mi que, aquests anys, des de la segona guerra mundial fins ara, res té que veure amb el món de 1492!
I després d’aquesta reflexió, continuo. Com anava dient, actualment, entre Internet, televisió, ràdio, la difusió que se’n fa d’aquest dies (o setmanes) és molt gran, en canvi els seguidors que solen complir amb les recomanacions, realment son molt pocs. Sinó, digueu-me els que em llegiu, qui de vosaltres ha canviat d’hàbits aquesta setmana? O el “dia mundial sense mòbil... qui el va complir?
Per cert, el 17 de setembre és avui... Encara esteu a temps d'apagar els llums i demà ja em direu qui els va apagar i qui no i els motius que us van portar a fer-ho.
Segurament demà també, alguns diaris publicaran fotos de seus d’organismes oficials amb els llums apagats, mentre els blocs de veïns mantenien totes o quasi totes les llums enceses.
I és que per molt que ens ho diguin, fins que no veurem les banyes al toro...!
Ara pensem que si, que segurament passarà, que dintre d’uns anys ens quedarem sense el Delta de l’Ebre, que algunes cases que ara son prop del mar, quedaran inundades, etc. Però la realitat és que encara podem arribar fins la punta de la banya. Malament, però hi arribem (l’istme del Trabucador encara aguanta les reparacions) A la platja de la Marquesa encara es pot anar a pescar “muixarres”. Cada cop que ve una llevantada, en desapareix un tros, però encara hi ha platja...
Al final, com sempre, arribarem tard o, millor dit, quan voldrem arribar ja no hi arribarem!
Però de moment ni “dies mundials” ni “setmanes de...” serveixen para gaire cosa! Això si, els polítics es solen fer la foto pantant un arbre o anant al treball amb bicicleta...
APAGÓN MUNDIAL EL 17 DE SEPTIEMBRE DE 2008
ESTE APAGÓN SERÁ DE 21:50 A 22:00, A LA MISMA HORA LOCAL DE CADA PAÍS EN TODO EL MUNDO.
On Wendesday, September 17, 2008, I invite people around the world to turn off their lights for ten minutes – from 9:50pm to 10:00pm in their local time zone.
Castellano:
Oscuridad mundial: En Septiembre 17, 2008 desde las 21:50 a las 22:00 horas.
Se propone apagar todas las luces y si es posible todos los aparatos eléctricos, para que nuestro planeta pueda 'respirar'.
Si la respuesta es masiva, la energía que se ahorra puede ser brutal.
Solo 10 minutos y vea que pasa.
Si estamos 10 minutos en la oscuridad, prendamos una vela y simplemente la miramos y nosotros estaremos respirando y nuestro planeta.
Recuerde que la unión hace la fuerza y el Internet puede tener mucho poder y puede ser aun algo más grande.
Pase la noticia, si usted tiene amigos que viven en otros países envíeselo a ellos.
Ingles:
Darkness world: On September 17, 2008 from 21:50 to 22:00 hours.
Proposes to delete all lights and if possible all electrical appliances, to our planet can 'breathe'.
if the answer is massive, energy saving can be brutal.
Only 10 minutes, and see what happens.
Yes, we are 10 minutes in the dark, we light a candle and simply
Be looking at it, we breathe and our planet.
Remember that the union is strength and the Internet can be very power and can
Even do something big.
Moves the news, if you have friends to live in other countries send to them.
Chino:
黑暗的世界：對2008年9月17日從21時50分至22:00 。
這是建議關掉所有電燈及可能的話，所有電器，使我們的星球可以'呼吸' 。
如果答案是大規模，節能，可殘酷的。
只有10分鐘，並看看會發生什麼情況。
如果我們10分鐘，在黑暗中，成衣蠟燭和簡單的外觀和我們將呼吸和我們的星球。
記得當時的聯盟是實力和在互聯網上可以有很大的權力和，甚至可以更大一些。
通過新聞.
Portugués:
Escuridão mundial: No dia 17 de Setembro de 2008 das 21:50 às 22:00 horas
propõe-se apagar todas as luzes e se possível todos os aparelhos eléctricos, para o nosso planeta poder 'respirar'.
Se a resposta for massiva, a poupança energética pode ser brutal.
Só 10 minutos, para ver o que acontece.
Sim, estaremos 10 minutos às escuras, podemos acender uma vela e simplesmente
ficar a olhar para ela, estaremos a respirar nós e o planeta.
Lembrem-se que a união faz a força e a Internet pode ter muito poder e podemos
mesmo fazer algo em grande.
Passa a notícia, se tiveres amigos a viver noutros países envia-lhes.
Árabe:
ظلام العالم : على 17 سبتمبر 2008 من الساعة 21:50 الى 22:00
ويقترح حذف جميع الانوار واذا امكن جميع الاجهزه الكهرباءيه ، ويمكن لكوكبنا 'تنفس'.
اذا كان الجواب هاءله ، ويمكن الاقتصاد في استهلاك الطاقة وحشية.
خلال 10 دقائق فقط ، ونرى ما سيحصل.
نعم ، نحن على 10 دقائق في الظلام ، ونحن على ضوء شمعة وببساطة
ان النظر اليها ، ونحن نتنفس وكوكبنا.
نتذكر ان الاتحاد هو القوام وشبكة الانترنت يمكن ان تكون بالغة القوة ويمكن
حتى تفعل شيئا كبيرا.
التحركات الاخبار
Francés:
Darkness monde: Le 17 Septembre 2008 de 21:50 à 22:00 heures
Propose de supprimer toutes les lumières et, si possible, tous les appareils électriques, à notre planète peut 'respirer'.
Si la réponse est massive, les économies d'énergie peuvent être brutales.
Seulement 10 minutes, et de voir ce qui se passe.
Oui, nous sommes 10 minutes dans le noir, on allume une bougie et simplement
Être regarder, que nous respirons et de notre planète.
N'oubliez pas que l'union fait la force et l'Internet peuvent être très électricité et peut
Même faire quelque chose de grand.
Déplace l'actualité.
Griego:
Σκοταδι κοσµο: Στις 17 Σεπ του 2008 απο 21:50 εως 22:00 ωρες
Προτεινει να διαγραψει ολα τα φωτα και αν ειναι δυνατον, ολες τις ηλεκτρικες συσκευες, να πλανητη µας µπορει να «αναπνεει».
Εαν η απαντηση ειναι µαζικη, η εξοικονοµηση ενεργειας µπορει να ειναι κτηνωδης.
Μονο 10 λεπτα, και να δουµε τι συµßαινει.
Ναι, ειµαστε 10 λεπτα στο σκοταδι, θα αναψει ενα κερι και απλα
Να εξεταζουµε, που αναπνεουµε και τον πλανητη µας.
Θυµηθειτε οτι η ενωση ειναι η δυναµη και το Internet µπορει να ειναι πολυ δυναµη και µπορουν να
Ακοµη κανουµε κατι µεγαλο.
Μετακινησεις την ειδηση, αν εχετε φιλους να ζουν σε αλλες χωρες να στειλουν τους και τους.
Alemán:
Darkness Welt: Am 17 September 2008 von 21:50 bis 22:00 Uhr
Schlägt vor, alle Lichter zu löschen und, wenn möglich, alle elektrischen Geräte, die unseren Planeten kann 'atmen'.
Wenn die Antwort ist derb, Energieeinsparung kann brutal.
Nur 10 Minuten, und sehen Sie, was passiert.
Ja, wir sind 10 Minuten im Dunkeln, wir Licht einer Kerze und einfach
Sei es bei der Suche, die wir atmen, und unseres Planeten.
Denken Sie daran, dass die Gewerkschaft ist Stärke und das Internet kann sehr Macht und können
Selbst etwas tun groß.
Verschiebt den Nachrichten.
Ruso:
Ночь на Земле: 17 сентября 2008 года с 21:50 до 22:00 часов отключите все огни, и, по возможности, все электроприборы, чтобы наша планета могла спокойно 'подышать' хоть 10 минут.
В случае массового участия, этот проект приведет к огромному сбередению энергии по всему земному шару. Всего только 10 минут, и вы увидите как важен будет результат.
За эти 10 минут можно просто посидеть в темноте, зажечь свечу и посидеть при ее свете. А за это время наша планета успеет спокойно отдышаться.
Помните, что совместное действие - это мощь, а Интернет - это великая сила, вместе мы можем добиться очень многого.
Сообщи о нас другим!!!
Holandés:
Darkness wereld: Op 17 September 2008 van 21:50 tot 22:00 uur
Stelt voor om alle lichten en zo mogelijk alle elektrische apparaten, om onze planeet kan 'ademen'.
Indien het antwoord is enorm, de energiebesparing kan worden wreder.
Slechts 10 minuten, en zie wat er gebeurt.
Ja, we zijn 10 minuten in het donker, we licht van een kaars en gewoon
Wordt kijken, we inademen en onze planeet.
Vergeet niet dat de unie is kracht en het internet kan zeer macht en kan
Zelfs iets te groot.
Vertrokken het nieuws.
També aquesta setmana, la Generalitat de Catalunya, la ha declarat “Setmana de la mobilitat sostenible”. Un anys més s’intenta que els particulars agafin el cotxe el menys possible i que usen mitjans alternatius de transport, com per exemple els transports públics (autobusos, metro, tramvia...) o bé que es desplacen en bicicleta o a peu.
Estem acostumats que, des de la Unió europea, l’estat espanyol o d’altres organismes supranacionals, declaren determinats dies de l’any com a “dia mundial de la Terra” o “dia mundial de l’aigua” o “dia mundial dels arbres”, etc.
Però la pregunta és: Serveix per alguna cosa? I la resposta (per no donar un NO rotund) és que per a ben poc. I no és que no es faci divulgació per la majoria de mitjans de comunicació. A la nostra era, jo crec que es tindria que denominar “de la tecnologia”, encara que als llibres d’història es segueix denominant contemporània. Evidentment, si l’era actual és la que comença amb els Reis Catòlics, estareu d’acord amb mi que, aquests anys, des de la segona guerra mundial fins ara, res té que veure amb el món de 1492!
I després d’aquesta reflexió, continuo. Com anava dient, actualment, entre Internet, televisió, ràdio, la difusió que se’n fa d’aquest dies (o setmanes) és molt gran, en canvi els seguidors que solen complir amb les recomanacions, realment son molt pocs. Sinó, digueu-me els que em llegiu, qui de vosaltres ha canviat d’hàbits aquesta setmana? O el “dia mundial sense mòbil... qui el va complir?
Per cert, el 17 de setembre és avui... Encara esteu a temps d'apagar els llums i demà ja em direu qui els va apagar i qui no i els motius que us van portar a fer-ho.
Segurament demà també, alguns diaris publicaran fotos de seus d’organismes oficials amb els llums apagats, mentre els blocs de veïns mantenien totes o quasi totes les llums enceses.
I és que per molt que ens ho diguin, fins que no veurem les banyes al toro...!
Ara pensem que si, que segurament passarà, que dintre d’uns anys ens quedarem sense el Delta de l’Ebre, que algunes cases que ara son prop del mar, quedaran inundades, etc. Però la realitat és que encara podem arribar fins la punta de la banya. Malament, però hi arribem (l’istme del Trabucador encara aguanta les reparacions) A la platja de la Marquesa encara es pot anar a pescar “muixarres”. Cada cop que ve una llevantada, en desapareix un tros, però encara hi ha platja...
Al final, com sempre, arribarem tard o, millor dit, quan voldrem arribar ja no hi arribarem!
Però de moment ni “dies mundials” ni “setmanes de...” serveixen para gaire cosa! Això si, els polítics es solen fer la foto pantant un arbre o anant al treball amb bicicleta...
APAGÓN MUNDIAL EL 17 DE SEPTIEMBRE DE 2008
ESTE APAGÓN SERÁ DE 21:50 A 22:00, A LA MISMA HORA LOCAL DE CADA PAÍS EN TODO EL MUNDO.
On Wendesday, September 17, 2008, I invite people around the world to turn off their lights for ten minutes – from 9:50pm to 10:00pm in their local time zone.
Castellano:
Oscuridad mundial: En Septiembre 17, 2008 desde las 21:50 a las 22:00 horas.
Se propone apagar todas las luces y si es posible todos los aparatos eléctricos, para que nuestro planeta pueda 'respirar'.
Si la respuesta es masiva, la energía que se ahorra puede ser brutal.
Solo 10 minutos y vea que pasa.
Si estamos 10 minutos en la oscuridad, prendamos una vela y simplemente la miramos y nosotros estaremos respirando y nuestro planeta.
Recuerde que la unión hace la fuerza y el Internet puede tener mucho poder y puede ser aun algo más grande.
Pase la noticia, si usted tiene amigos que viven en otros países envíeselo a ellos.
Ingles:
Darkness world: On September 17, 2008 from 21:50 to 22:00 hours.
Proposes to delete all lights and if possible all electrical appliances, to our planet can 'breathe'.
if the answer is massive, energy saving can be brutal.
Only 10 minutes, and see what happens.
Yes, we are 10 minutes in the dark, we light a candle and simply
Be looking at it, we breathe and our planet.
Remember that the union is strength and the Internet can be very power and can
Even do something big.
Moves the news, if you have friends to live in other countries send to them.
Chino:
黑暗的世界：對2008年9月17日從21時50分至22:00 。
這是建議關掉所有電燈及可能的話，所有電器，使我們的星球可以'呼吸' 。
如果答案是大規模，節能，可殘酷的。
只有10分鐘，並看看會發生什麼情況。
如果我們10分鐘，在黑暗中，成衣蠟燭和簡單的外觀和我們將呼吸和我們的星球。
記得當時的聯盟是實力和在互聯網上可以有很大的權力和，甚至可以更大一些。
通過新聞.
Portugués:
Escuridão mundial: No dia 17 de Setembro de 2008 das 21:50 às 22:00 horas
propõe-se apagar todas as luzes e se possível todos os aparelhos eléctricos, para o nosso planeta poder 'respirar'.
Se a resposta for massiva, a poupança energética pode ser brutal.
Só 10 minutos, para ver o que acontece.
Sim, estaremos 10 minutos às escuras, podemos acender uma vela e simplesmente
ficar a olhar para ela, estaremos a respirar nós e o planeta.
Lembrem-se que a união faz a força e a Internet pode ter muito poder e podemos
mesmo fazer algo em grande.
Passa a notícia, se tiveres amigos a viver noutros países envia-lhes.
Árabe:
ظلام العالم : على 17 سبتمبر 2008 من الساعة 21:50 الى 22:00
ويقترح حذف جميع الانوار واذا امكن جميع الاجهزه الكهرباءيه ، ويمكن لكوكبنا 'تنفس'.
اذا كان الجواب هاءله ، ويمكن الاقتصاد في استهلاك الطاقة وحشية.
خلال 10 دقائق فقط ، ونرى ما سيحصل.
نعم ، نحن على 10 دقائق في الظلام ، ونحن على ضوء شمعة وببساطة
ان النظر اليها ، ونحن نتنفس وكوكبنا.
نتذكر ان الاتحاد هو القوام وشبكة الانترنت يمكن ان تكون بالغة القوة ويمكن
حتى تفعل شيئا كبيرا.
التحركات الاخبار
Francés:
Darkness monde: Le 17 Septembre 2008 de 21:50 à 22:00 heures
Propose de supprimer toutes les lumières et, si possible, tous les appareils électriques, à notre planète peut 'respirer'.
Si la réponse est massive, les économies d'énergie peuvent être brutales.
Seulement 10 minutes, et de voir ce qui se passe.
Oui, nous sommes 10 minutes dans le noir, on allume une bougie et simplement
Être regarder, que nous respirons et de notre planète.
N'oubliez pas que l'union fait la force et l'Internet peuvent être très électricité et peut
Même faire quelque chose de grand.
Déplace l'actualité.
Griego:
Σκοταδι κοσµο: Στις 17 Σεπ του 2008 απο 21:50 εως 22:00 ωρες
Προτεινει να διαγραψει ολα τα φωτα και αν ειναι δυνατον, ολες τις ηλεκτρικες συσκευες, να πλανητη µας µπορει να «αναπνεει».
Εαν η απαντηση ειναι µαζικη, η εξοικονοµηση ενεργειας µπορει να ειναι κτηνωδης.
Μονο 10 λεπτα, και να δουµε τι συµßαινει.
Ναι, ειµαστε 10 λεπτα στο σκοταδι, θα αναψει ενα κερι και απλα
Να εξεταζουµε, που αναπνεουµε και τον πλανητη µας.
Θυµηθειτε οτι η ενωση ειναι η δυναµη και το Internet µπορει να ειναι πολυ δυναµη και µπορουν να
Ακοµη κανουµε κατι µεγαλο.
Μετακινησεις την ειδηση, αν εχετε φιλους να ζουν σε αλλες χωρες να στειλουν τους και τους.
Alemán:
Darkness Welt: Am 17 September 2008 von 21:50 bis 22:00 Uhr
Schlägt vor, alle Lichter zu löschen und, wenn möglich, alle elektrischen Geräte, die unseren Planeten kann 'atmen'.
Wenn die Antwort ist derb, Energieeinsparung kann brutal.
Nur 10 Minuten, und sehen Sie, was passiert.
Ja, wir sind 10 Minuten im Dunkeln, wir Licht einer Kerze und einfach
Sei es bei der Suche, die wir atmen, und unseres Planeten.
Denken Sie daran, dass die Gewerkschaft ist Stärke und das Internet kann sehr Macht und können
Selbst etwas tun groß.
Verschiebt den Nachrichten.
Ruso:
Ночь на Земле: 17 сентября 2008 года с 21:50 до 22:00 часов отключите все огни, и, по возможности, все электроприборы, чтобы наша планета могла спокойно 'подышать' хоть 10 минут.
В случае массового участия, этот проект приведет к огромному сбередению энергии по всему земному шару. Всего только 10 минут, и вы увидите как важен будет результат.
За эти 10 минут можно просто посидеть в темноте, зажечь свечу и посидеть при ее свете. А за это время наша планета успеет спокойно отдышаться.
Помните, что совместное действие - это мощь, а Интернет - это великая сила, вместе мы можем добиться очень многого.
Сообщи о нас другим!!!
Holandés:
Darkness wereld: Op 17 September 2008 van 21:50 tot 22:00 uur
Stelt voor om alle lichten en zo mogelijk alle elektrische apparaten, om onze planeet kan 'ademen'.
Indien het antwoord is enorm, de energiebesparing kan worden wreder.
Slechts 10 minuten, en zie wat er gebeurt.
Ja, we zijn 10 minuten in het donker, we licht van een kaars en gewoon
Wordt kijken, we inademen en onze planeet.
Vergeet niet dat de unie is kracht en het internet kan zeer macht en kan
Zelfs iets te groot.
Vertrokken het nieuws.
dimarts, 16 de setembre del 2008
L'ÚS DE L'AIGUA
L’altre dia vaig llegir en algun diari que la Unió Europea a “renyat” a la Generalitat de Catalunya per l’ús que està fent dels recursos hidràulics. Per més que ho he buscat (no fa tants dies) he estat incapaç de trobar el diari que portava la noticia.
Precisament, el malbaratament del recurs es centrava en el tema dels regadius. I aquí és on un es pregunta: Què hi ha que fer, donar aigua als nostres pagesos per a que transformin les seves finques? O crear una reserva d’aigua per a quan Barcelona torni a parit una gran sequera?
Si ens decantem pel primer cas, segurament, posarem en mans de molts pagesos de la zona (potser algun d’ells serà veí nostre o tal vegada un familiar), una aigua susceptible de fer-ne un mal ús. Però és evident que no tothom és igual i que molts d’ells la sabran administrar correctament.
En canvi, si afavorim la segona opció, algú pot acusar-nos de no afavorir el territori i vetllar més pels interessos d’una gent que, en una gran majoria, han demostrat que no ens “estimen” gens ni mica.
Així és que la solució al dilema plantejat no és fàcil. De totes formes, si atenem al principi de necessitat, és evident que primer hauria de ser l’aigua de boca, es a dir, de ús domèstic, que la de regadiu.
I així pareix entendreu també la Unió Europea que acusa, com he dit abans, a la Generalitat de fer massa despesa en regadius.
Durant molts anys (segles, diria jo i, potser fins i tot mil•lenis) la base de l’economia agrària de les nostres comarques depenia quasi exclusivament de l’oli d’oliva i del vi. Encara avui, juntament amb els cítrics, són els conreus que més jornals d’extensió ocupen al nostre territori. Aquests antics conreus (l’olivera i la vinya), pràcticament no necessiten aigua, encara que un rec de suport per als anys més secs, seria una magnífica solució per assegurar-se cada anyada una producció mínima i el suficientment rendible per salvar l’economia el pagès. Els cítrics (mandariners i tarongers) estan sofrint un procés de devaluació que, si li hem de sumar els cost de l’aigua que necessiten per portar a terme la collita, poden arribar a tenir uns resultats nefastos.
Ja fa més d’un any, Josep Estrada, de la cooperativa Soldebre, donava la solució de plantar garrofers pel escàs cost de producció y el bona sortida que tenia darrerament la garrofa i el garrofí, el subpro0ducte de la mateixa. Ja llavors vaig opinar del tema i també em mostrava molt favorable a la iniciativa. El garrofer ha estat sempre un arbre que ha format part de les finques d’aquí. Era un bon complement. Primer per a donar de menjar als animals que treballaven la terra (matxos, eugues, burros, etc.) Després per a vendre la garrofa per a pinso animal i el garrofí per al camp de l’alimentació i dels medicaments.
En canvi refuso totalment el conreu dels cítrics. En aquest moments per la baixa rendibilitat degut, sobre tot, a la gran competència dels N de l’Àfrica, en segon lloc perquè és un arbre importat que ha destruït els nostres paisatges, de vegades com aquella bestiola forana que ha acabat per dominar les espècies autòctones i, en tercer lloc, pel consum d’aigua que necessiten aquestes explotacions.
Si s’ha d’estalviar aigua, s’ha de fer des de tots els llocs possibles: a casa, als pobles (les nostres administracions, sobre tot els ajuntaments, hi juguen un paper fonamental), però també els pagesos. D’acord que ja no es regui a manta i el sistema de degoteig sigui el més utilitzat, però, segurament, els experts estarien d’acord en mi, que encara estant molt lluny d’arribar a un consum òptim!
Precisament, el malbaratament del recurs es centrava en el tema dels regadius. I aquí és on un es pregunta: Què hi ha que fer, donar aigua als nostres pagesos per a que transformin les seves finques? O crear una reserva d’aigua per a quan Barcelona torni a parit una gran sequera?
Si ens decantem pel primer cas, segurament, posarem en mans de molts pagesos de la zona (potser algun d’ells serà veí nostre o tal vegada un familiar), una aigua susceptible de fer-ne un mal ús. Però és evident que no tothom és igual i que molts d’ells la sabran administrar correctament.
En canvi, si afavorim la segona opció, algú pot acusar-nos de no afavorir el territori i vetllar més pels interessos d’una gent que, en una gran majoria, han demostrat que no ens “estimen” gens ni mica.
Així és que la solució al dilema plantejat no és fàcil. De totes formes, si atenem al principi de necessitat, és evident que primer hauria de ser l’aigua de boca, es a dir, de ús domèstic, que la de regadiu.
I així pareix entendreu també la Unió Europea que acusa, com he dit abans, a la Generalitat de fer massa despesa en regadius.
Durant molts anys (segles, diria jo i, potser fins i tot mil•lenis) la base de l’economia agrària de les nostres comarques depenia quasi exclusivament de l’oli d’oliva i del vi. Encara avui, juntament amb els cítrics, són els conreus que més jornals d’extensió ocupen al nostre territori. Aquests antics conreus (l’olivera i la vinya), pràcticament no necessiten aigua, encara que un rec de suport per als anys més secs, seria una magnífica solució per assegurar-se cada anyada una producció mínima i el suficientment rendible per salvar l’economia el pagès. Els cítrics (mandariners i tarongers) estan sofrint un procés de devaluació que, si li hem de sumar els cost de l’aigua que necessiten per portar a terme la collita, poden arribar a tenir uns resultats nefastos.
Ja fa més d’un any, Josep Estrada, de la cooperativa Soldebre, donava la solució de plantar garrofers pel escàs cost de producció y el bona sortida que tenia darrerament la garrofa i el garrofí, el subpro0ducte de la mateixa. Ja llavors vaig opinar del tema i també em mostrava molt favorable a la iniciativa. El garrofer ha estat sempre un arbre que ha format part de les finques d’aquí. Era un bon complement. Primer per a donar de menjar als animals que treballaven la terra (matxos, eugues, burros, etc.) Després per a vendre la garrofa per a pinso animal i el garrofí per al camp de l’alimentació i dels medicaments.
En canvi refuso totalment el conreu dels cítrics. En aquest moments per la baixa rendibilitat degut, sobre tot, a la gran competència dels N de l’Àfrica, en segon lloc perquè és un arbre importat que ha destruït els nostres paisatges, de vegades com aquella bestiola forana que ha acabat per dominar les espècies autòctones i, en tercer lloc, pel consum d’aigua que necessiten aquestes explotacions.
Si s’ha d’estalviar aigua, s’ha de fer des de tots els llocs possibles: a casa, als pobles (les nostres administracions, sobre tot els ajuntaments, hi juguen un paper fonamental), però també els pagesos. D’acord que ja no es regui a manta i el sistema de degoteig sigui el més utilitzat, però, segurament, els experts estarien d’acord en mi, que encara estant molt lluny d’arribar a un consum òptim!
dilluns, 15 de setembre del 2008
BENET, PUJOL I MAYAYO
Avui el Periódico de Catalunya porta un interessant article (potser és més notícia que articles) sobre un llibre que ha escrit Andreu Mayayo sobre la vida de Josep Benet: “Pujol no era la solució”. És un assaig que l’escriptor montblanquí, periodista i professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona ha fet d’aquells anys de la transició espanyola, tot reivindicant que la memòria històrica no només és parlar de foses comunes i morts, sinó també d’aquells fets polítics crucials de la transició Espanyola.
L’obra es centra en la persona de Josep Benet i en la moció de censura que l’any 1982 el PSUC va fer-li al llavors President de la Generalitat Jordi Pujol. El PSUC de ‘època es va quedar sol defensant-la. El PSC, l’antre gran partit de Catalunya es va abstenir , suposadament, perquè sabia que no prosperaria, gràcies a la majoria absoluta que hi havia al Parlament català si es sumaven els diputats de CiU i els d’ERC. Cal recordar que aquesta darrera formació va fer president Pujol, trencant un possible pacte catalanista i d’esquerres, a canvi de fer al seu líder, l’Heribert Barrera President del Parlament. També parla de la funesta escissió que va sofrir el PSUC i d’on naixeria un altre partit (el Partit dels Comunistes de Catalunya –PCC, de Pere Ardiaca-)
Recordo prou bé aquells anys: la mort del dictador (1975), el referèndum de la reforma política (1976), les primeres eleccions democràtiques, les generals de 1977, les primeres municipals de 1979, les catalanes de 1980, el cop d’estat de Tejero de 1981, la aclaparadora victòria de Felipe González el 1982, etc.
Aquells anys, per motius familiars anava molt per Barcelona, concretament a l’Hospitalet de Llobregat. Crec recordar que l’alcalde era Juan Ignacio Pujana i el de Barcelona Narcís Serra.
Vaig assistir a les manifestacions de les diades de l’11 de setembre de 1978 i 1979. La primera, la del Sant Boi de Llobregat el 1976 i la gran manifestació de Barcelona de 1977 on es diu que hi va acudir un milió de persones.
També recordo a l’Hospitalet una espècie de fira on hi eren presents els partits polítics i els principals sindicats. I recordo l’estant del PCC, on, per cert, ens vàrem seure per prendre un entrepà.
També vaig ser a la plaça de toros Monumental, sortint de Barcelona en direcció a Badalona per assistir a l’acte de Felipe González (Isidoro a la clandestinitat), tres dies abans de les eleccions. Vaig sortir impactat de l’ambient, però és que fora de la plaça hi havia tanta o més gent que a l’interior del recinte!
Podria continuar fent un repàs del que dóna de sí la meva memòria, però imagino que als meus lectors els sonarà més a rotllo que a una altra cosa...
Però un també té dret a recordar aquells anys que, temps era temps, però en tenia uns quants menys que avui...
L’obra es centra en la persona de Josep Benet i en la moció de censura que l’any 1982 el PSUC va fer-li al llavors President de la Generalitat Jordi Pujol. El PSUC de ‘època es va quedar sol defensant-la. El PSC, l’antre gran partit de Catalunya es va abstenir , suposadament, perquè sabia que no prosperaria, gràcies a la majoria absoluta que hi havia al Parlament català si es sumaven els diputats de CiU i els d’ERC. Cal recordar que aquesta darrera formació va fer president Pujol, trencant un possible pacte catalanista i d’esquerres, a canvi de fer al seu líder, l’Heribert Barrera President del Parlament. També parla de la funesta escissió que va sofrir el PSUC i d’on naixeria un altre partit (el Partit dels Comunistes de Catalunya –PCC, de Pere Ardiaca-)
Recordo prou bé aquells anys: la mort del dictador (1975), el referèndum de la reforma política (1976), les primeres eleccions democràtiques, les generals de 1977, les primeres municipals de 1979, les catalanes de 1980, el cop d’estat de Tejero de 1981, la aclaparadora victòria de Felipe González el 1982, etc.
Aquells anys, per motius familiars anava molt per Barcelona, concretament a l’Hospitalet de Llobregat. Crec recordar que l’alcalde era Juan Ignacio Pujana i el de Barcelona Narcís Serra.
Vaig assistir a les manifestacions de les diades de l’11 de setembre de 1978 i 1979. La primera, la del Sant Boi de Llobregat el 1976 i la gran manifestació de Barcelona de 1977 on es diu que hi va acudir un milió de persones.
També recordo a l’Hospitalet una espècie de fira on hi eren presents els partits polítics i els principals sindicats. I recordo l’estant del PCC, on, per cert, ens vàrem seure per prendre un entrepà.
També vaig ser a la plaça de toros Monumental, sortint de Barcelona en direcció a Badalona per assistir a l’acte de Felipe González (Isidoro a la clandestinitat), tres dies abans de les eleccions. Vaig sortir impactat de l’ambient, però és que fora de la plaça hi havia tanta o més gent que a l’interior del recinte!
Podria continuar fent un repàs del que dóna de sí la meva memòria, però imagino que als meus lectors els sonarà més a rotllo que a una altra cosa...
Però un també té dret a recordar aquells anys que, temps era temps, però en tenia uns quants menys que avui...
diumenge, 14 de setembre del 2008
7 I MIG
L’autor d’aquesta columna, encara que es declara no ser un expert en jocs de cartes, amb aquest títol, podria explicar-vos perfectament la manera de jugar d’un conegut joc de taula que porta aquest mateix nom... Però res més lluny. El que avui tinc l’intenció de narrar-vos son uns altres esdeveniments, també relacionats amb l’oci, però que res tenen que veure ni amb cartes ni en altres tipus de jocs. Jocs? Potser sí que n’hi ha, ja ho veurem. Tripijocs polítics amb rerafons d’amiguisme i tracte de favor!
I és dijous dia 4 de setembre, l’Agència Catalana de Notícies treia a la llum pública que els multicinemes d’Amposta (11 sales de projecció, el complex d’aquest tipus més gran de les Terres de l’Ebre) tenia previst tancar el dilluns següent. I tot perquè no disposaven del corresponent llicència d’activitats que atorga l’ajuntament, perceptiva per poder realitzar una activitat de negoci. Cinemes Amposta, SL, que és com es diu l’empresa, venia operant des de 2001. Així, si el lector és llest i fa un ràpid càlcul mental, prompte obtindrà el resultat: SET ANYS I MIG, sense disposar de llicència! Segurament, arribat a aquest punt, el lector es preguntarà com s’ha arribat fins aquí. Ho explicaré.
Els antecedents de l’arribada dels multicinemes a Amposta hem d’anar-los a buscar fins l’aeroport de Brussel•les. Un dia de finals del segle passat (es a dir, segle XX, per aquells que encara no s’han acostumat al canvi de segle) es troben a dit aeroport dues persones clau. Un d’ells, un home de negocis ampostí amb el cap carregat d’idees i de nom Joan Ripollès. L’altre, un cinèfil tortosí i que fou el darrer empresari en portar els antics cinemes Fèmina i Montepio de la capital del Baix Ebre, Joan Llop. Tots dos es coneixien des de feia anys. Ripollès li proposa a Llop la construcció d’uns multicinemes a Amposta i li diu que parlarà del tema amb el llavors alcalde Joan Roig (així és com entra en escena el tercer Joan)
L’alcalde, amb la rapidesa i oportunisme que el caracteritza, s’apropia de la idea i “ven” als ampostins la immediata construcció de les sales de projecció de cine.
En aquells moments Llop era l’home necessari per portar a terme la construcció de les sales i la posterior gestió del complex, ja que ni Ripollès ni Roig, per les seves ocupacions, podrien dedicar-se de forma activa al negoci.
La presentació del projecte va ser feta amb tota la pompa pròpia dels “convergents”. Així van convocar els mitjans de comunicació locals i comarcals i van donar una roda de premsa amb Llop segut entre Roig i Ripollès. La foto de l’esdeveniment es pot veure a la portada de la Revista Amposta de l’època.
Des d’aquella data llunyana ja de 2001, fins avui, els multicinemes Amposta han anat funcionat amb normalitat, al menys aparent, ja que Joan Llop prompte se’n desentendria del projecte al veure’s desbordat per les tasques que havia de fer. Avui gestiona els cinemes d’Alcanyís (Terol)
Durant aquests anys s’ha sabut que Roig i Ripollès han format part de forma conjunta de diversos consells d’administració d’empreses dedicades a temes immobiliaris, com per exemple d’una empresa anomenada Hort dels Capellans, SL que promovia la urbanització de la falda del Montsianell (projecte que va rebutjar el Departament d’Urbanisme de la Generalitat) y Club de Campo & Golf de Ronda (http://www.rondagolf.es/) que, entre altres coses, està denunciada per delicte ecològic per destruir un paratge declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO (http://www.revistaelobservador.com/index.php?option=com_content&task=view&id=562&Itemid=67)
Amb tot, s’ha de dir que els clients dels multicinemes, l’ajuntament i per extensió la ciutat d’Amposta han tingut molta sort. Sort perquè en aquest set anys i mig no s’han hagut de lamentar incidències greus. Qui hauria estat el responsable? Qui hauria d’haver fet front a les indemnitzacions?
Es diu que el tancament és temporal i que el temps que estiguin tancats, s’aprofitarà per a condicionar-los a les exigències de la nova normatives per aquest tipus d’espectacles, sobre tot per a dotar-los d’uns sistemes anti-incendis, molt més eficients que els que tenien fins ara.
Cal esperar que aquesta no sigui la única novetat. Darrerament el complex cinematogràfic es trobava en un lamentable estat de conservació i neteja.
Joan Ripollès és segueix dedicant als seus negocis i Joan Roig és senador espanyol designat per CiU en representació del Parlament de Catalunya.
Aquest article d'opinió el podeu trobar al Vinaròs News d'avui.
I és dijous dia 4 de setembre, l’Agència Catalana de Notícies treia a la llum pública que els multicinemes d’Amposta (11 sales de projecció, el complex d’aquest tipus més gran de les Terres de l’Ebre) tenia previst tancar el dilluns següent. I tot perquè no disposaven del corresponent llicència d’activitats que atorga l’ajuntament, perceptiva per poder realitzar una activitat de negoci. Cinemes Amposta, SL, que és com es diu l’empresa, venia operant des de 2001. Així, si el lector és llest i fa un ràpid càlcul mental, prompte obtindrà el resultat: SET ANYS I MIG, sense disposar de llicència! Segurament, arribat a aquest punt, el lector es preguntarà com s’ha arribat fins aquí. Ho explicaré.
Els antecedents de l’arribada dels multicinemes a Amposta hem d’anar-los a buscar fins l’aeroport de Brussel•les. Un dia de finals del segle passat (es a dir, segle XX, per aquells que encara no s’han acostumat al canvi de segle) es troben a dit aeroport dues persones clau. Un d’ells, un home de negocis ampostí amb el cap carregat d’idees i de nom Joan Ripollès. L’altre, un cinèfil tortosí i que fou el darrer empresari en portar els antics cinemes Fèmina i Montepio de la capital del Baix Ebre, Joan Llop. Tots dos es coneixien des de feia anys. Ripollès li proposa a Llop la construcció d’uns multicinemes a Amposta i li diu que parlarà del tema amb el llavors alcalde Joan Roig (així és com entra en escena el tercer Joan)
L’alcalde, amb la rapidesa i oportunisme que el caracteritza, s’apropia de la idea i “ven” als ampostins la immediata construcció de les sales de projecció de cine.
En aquells moments Llop era l’home necessari per portar a terme la construcció de les sales i la posterior gestió del complex, ja que ni Ripollès ni Roig, per les seves ocupacions, podrien dedicar-se de forma activa al negoci.
La presentació del projecte va ser feta amb tota la pompa pròpia dels “convergents”. Així van convocar els mitjans de comunicació locals i comarcals i van donar una roda de premsa amb Llop segut entre Roig i Ripollès. La foto de l’esdeveniment es pot veure a la portada de la Revista Amposta de l’època.
Des d’aquella data llunyana ja de 2001, fins avui, els multicinemes Amposta han anat funcionat amb normalitat, al menys aparent, ja que Joan Llop prompte se’n desentendria del projecte al veure’s desbordat per les tasques que havia de fer. Avui gestiona els cinemes d’Alcanyís (Terol)
Durant aquests anys s’ha sabut que Roig i Ripollès han format part de forma conjunta de diversos consells d’administració d’empreses dedicades a temes immobiliaris, com per exemple d’una empresa anomenada Hort dels Capellans, SL que promovia la urbanització de la falda del Montsianell (projecte que va rebutjar el Departament d’Urbanisme de la Generalitat) y Club de Campo & Golf de Ronda (http://www.rondagolf.es/) que, entre altres coses, està denunciada per delicte ecològic per destruir un paratge declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO (http://www.revistaelobservador.com/index.php?option=com_content&task=view&id=562&Itemid=67)
Amb tot, s’ha de dir que els clients dels multicinemes, l’ajuntament i per extensió la ciutat d’Amposta han tingut molta sort. Sort perquè en aquest set anys i mig no s’han hagut de lamentar incidències greus. Qui hauria estat el responsable? Qui hauria d’haver fet front a les indemnitzacions?
Es diu que el tancament és temporal i que el temps que estiguin tancats, s’aprofitarà per a condicionar-los a les exigències de la nova normatives per aquest tipus d’espectacles, sobre tot per a dotar-los d’uns sistemes anti-incendis, molt més eficients que els que tenien fins ara.
Cal esperar que aquesta no sigui la única novetat. Darrerament el complex cinematogràfic es trobava en un lamentable estat de conservació i neteja.
Joan Ripollès és segueix dedicant als seus negocis i Joan Roig és senador espanyol designat per CiU en representació del Parlament de Catalunya.
Aquest article d'opinió el podeu trobar al Vinaròs News d'avui.
dissabte, 13 de setembre del 2008
LA SARDANA INTOLERANT
No fa gaires dies vaig fer un escrit que vaig enviar a diversos mitjans, com va sent costum amb mi. Diari de Tarragona el va publicar dimecres com la carta destacada del dia. Portava per nom “la sardana imposada”.
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
divendres, 12 de setembre del 2008
DOS CACES SOBREVOLEN EL BAIX EBRE
Aquesta tarda he sortit a caminar amb la meva gosseta Electra. Ja de tornada cap al cotxe un soroll al cel, que de seguida he associat amb un avió, ha despertat la meva atenció. Estava per la zona de Mianes, ja dintre del terme de Tortosa i eren, aproximadament les 7:30 de la tarda. No era un avió, sinó dos. La sorpresa ha estat en veure que eren dos caces de l’exercit. Han sobrevolat diverses vegades la zona. De sobte marxaven en direcció N, es perdien de vista i tornaven a sobrevolar la zona de Vinallop en pocs minuts. Han arribat quasi que a l’alçada de la torre de la Carrova. De vegades es creuaven entre ells.
Encara que son festes a Tortosa, he pensat que no es tractaria de cap exhibició, ja que a la velocitat que volen aquests aparells es fa difícil veure’ls molta estona.
Me’n he recordar del capità Anguera (e.p.r.), assassinat per la banda terrorista ETA. Deien que sempre que sobrevolava Tortosa, a manera de salutació, passava entre les xemeneies de la fàbrica de rajoles del seu pare, al costat de l’Ebre, en direcció a Campredó.
Algú sabria dir-me alguna cosa d’aquests aparells i el perquè sobrevolaven les nostres comarques?
(Amb el mòbil he intentat fer unes fotos. Us podeu imaginar el difícil que ha estat. A la part de baix dels texts publicats he posat la que millor es veient. Quan han estat més prop, el reflex del sol ponent ha fet que sortís unes cossos brillants que bé podrien ser qualsevol cosa)
Encara que son festes a Tortosa, he pensat que no es tractaria de cap exhibició, ja que a la velocitat que volen aquests aparells es fa difícil veure’ls molta estona.
Me’n he recordar del capità Anguera (e.p.r.), assassinat per la banda terrorista ETA. Deien que sempre que sobrevolava Tortosa, a manera de salutació, passava entre les xemeneies de la fàbrica de rajoles del seu pare, al costat de l’Ebre, en direcció a Campredó.
Algú sabria dir-me alguna cosa d’aquests aparells i el perquè sobrevolaven les nostres comarques?
(Amb el mòbil he intentat fer unes fotos. Us podeu imaginar el difícil que ha estat. A la part de baix dels texts publicats he posat la que millor es veient. Quan han estat més prop, el reflex del sol ponent ha fet que sortís unes cossos brillants que bé podrien ser qualsevol cosa)
IRRESPONSABILITAT POLÍTICA A LA SÉNIA
El setmanari de referència a les Terres de l’Ebre, com és la Veu de l’Ebre, a l’edició d’aquest cap de setmana, dintre de l’apartat “Baix Ebre/Montsià”, porta un titular un tant sorprenent parlant del municipi de la Sénia: “L’Ajuntament es quedarà en números rojos si l’oposició no aprova un crèdit”. A la pàgina 2 del setmanari ja hi trobem la primera referència al tema. Amb una foto del seu alcalde, Victor Pla (PSC-PM) i amb una fletxa “també” roja que apunta cap avall, hi diu així: “La manca de consens paralitza la Sénia” i continua: La incapacitat d’arribar a un pacte de govern a la Sénia ha posat en perill a viabilitat econòmica de l’Ajuntament. Victor Pla es veurà obligat a arribar a un consens amb l’oposició si vol salvar els mobles”.
Anem a pams. En primer lloc, penso que si algú ha de tenir una fletxa roja ha de ser l’oposició. Per molt malament que estigui, en un municipi, l’equip de govern i oposició, mai l’oposició ha de mirar més pels seus propis interessos i desgastar així l’equip de govern, que la responsabilitat de votar a favor de l’obtenció d’un crèdit que permeti seguir funcionant tot un poble! Per aconseguir un acord de govern, de vegades, no n’hi ha prou amb la voluntat de l’alcalde, també de les altres parts.
Al cap de pocs mesos (o tal vegada setmanes) des de les passades eleccions municipals de l’any passat, a una reunió que hi va haver a la seu socialista de Tortosa, vaig tenir ocasió de parlar amb Victor. En aquells moments, no es mostrava gents ni mica preocupat per tancar de forma ràpida un pacte de govern. Suposo que després deuria canviar d’idea...
Sobre el que he dit abans de que l’oposició també hi té molt que dir a l’hora de pactar, m’ha fet recordar la moció de censura que hi va haver a la Ràpita en contra de Miquel Alonso. Sense entra en detalls (en podria explicar-ne molts), el poble no va entendre com formacions tan diverses com ERC i PP, passant per CiU i Rapitencs Independents (altre temps, algunes d’elles, enemigues irreconciliables), van poder fer fora l’alcalde, només en benefici propi. A les eleccions següents, Miquel Alonso, al front d’un pacte entre socialistes i comunistes, treia majoria absoluta!
Ara, potser ningú ho recorda, però ja fa 20 anys, a la Sénia també hi va haver un situació prou curiosa. Era la segona legislatura municipal i Victor Gimeno havia repetit com alcalde. No obstant no tenia majoria absoluta. Una situació pareguda a la d’ara, però amb diferents partit (i evidentment persones) al poder. Llavors, Gimeno, va reptar a les altres formacions a posar-se d’acord i fer-lo fora. Llavors, Josep Martí (e.p.r.), per als seniencs “lo Peixo”, va saber reunir al voltant de la seva persona tota la resta de formacions polítiques i, el fins llavors alcalde, va d’haver d’acceptar que havia perdut i plegar. Josep Martí, repetint el pacte, va estar davant de l’ajuntament senienc diverses legislatures...
Per tant, al menys de que Victor Pla, vulgui fer una “jugada” similar, que molt em temo que no ho farà, el que tindria que fer l’oposició és posar-se d’acord i fer-li una moció de censura. És el que toca fer en aquest casos, per responsabilitat! I no deixar d’aprovar un crèdit que faci paralitzar el poble. Què han fet els ciutadans de la Sénia per mereixes això?
En política, moltes vegades, hi ha massa enemistats personals. Si arriben a un pacte, el poble pensa que ho fan per conveniència política i no s’entén. I si no ho fan, es poden produir situacions com aquesta.
Espero pel bé dels seniencs i senienques, que tot sigui un ensurt i que la situació es pugui arranjar el més ràpidament possible.
Anem a pams. En primer lloc, penso que si algú ha de tenir una fletxa roja ha de ser l’oposició. Per molt malament que estigui, en un municipi, l’equip de govern i oposició, mai l’oposició ha de mirar més pels seus propis interessos i desgastar així l’equip de govern, que la responsabilitat de votar a favor de l’obtenció d’un crèdit que permeti seguir funcionant tot un poble! Per aconseguir un acord de govern, de vegades, no n’hi ha prou amb la voluntat de l’alcalde, també de les altres parts.
Al cap de pocs mesos (o tal vegada setmanes) des de les passades eleccions municipals de l’any passat, a una reunió que hi va haver a la seu socialista de Tortosa, vaig tenir ocasió de parlar amb Victor. En aquells moments, no es mostrava gents ni mica preocupat per tancar de forma ràpida un pacte de govern. Suposo que després deuria canviar d’idea...
Sobre el que he dit abans de que l’oposició també hi té molt que dir a l’hora de pactar, m’ha fet recordar la moció de censura que hi va haver a la Ràpita en contra de Miquel Alonso. Sense entra en detalls (en podria explicar-ne molts), el poble no va entendre com formacions tan diverses com ERC i PP, passant per CiU i Rapitencs Independents (altre temps, algunes d’elles, enemigues irreconciliables), van poder fer fora l’alcalde, només en benefici propi. A les eleccions següents, Miquel Alonso, al front d’un pacte entre socialistes i comunistes, treia majoria absoluta!
Ara, potser ningú ho recorda, però ja fa 20 anys, a la Sénia també hi va haver un situació prou curiosa. Era la segona legislatura municipal i Victor Gimeno havia repetit com alcalde. No obstant no tenia majoria absoluta. Una situació pareguda a la d’ara, però amb diferents partit (i evidentment persones) al poder. Llavors, Gimeno, va reptar a les altres formacions a posar-se d’acord i fer-lo fora. Llavors, Josep Martí (e.p.r.), per als seniencs “lo Peixo”, va saber reunir al voltant de la seva persona tota la resta de formacions polítiques i, el fins llavors alcalde, va d’haver d’acceptar que havia perdut i plegar. Josep Martí, repetint el pacte, va estar davant de l’ajuntament senienc diverses legislatures...
Per tant, al menys de que Victor Pla, vulgui fer una “jugada” similar, que molt em temo que no ho farà, el que tindria que fer l’oposició és posar-se d’acord i fer-li una moció de censura. És el que toca fer en aquest casos, per responsabilitat! I no deixar d’aprovar un crèdit que faci paralitzar el poble. Què han fet els ciutadans de la Sénia per mereixes això?
En política, moltes vegades, hi ha massa enemistats personals. Si arriben a un pacte, el poble pensa que ho fan per conveniència política i no s’entén. I si no ho fan, es poden produir situacions com aquesta.
Espero pel bé dels seniencs i senienques, que tot sigui un ensurt i que la situació es pugui arranjar el més ràpidament possible.
dimecres, 10 de setembre del 2008
L'11 DE SETEMBRE CAL REIVINDICAR PEL TERRITORI
Demà, l’alcalde d’Amposta llegirà el manifest de l’11 de setembre al públic congregat, un anys més, davant de la plaça de l'ajuntament (de Espanya -quna contradicció!-), ja que el pont penjat, símbol de la ciutat, encara es troba en obres de reparació.
He tingut l’ocasió de llegir-lo i, com suposo que es farà a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, reivindica un finançament just.
En un dels apartats parla que a Madrid tenen “la paella pel mànec”, així, literalment.
Sense oblidar el tema del finançament i altres temes com la provable retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, penso que des de el territori hem de reivindicar coses que ens afectin directament. Parlant del finançament, el municipal és tan o més important que el que pugui obtenir la Generalitat, ja que, sense un finançament òptim, algunes de les coses que necessiten els nostres pobles i ciutats no serà possible fer-les.
També cal reivindicar que ja n’hi ha prou d’ensurts. En aquest darrer any n’hi ha hagut uns quants relacionats amb l’aigua i la energia. Per un constat, un fet que es va produir el novembre de l’any passat però no es va saber fins el mes de mars d’aquest any. Parlo, evidentment, de la fuita de partícules de la central nuclear d’Ascó. Més tard va venir, juntament amb la sequera, una altra amenaça de transvasament que, finalment, ens va salvar la “campana” en forma de pluja. Y per acabar, no fa gaires setmanes, l’incendi de l’altra nuclear, la de Vandellòs, que està fora dels límits de les terres de l’Ebre, però que a pobles com l’Ametlla de Mar, la pateixen prou!
Com he anat fet en aquests darrers mesos, cal demanar millors comunicacions, tan en tren com en bus. Calen trens ràpids que ens puguin portar a Tarragona en una mica més de trenta minuts i a Barcelona en una hora. I calen autobusos que comuniquin millor a la gent de les Terres de l’Ebre i no de forma radial com ha estat fins ara en la majoria de trajectes.
També cal reivindicar la millora de la nostra xarxa de carreteres. L’autovia de l’interior ens facilitaria el camí cap a Tarragona i Castelló sense tenir que pagar peatges. L’autovia de l’Eix de l’Ebre comunicaria Lleida amb el port dels Alfacs en poques hores. També facilitaria el camí cap a l’estació de l’AVE de Lleida i d’allí les comunicacions amb Espanya.
El pont entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, que no es demori i que sigui una realitat en el mínim temps possible. La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea, també i que mentre siguin gratuïts els peatges...
Ah! M’oblidava, la nova ciutat sanitària de Tortosa!!
I així podríem anar seguin amb reivindicacions de caire més locals, ja que, segurament, allí on no hi manca una escola hi manca un dispensari mèdic o una residència de gent gran pública o un casal per als joves.
Així, que l’11 de setembre, sense perdre de vista les reivindicacions nacionals, cal reivindicar les millores per al nostre territori. Un territori sense les inversions necessàries de l’Estat i de la Generalitat, està comdemnat a l’estancament.
Per això en la diada nacional de Catalunya, cal cridar ben fort Visca Catalunya, però també Visca les Terres de l’Ebre!!
He tingut l’ocasió de llegir-lo i, com suposo que es farà a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, reivindica un finançament just.
En un dels apartats parla que a Madrid tenen “la paella pel mànec”, així, literalment.
Sense oblidar el tema del finançament i altres temes com la provable retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, penso que des de el territori hem de reivindicar coses que ens afectin directament. Parlant del finançament, el municipal és tan o més important que el que pugui obtenir la Generalitat, ja que, sense un finançament òptim, algunes de les coses que necessiten els nostres pobles i ciutats no serà possible fer-les.
També cal reivindicar que ja n’hi ha prou d’ensurts. En aquest darrer any n’hi ha hagut uns quants relacionats amb l’aigua i la energia. Per un constat, un fet que es va produir el novembre de l’any passat però no es va saber fins el mes de mars d’aquest any. Parlo, evidentment, de la fuita de partícules de la central nuclear d’Ascó. Més tard va venir, juntament amb la sequera, una altra amenaça de transvasament que, finalment, ens va salvar la “campana” en forma de pluja. Y per acabar, no fa gaires setmanes, l’incendi de l’altra nuclear, la de Vandellòs, que està fora dels límits de les terres de l’Ebre, però que a pobles com l’Ametlla de Mar, la pateixen prou!
Com he anat fet en aquests darrers mesos, cal demanar millors comunicacions, tan en tren com en bus. Calen trens ràpids que ens puguin portar a Tarragona en una mica més de trenta minuts i a Barcelona en una hora. I calen autobusos que comuniquin millor a la gent de les Terres de l’Ebre i no de forma radial com ha estat fins ara en la majoria de trajectes.
També cal reivindicar la millora de la nostra xarxa de carreteres. L’autovia de l’interior ens facilitaria el camí cap a Tarragona i Castelló sense tenir que pagar peatges. L’autovia de l’Eix de l’Ebre comunicaria Lleida amb el port dels Alfacs en poques hores. També facilitaria el camí cap a l’estació de l’AVE de Lleida i d’allí les comunicacions amb Espanya.
El pont entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, que no es demori i que sigui una realitat en el mínim temps possible. La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea, també i que mentre siguin gratuïts els peatges...
Ah! M’oblidava, la nova ciutat sanitària de Tortosa!!
I així podríem anar seguin amb reivindicacions de caire més locals, ja que, segurament, allí on no hi manca una escola hi manca un dispensari mèdic o una residència de gent gran pública o un casal per als joves.
Així, que l’11 de setembre, sense perdre de vista les reivindicacions nacionals, cal reivindicar les millores per al nostre territori. Un territori sense les inversions necessàries de l’Estat i de la Generalitat, està comdemnat a l’estancament.
Per això en la diada nacional de Catalunya, cal cridar ben fort Visca Catalunya, però també Visca les Terres de l’Ebre!!
dimarts, 9 de setembre del 2008
EL PENSAMENT DELS "ALTRES CATALANS" A LA VANGUARDIA
Fa unes poques setmanes vaig fer una carta destinada a la majoria de mitjans de diaris (Diari de Tarragona, el Punt, la Vanguardia, el Periódico, etc.) i alguna revista com el Triangle. Alguns me la van publicar, suposo que no tots. Evidentment no tinc la capacitat per “controlar-los tots”.
Un dels diaris que no “controlo” és la Vanguardia. L’altre dia, per casualitat, com passa quasi sempre, el vaig veure publicat a la seva pàgina d’Internet amb tres comentaris.
Per aquells que no sabeu de que va (potser la majoria de vosaltres ja vàreu tenir l’ocasió de llegir-lo a un d’aquests diaris o aquí mateix), el torno a reproduir i, al final, fixeu-vos amb els comentaris que em van deixar. Ja sabeu que l’ordre de publicació és la inversa (o sigui, el de baix de to, és el primer)
EL REBUT DE L’AIGUA
Mentre el director de l´Agència Catalana de l´Aigua demana un debat sobre com s´ha de repercutir al rebut de l´aigua el sobrecost que significa la inversió en noves captacions, quilòmetres de canonades, dessalionitzadores i interconnexions de xarxes, ja que el preu de l´actual rebut no arriba per fer front a tota aquesta despesa suplementària, jo pregunto: ¿les Terres de l´Ebre haurem de tornar a ser solidàries i participar en el copagament del suplement del rebut de l´aigua? És evident que al sud de Catalunya, igual que a l´oest, el nord i d´altres zones, no hi ha cap tipus de problema d´abastiment d´aigua. El dèficit hídric el pateix la zona metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, el Camp de Tarragona. Així, si ja se´ns demana ser solidaris amb les aportacions de cabals, per què hauríem de pagar per unes infrastructures que no utilitzarem?
I per acabar, una darrera pregunta: ¿algú s´ha plantejat mai ajudar a pagar als ciutadans de les Terres de l´Ebre el sobrecost que suposa, per exemple, que els nostres fills vagin a estudiar a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (transport, allotjament, etcètera) quan les beques d´estudis són nul • les o insuficients? Cosa que no passa amb els joves d´aquestes ciutats, que poden seguir residint a casa seva.
3 COMENTARIOS
Ahora que tenemos libertad... | 28/08/2008, 14:37 | |
Hablando de tribus del país. 21 pueblos de La Segarra y L'Urgell no tienen agua potable desde agosto de 2006. Aunque garantizan el agua de boca para TODOS los catalanes.
Notificar comentario inapropiado
pere | 27/08/2008, 11:04 | |
Hauran de pagar els habitants de l'area metropolitana les excesives carreteres del sud de Catalunya per quatre gats? Si es comenca a mirar el que toca i no toca pagar anem malament. Es la diferencia entre un pais i una tribu.
Notificar comentario inapropiado
carles | 27/08/2008, 09:59 | |
No se, potser perquè els embassaments van ser pagats per tots, les autopistes per tots, els hospitals per tots...
Per si algú ho vol llegir directament de la pàgina de la Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080827/53528102020.html
La meva resposta als comentaris anteriors només la publicaré aquí.
A Carles li respondria que, efectivament, els embassaments, autopistes i hospitals els hem pagat entre tots. També per nosaltres! Com la gent de les Terres de l’Ebre també paga els hospitals i carreteres que els fan a l’àrea metropolitana! Sobre els embassaments... En que ens beneficiem dels que temin a l’Ebre. Una causa important de la regressió del delta de l’Ebre, és precisament, la retenció de sediments que es produeix als pantans.
A Pere, que demostra un menyspreu total cap a la gent d’aquí, cal dir-li que, la gent de l’Ebre pensem que les carreteres encara són insuficients i en reclamem més i millors (com la autovia A-7 que ja funciona d’Hospitalet de l’Infant fins a Tarragona) I quan reclamem la gratuïtat dels peatges, no ens ho donen a la primera, no... I la sortida de Tarragona ja fa molts anys que és de franc.
Segurament, els camacus com Pere (o el que sigui) voldrien venir a les Terres de l’Ebre com aquells que fan un safari a l’Àfrica. Que les carreteres encara fossin de terra i que els nostres impostos anessin destinats a fer més gran encara l’àrea de Barcelona.
Finalment a “Ahora que tenemos libertat”, què li he de dir... Té tota la raó de queixar-se, però cadascú defensa el d’ell. El problema de manca d’aigua no li podem solucionar des de les Terres de l’Ebre. Que es queixi als polítics que representen el seu territori, són ells els que s’han de preocupar del problema. Però seria un altre debat.
Un dels diaris que no “controlo” és la Vanguardia. L’altre dia, per casualitat, com passa quasi sempre, el vaig veure publicat a la seva pàgina d’Internet amb tres comentaris.
Per aquells que no sabeu de que va (potser la majoria de vosaltres ja vàreu tenir l’ocasió de llegir-lo a un d’aquests diaris o aquí mateix), el torno a reproduir i, al final, fixeu-vos amb els comentaris que em van deixar. Ja sabeu que l’ordre de publicació és la inversa (o sigui, el de baix de to, és el primer)
EL REBUT DE L’AIGUA
Mentre el director de l´Agència Catalana de l´Aigua demana un debat sobre com s´ha de repercutir al rebut de l´aigua el sobrecost que significa la inversió en noves captacions, quilòmetres de canonades, dessalionitzadores i interconnexions de xarxes, ja que el preu de l´actual rebut no arriba per fer front a tota aquesta despesa suplementària, jo pregunto: ¿les Terres de l´Ebre haurem de tornar a ser solidàries i participar en el copagament del suplement del rebut de l´aigua? És evident que al sud de Catalunya, igual que a l´oest, el nord i d´altres zones, no hi ha cap tipus de problema d´abastiment d´aigua. El dèficit hídric el pateix la zona metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, el Camp de Tarragona. Així, si ja se´ns demana ser solidaris amb les aportacions de cabals, per què hauríem de pagar per unes infrastructures que no utilitzarem?
I per acabar, una darrera pregunta: ¿algú s´ha plantejat mai ajudar a pagar als ciutadans de les Terres de l´Ebre el sobrecost que suposa, per exemple, que els nostres fills vagin a estudiar a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (transport, allotjament, etcètera) quan les beques d´estudis són nul • les o insuficients? Cosa que no passa amb els joves d´aquestes ciutats, que poden seguir residint a casa seva.
3 COMENTARIOS
Ahora que tenemos libertad... | 28/08/2008, 14:37 | |
Hablando de tribus del país. 21 pueblos de La Segarra y L'Urgell no tienen agua potable desde agosto de 2006. Aunque garantizan el agua de boca para TODOS los catalanes.
Notificar comentario inapropiado
pere | 27/08/2008, 11:04 | |
Hauran de pagar els habitants de l'area metropolitana les excesives carreteres del sud de Catalunya per quatre gats? Si es comenca a mirar el que toca i no toca pagar anem malament. Es la diferencia entre un pais i una tribu.
Notificar comentario inapropiado
carles | 27/08/2008, 09:59 | |
No se, potser perquè els embassaments van ser pagats per tots, les autopistes per tots, els hospitals per tots...
Per si algú ho vol llegir directament de la pàgina de la Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080827/53528102020.html
La meva resposta als comentaris anteriors només la publicaré aquí.
A Carles li respondria que, efectivament, els embassaments, autopistes i hospitals els hem pagat entre tots. També per nosaltres! Com la gent de les Terres de l’Ebre també paga els hospitals i carreteres que els fan a l’àrea metropolitana! Sobre els embassaments... En que ens beneficiem dels que temin a l’Ebre. Una causa important de la regressió del delta de l’Ebre, és precisament, la retenció de sediments que es produeix als pantans.
A Pere, que demostra un menyspreu total cap a la gent d’aquí, cal dir-li que, la gent de l’Ebre pensem que les carreteres encara són insuficients i en reclamem més i millors (com la autovia A-7 que ja funciona d’Hospitalet de l’Infant fins a Tarragona) I quan reclamem la gratuïtat dels peatges, no ens ho donen a la primera, no... I la sortida de Tarragona ja fa molts anys que és de franc.
Segurament, els camacus com Pere (o el que sigui) voldrien venir a les Terres de l’Ebre com aquells que fan un safari a l’Àfrica. Que les carreteres encara fossin de terra i que els nostres impostos anessin destinats a fer més gran encara l’àrea de Barcelona.
Finalment a “Ahora que tenemos libertat”, què li he de dir... Té tota la raó de queixar-se, però cadascú defensa el d’ell. El problema de manca d’aigua no li podem solucionar des de les Terres de l’Ebre. Que es queixi als polítics que representen el seu territori, són ells els que s’han de preocupar del problema. Però seria un altre debat.
EL BARÇA ENS MENYSPREA
Qui em coneix sap que sóc del Barça. Però penso que, efectivament, l’actitud de Guardiola de no deixar acudir a Sant Carles de la Ràpita ni tan sols un jugador del primer planter, és menysprear els socis i aficionats de les Terres de l’Ebre i, fins i tot, del N de Castelló. El Barça, al nostre territori té un grapat de penyes que diumenge rera diumenge es juguen la vida per acudir a veure els seus ídols al Nou Camp.
Subscric fil per randa les declaracions de Miquel Alonso, alcalde de la Ràpita i bon amic. La Ràpita havia invertit 100 mil euros en acabar de condicionar els seu camp amb la finalitat de poder donar cabuda tota la demanda, així com per poder oferir els dos partits de la semifinal per televisió.
A més a més de l’alcalde, el president de la Rapitenca i el president de la penya barcelonista Joan Gamper s’han expressat de forma similar, molestos per la decisió de l’entrenador del primer equip.
Jo proposo boicotejar el partit i no seguir-lo per TV3. Ja sé que molts direu que hi te que a veure TV3... Els patrocina, no? Evidentment serà una cosa testimonial, però al menys que hi hagi una constància del nostre desencís.
I per aquell que vagi a veure’ls al camp de la Devesa, que no s’ho prenguin malament amb el Barça Atlètic. Els “nanos” no tenen cap culpa del que ha fet Guardiola.
I sóc del Barça... Us imagineu que diran els del Madrit o els periquitos?
Potser un altre tema és la conveniència o no de fer jugar unes semifinals de la copa de Catalunya en aquestes dates on, la majoria de jugadors estan convocats amb les seves respectives seleccions. Crec que la Federació Catalana de Futbol hauria d’estudiar-ho i, possiblement, de cara la propera edició, fer-ho en unes altres dates. De totes formes possiblement el tema seria si mantenir o no i en cas de dir que sí, la conveniència o no de jugar amb els equips de la primera divisió espanyola.
Mirant-ho bé, el Barça i en menor mesura l’Espanyol, en la seva manera d’actuar fan un menyspreu a la competició.
Aquest any, el mal ja està fet, caldrà esmenar errors de cara l’edició del proper any!
Subscric fil per randa les declaracions de Miquel Alonso, alcalde de la Ràpita i bon amic. La Ràpita havia invertit 100 mil euros en acabar de condicionar els seu camp amb la finalitat de poder donar cabuda tota la demanda, així com per poder oferir els dos partits de la semifinal per televisió.
A més a més de l’alcalde, el president de la Rapitenca i el president de la penya barcelonista Joan Gamper s’han expressat de forma similar, molestos per la decisió de l’entrenador del primer equip.
Jo proposo boicotejar el partit i no seguir-lo per TV3. Ja sé que molts direu que hi te que a veure TV3... Els patrocina, no? Evidentment serà una cosa testimonial, però al menys que hi hagi una constància del nostre desencís.
I per aquell que vagi a veure’ls al camp de la Devesa, que no s’ho prenguin malament amb el Barça Atlètic. Els “nanos” no tenen cap culpa del que ha fet Guardiola.
I sóc del Barça... Us imagineu que diran els del Madrit o els periquitos?
Potser un altre tema és la conveniència o no de fer jugar unes semifinals de la copa de Catalunya en aquestes dates on, la majoria de jugadors estan convocats amb les seves respectives seleccions. Crec que la Federació Catalana de Futbol hauria d’estudiar-ho i, possiblement, de cara la propera edició, fer-ho en unes altres dates. De totes formes possiblement el tema seria si mantenir o no i en cas de dir que sí, la conveniència o no de jugar amb els equips de la primera divisió espanyola.
Mirant-ho bé, el Barça i en menor mesura l’Espanyol, en la seva manera d’actuar fan un menyspreu a la competició.
Aquest any, el mal ja està fet, caldrà esmenar errors de cara l’edició del proper any!
dilluns, 8 de setembre del 2008
LA SARDANA IMPOSADA
Com cada any, al llegir el programa d’actes que l’ajuntament d’Amposta prepara per a celebrar la diada nacional de Catalunya, l’11 de setembre, em quedo perplex i ple de ràbia continguda. Un dels actes és la tradicional ballada de sardanes, amenitzada per la cobla la Principal Rapitenca.
Cal aclarir que no tinc res en contra de “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, el que passa es que és un ball “importat”, es a dir, tradicionalment no es ballava a les nostres comarques. Com tothom sap, aquesta dansa va néixer a l’Empordà i, ràpidament es va estendre a altres indrets del principat i la Catalunya Nord.
A les Terres de l’Ebre es ballava (i es balla) la jota. I no per això s’ha de creure que per ballar-la som menys catalans i potser “més aragonesos”. El que es tracta, és de reivindicar la nostra pròpia forma de ser i d’actuar, al igual com es defensa la llengua catalana dels els “atacs” del castellà!
El que passa és que massa sovint, des de la Catalunya Vella se’ns ha volgut imposar la forma de parlar (el diccionari Pompeu Fabra no recollia les paraules pròpies del nostre territori) i els costums i molta gent, amb la creença de que per això eren “més catalans”, han acabat acceptant el que ens arribava de més enllà del Coll de Balaguer.
Tal i com diu la lletra d’una cançó del grup folklòric Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries: “Qui és qui sap d’on ve la jota, si puja o baixa pel riu o si la cantava un moro...”
Cal aclarir que no tinc res en contra de “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, el que passa es que és un ball “importat”, es a dir, tradicionalment no es ballava a les nostres comarques. Com tothom sap, aquesta dansa va néixer a l’Empordà i, ràpidament es va estendre a altres indrets del principat i la Catalunya Nord.
A les Terres de l’Ebre es ballava (i es balla) la jota. I no per això s’ha de creure que per ballar-la som menys catalans i potser “més aragonesos”. El que es tracta, és de reivindicar la nostra pròpia forma de ser i d’actuar, al igual com es defensa la llengua catalana dels els “atacs” del castellà!
El que passa és que massa sovint, des de la Catalunya Vella se’ns ha volgut imposar la forma de parlar (el diccionari Pompeu Fabra no recollia les paraules pròpies del nostre territori) i els costums i molta gent, amb la creença de que per això eren “més catalans”, han acabat acceptant el que ens arribava de més enllà del Coll de Balaguer.
Tal i com diu la lletra d’una cançó del grup folklòric Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries: “Qui és qui sap d’on ve la jota, si puja o baixa pel riu o si la cantava un moro...”
dissabte, 6 de setembre del 2008
AVORTAMENT I ESGLÉSIA
Fins no fa tants d’anys (els que ja som de mitjana edats ens en recordem perfectament), els capellans anaven amb sotanes. Els alts càrrecs de l’Església (Papa, cardenals i bisbes) encara porten uns hàbit que els arriba fins als peus. Però, també la dona, des de fa moltes dècades, jo diria que acostuma més a portar pantalons que falda (la precursora dels pantalons, segons la història va ser George Sand, pseudònim d’Aurora Dudevant, la qui va ser parella del compositor i pianista Chopin)
Però amb “falda” o amb pantalons, les dones i els capellans (per extensió a tota la cúria catòlica, apostòlica i romana) res tenen que veure. Però l’Església segueix capficada en posar-se amb la vida civil i pretenen guiar la majoria d’actes, fins i tot, des d’abans del matrimoni (cursets prematrimonials)
Sempre he pensat si són les persones més apropiades per donar “classes” de convivència matrimonial i, evidentment, d’educar els fills o interrompre l’embaràs, si és el cas... La majoria d’ells no s’han casat mai, si han tingut fills ha sigut en secret i de l’educació caldria parlar de la que han donat des dels seus col•legis religiosos, sovint molt allunyada de la vida més familiar i quotidiana.
També per als del PP els sembla un disbarat l’ampliació de l’avortament i no se’n adonen que, en la actualitat, moltes dones (per ampliació famílies) tenen que recorre a “artimanyes” poc legals per a burlar l’actual llei d’interrupció de l’embaràs i aconseguir el seu propòsit.
Estic bàsicament d’acord amb el que va dir ahir la vice-presidenta de la Vega quan va dir que “és el moment més trist per a la dona” i que “s’havia d’obrir un debat serè i seriós”
Hi ha un principi que ha de quedar molt clar en aquest tema: “A CAP DONA SÉ LA FORÇA A AVORTAR!”.
Tornant a l’Església, la majoria de vegades s’ho mira tot des del punt de vista religiós. Ara Roma, també ha demanat “seny” al govern espanyol en aquest tema. Sempre sense tenir en compte que Espanya, a més de plurinacional és un estat aconfessional (encara que a la pràctica no sigui així), i la societat civil cada cop sigui més laica.
L’Església faria bé de dedicar-se als seus assumptes que tenen més a veure amb l’espiritual que amb el mundà.
Seguint per aquest camí, tal com ho ha estat fent des de fa molts d’anys, l’Església catòlica, cada cop s’allunya més d’una societat que avança amb passes gegantines, mentre que ells, en molts d’aspectes, segueixen ancorats als anys més foscos de l’Edat Mitjana! I si no ens tiren a la foguerada és més perquè han perdut bona part del seu poder, perquè per ganes, no serà!
Però amb “falda” o amb pantalons, les dones i els capellans (per extensió a tota la cúria catòlica, apostòlica i romana) res tenen que veure. Però l’Església segueix capficada en posar-se amb la vida civil i pretenen guiar la majoria d’actes, fins i tot, des d’abans del matrimoni (cursets prematrimonials)
Sempre he pensat si són les persones més apropiades per donar “classes” de convivència matrimonial i, evidentment, d’educar els fills o interrompre l’embaràs, si és el cas... La majoria d’ells no s’han casat mai, si han tingut fills ha sigut en secret i de l’educació caldria parlar de la que han donat des dels seus col•legis religiosos, sovint molt allunyada de la vida més familiar i quotidiana.
També per als del PP els sembla un disbarat l’ampliació de l’avortament i no se’n adonen que, en la actualitat, moltes dones (per ampliació famílies) tenen que recorre a “artimanyes” poc legals per a burlar l’actual llei d’interrupció de l’embaràs i aconseguir el seu propòsit.
Estic bàsicament d’acord amb el que va dir ahir la vice-presidenta de la Vega quan va dir que “és el moment més trist per a la dona” i que “s’havia d’obrir un debat serè i seriós”
Hi ha un principi que ha de quedar molt clar en aquest tema: “A CAP DONA SÉ LA FORÇA A AVORTAR!”.
Tornant a l’Església, la majoria de vegades s’ho mira tot des del punt de vista religiós. Ara Roma, també ha demanat “seny” al govern espanyol en aquest tema. Sempre sense tenir en compte que Espanya, a més de plurinacional és un estat aconfessional (encara que a la pràctica no sigui així), i la societat civil cada cop sigui més laica.
L’Església faria bé de dedicar-se als seus assumptes que tenen més a veure amb l’espiritual que amb el mundà.
Seguint per aquest camí, tal com ho ha estat fent des de fa molts d’anys, l’Església catòlica, cada cop s’allunya més d’una societat que avança amb passes gegantines, mentre que ells, en molts d’aspectes, segueixen ancorats als anys més foscos de l’Edat Mitjana! I si no ens tiren a la foguerada és més perquè han perdut bona part del seu poder, perquè per ganes, no serà!
divendres, 5 de setembre del 2008
REIVINDICACIONS PER A L'11 DE SETEMBRE
Precisament ahir us parlava del pla de mobilitat del govern de Catalunya i l’aposta que feia de cara a reduir el número de cotxes de les nostres carreteres per evitar morts i contaminació. Pareix ser que a tota notícia de “cal” sé li ha de correspondre una d’arena! Avui, ADIF, el gestor d’infrastructures de l’Estat, l’empresa que es fa càrrec de la xarxa de ferrocarrils depenents de Madrid, ja ha anunciat la supressió de dos dels 6 últims trens que s’aturaven a l’estació de Valls (Alt Camp)
A Flix, un dels sindicats de RENFE, ha volgut fer un acte reivindicatiu “tancant” l’estació contra les retallades a la Ribera d’Ebre.
No pot ser que, mentre un govern anunciï (no sé si al final ho farà o no) un ambiciós pla per fomentar, entre altres coses, l’ús del tren, l’altre govern, el de l’estat, vulgui tancar estacions i reduir freqüències de pas.
Quan els serveis passen de ser “d’utilitat pública” a negoci, qui sempre hi surt perdent és el ciutadà. Aquest paga els seus impostos i, normalment, paga el que li diuen. Amb aquest diners s’han de pagar tots el serveis públics que s’han posat a disposició de la ciutadania. Alguns d’ells són gratuïts: ensenyament, sanitat... D’altres, com els transports, les administracions s’haurien de fer càrrec del dèficit que hi ha en determinades línies. Segurament que a les principals rutes i principals trens, no hi ha dèficit. Normalment coincideix amb els enllaços de les principals pobles i ciutats on hi ha molta més gent. En canvi, a les sones més disseminades i deshabitades, on precisament hi sofreixen les pèrdues, cancel•len línies i tanquen estacions. I tot això es fa perquè es mira des d’un punt de vista empresarial i no com a “utilitat pública”!
És per això que crec que és el millor moment i el més necessari per a demanar que Madrid acceleri el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat.
Es diu que aquest 11 de setembre la reivindicació ha de ser sobre el finançament. Jo inclouria dintre d’aquest finançament aquest traspàs necessari (és possible que ja ho estigui), però seria bo recordar-ho!
A Flix, un dels sindicats de RENFE, ha volgut fer un acte reivindicatiu “tancant” l’estació contra les retallades a la Ribera d’Ebre.
No pot ser que, mentre un govern anunciï (no sé si al final ho farà o no) un ambiciós pla per fomentar, entre altres coses, l’ús del tren, l’altre govern, el de l’estat, vulgui tancar estacions i reduir freqüències de pas.
Quan els serveis passen de ser “d’utilitat pública” a negoci, qui sempre hi surt perdent és el ciutadà. Aquest paga els seus impostos i, normalment, paga el que li diuen. Amb aquest diners s’han de pagar tots el serveis públics que s’han posat a disposició de la ciutadania. Alguns d’ells són gratuïts: ensenyament, sanitat... D’altres, com els transports, les administracions s’haurien de fer càrrec del dèficit que hi ha en determinades línies. Segurament que a les principals rutes i principals trens, no hi ha dèficit. Normalment coincideix amb els enllaços de les principals pobles i ciutats on hi ha molta més gent. En canvi, a les sones més disseminades i deshabitades, on precisament hi sofreixen les pèrdues, cancel•len línies i tanquen estacions. I tot això es fa perquè es mira des d’un punt de vista empresarial i no com a “utilitat pública”!
És per això que crec que és el millor moment i el més necessari per a demanar que Madrid acceleri el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat.
Es diu que aquest 11 de setembre la reivindicació ha de ser sobre el finançament. Jo inclouria dintre d’aquest finançament aquest traspàs necessari (és possible que ja ho estigui), però seria bo recordar-ho!
dijous, 4 de setembre del 2008
AZNAR PARE UN ALTRE COP?... I ANA BOTELLA NO ESTÀ EMBARASSADA...
Quan avui he escoltat la notícia a la SER, no m’ho podia creure! Segons el rotatiu marroquí L’observateur, Aznar seria el pare del fill que espera la ministra de justicia, d’origen argelí i marroquí, Rachida Dati.
Evidentment, FAES, la fàbrica d’idees del PP que presideix el propi Aznar ha sortit a desmentir-ho i diu que es querellarà amb qui difongui aquesta falsa noticia.
La ministra és soltera i, de moment, no vol facilitar el nom del pare de la criatura que espera.
Podeu llegir la noticia: http://www.laopinion.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090400_19_168375__Gente-Aznar-niega-padre-hijo-espera-ministra-francesa-Rachida-Dati
Evidentment, FAES, la fàbrica d’idees del PP que presideix el propi Aznar ha sortit a desmentir-ho i diu que es querellarà amb qui difongui aquesta falsa noticia.
La ministra és soltera i, de moment, no vol facilitar el nom del pare de la criatura que espera.
Podeu llegir la noticia: http://www.laopinion.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090400_19_168375__Gente-Aznar-niega-padre-hijo-espera-ministra-francesa-Rachida-Dati
EL PLA DE MOBILITAT DE CATALUNYA
Fa pocs dies, la Generalitat va aprovar dotar amb 200 M d’euros el pla de mobilitat aprovat l’any 2006. Amb aquest pressupost es vol fer disminuir el volum de vehicles de les carreteres de Catalunya. L’objectiu és molt clar, rebaixar la sinistralitat i la contaminació. I evidentment, el consum de carburant. Aquesta noticia, per a mi molt important, potser no ha tingut el ressò que mereixia. Per exemple, al diari el Punt d’ahir no anava (o no la vaig saber trobar)
Aquest pla de la Generalitat contemplava, entre altres mesures, incrementar la freqüència de pas dels tres depenents de RENFE i construir més estacions de la xarxa de ferrocarrils propis. També es volen incrementar les places d’aparcament al costat de les estacions per a posar a disposició dels futurs usuaris més facilitats a l’hora d’aparcar el cotxe. També es volen incrementar considerablement el número de places a centres logístics de transports.
Una altra mesura que es vol prendre, és la instal•lació d’infrarojos als túnels de Vallvidrea per a detectar el número d’ocupants del vehicles de pas. Diuen que se’ls abaratirà el peatge. La mesura no m’apareix malament sempre que signifiqui una reducció i no una penalització. De vegades, és veritat, perquè a mi em passa, al mateix cotxe és podran agrupar una sèrie de persones als que els coincideix la destinació per motius de treball, estudis, etc. El problema és que no tothom té la mateixa mentalitat i ja que, per molt que s’apugi el preu dels carburats, prefereixen seguir utilitzant el seu cotxe per comoditat. Però no sempre és així. Hi ha que, per molt que ho vulgui, no pot compartir els seu vehicle; com per exemple professionals com agents comercials, visitadors mèdics, etc. En aquests casos, pagar el mateix que estaven pagant no els suposarà cap tipus d’entrebanc, però incrementar-los el peatge, penso que seria abusiu.
Si mirem el nostre territori trobarem unes mancances molt acusades en aquest terreny. Les poques línies de tren (el nostre país només en té al N i al S, sense cap mena interconnexió entre totes dues) tenen poca freqüència de pas. I molts de trens no paren a la majoria d’estacions.
En quan al servei de transport per carretera, històricament ha estat molt centralitzat en Tortosa. Darrerament pareix que s’ha fet un intent d’obrir noves línies que comuniquin altres poblacions del territori. Però amb tot, segueix sent molt escàs, segurament pel poc volum d’usuaris. Però com tot, és el peix que es mossega la cua. Si haguessin més autobusos, segurament, el numero d’usuaris/dia s’incrementaria considerablement amb els beneficis que tot això comporta, com s’ha dit abans.
Aquest pla de la Generalitat contemplava, entre altres mesures, incrementar la freqüència de pas dels tres depenents de RENFE i construir més estacions de la xarxa de ferrocarrils propis. També es volen incrementar les places d’aparcament al costat de les estacions per a posar a disposició dels futurs usuaris més facilitats a l’hora d’aparcar el cotxe. També es volen incrementar considerablement el número de places a centres logístics de transports.
Una altra mesura que es vol prendre, és la instal•lació d’infrarojos als túnels de Vallvidrea per a detectar el número d’ocupants del vehicles de pas. Diuen que se’ls abaratirà el peatge. La mesura no m’apareix malament sempre que signifiqui una reducció i no una penalització. De vegades, és veritat, perquè a mi em passa, al mateix cotxe és podran agrupar una sèrie de persones als que els coincideix la destinació per motius de treball, estudis, etc. El problema és que no tothom té la mateixa mentalitat i ja que, per molt que s’apugi el preu dels carburats, prefereixen seguir utilitzant el seu cotxe per comoditat. Però no sempre és així. Hi ha que, per molt que ho vulgui, no pot compartir els seu vehicle; com per exemple professionals com agents comercials, visitadors mèdics, etc. En aquests casos, pagar el mateix que estaven pagant no els suposarà cap tipus d’entrebanc, però incrementar-los el peatge, penso que seria abusiu.
Si mirem el nostre territori trobarem unes mancances molt acusades en aquest terreny. Les poques línies de tren (el nostre país només en té al N i al S, sense cap mena interconnexió entre totes dues) tenen poca freqüència de pas. I molts de trens no paren a la majoria d’estacions.
En quan al servei de transport per carretera, històricament ha estat molt centralitzat en Tortosa. Darrerament pareix que s’ha fet un intent d’obrir noves línies que comuniquin altres poblacions del territori. Però amb tot, segueix sent molt escàs, segurament pel poc volum d’usuaris. Però com tot, és el peix que es mossega la cua. Si haguessin més autobusos, segurament, el numero d’usuaris/dia s’incrementaria considerablement amb els beneficis que tot això comporta, com s’ha dit abans.
dimarts, 2 de setembre del 2008
LA MEMÒRIA HISTÒRICA (també una mica de meva)
Ahir, el jutge “estrella” Baltasar Garzón, va iniciar un procés per a identificar els cadàvers que s’hi troben a les foses comunes, morts en l’època franquista, ja fos en plena guerra civil o en els anys de repressió i venjança.
Hi ha dubtes jurídics sobre si l’Audiència Nacional és competent o no a l’hora d’investigar “els desapareguts”, la majoria d’ells, passats 70 anys, les seves famílies, encara desconeixen on van anar a parar.
Evidentment, Encara que Garzón fos competent per a investigar el destí dels desapareguts, la majoria morts i enterrats en aquestes fosses comunes, difícilment podria acusar i portar a la banqueta davant d’un tribunal als seus botxins, pel motiu que tots o quasi tots, per edat, segurament estan morts i també enterrats. El final, ja sigui en fossa o panteó, és per a tots igual, per a víctimes i per assassins!
El PP, com sempre, ja ha dit que això és obrir velles ferides, que cal mirar cap endavant i no cap al darrera... És evident, ja que ells són els hereus directes dels assassins que sense cap mena de judici i, molts de cops, sense cap tipus de culpa (només perquè a algú li queia malament el veí) els anaven a buscar a casa per la nit i els detenien davant de la seva dona, pares i fills i se’ls emportaven i a pocs metres del poble, molts de cops al mateix costat del cementiri, els hi pegaven un tret a la nuca.
En canvi, les associacions de familiars de les víctimes del franquisme estan que boten d’alegria i veuen una llum d’esperança per poder recuperar els ossos dels seus avantpassats estimats (alguns d’ells no els van arribar ni conèixer)
Al Punt d’avui, Gustau Moreno, a més de donar-nos les noticies més properes, ha escrit un interessant articles publicat a la contraportada del diari sota el títol de: “Adéu parcial al franquisme tortosí”. I parla de que l’ajuntament ha fet retirar les plaques commemoratives de la visita de Franco el 26 de juny de 1966. Ell no ho diu, però el lema de la visita era “25 años de paz”. Bé, si per pau es compta des del final de la guerra civil, en feien una mica més però no importa, segur que Franco, amb aquest lema, feia anys que donava toms per Espanya (crec que a l’estranger només va arribar anar a Portugal) per a ser lloat per l’Església, la Falange i per un públic entusiasmat que es deixava anar, més per ignorància i por que per una altra cosa!
Recordo com dels pobles hi van sortir autocars (de franc, per suposat) per anar a donar crits a favor del Cabdill (perdó, Caudillo).
També recordo que es deia que, una ma anònima, en un dels cartells amb l’eslògan de “25 años de paz” hi va escriure: “Y de paciencia”.
Aquesta paciència, per molts, ens ha arribat fins avui. Ja és hora de que se’ls faci una mica de justícia. I si a sobre, es treu tota la simbologia (també el noms de carrers i barris), molt millor!
Hi ha dubtes jurídics sobre si l’Audiència Nacional és competent o no a l’hora d’investigar “els desapareguts”, la majoria d’ells, passats 70 anys, les seves famílies, encara desconeixen on van anar a parar.
Evidentment, Encara que Garzón fos competent per a investigar el destí dels desapareguts, la majoria morts i enterrats en aquestes fosses comunes, difícilment podria acusar i portar a la banqueta davant d’un tribunal als seus botxins, pel motiu que tots o quasi tots, per edat, segurament estan morts i també enterrats. El final, ja sigui en fossa o panteó, és per a tots igual, per a víctimes i per assassins!
El PP, com sempre, ja ha dit que això és obrir velles ferides, que cal mirar cap endavant i no cap al darrera... És evident, ja que ells són els hereus directes dels assassins que sense cap mena de judici i, molts de cops, sense cap tipus de culpa (només perquè a algú li queia malament el veí) els anaven a buscar a casa per la nit i els detenien davant de la seva dona, pares i fills i se’ls emportaven i a pocs metres del poble, molts de cops al mateix costat del cementiri, els hi pegaven un tret a la nuca.
En canvi, les associacions de familiars de les víctimes del franquisme estan que boten d’alegria i veuen una llum d’esperança per poder recuperar els ossos dels seus avantpassats estimats (alguns d’ells no els van arribar ni conèixer)
Al Punt d’avui, Gustau Moreno, a més de donar-nos les noticies més properes, ha escrit un interessant articles publicat a la contraportada del diari sota el títol de: “Adéu parcial al franquisme tortosí”. I parla de que l’ajuntament ha fet retirar les plaques commemoratives de la visita de Franco el 26 de juny de 1966. Ell no ho diu, però el lema de la visita era “25 años de paz”. Bé, si per pau es compta des del final de la guerra civil, en feien una mica més però no importa, segur que Franco, amb aquest lema, feia anys que donava toms per Espanya (crec que a l’estranger només va arribar anar a Portugal) per a ser lloat per l’Església, la Falange i per un públic entusiasmat que es deixava anar, més per ignorància i por que per una altra cosa!
Recordo com dels pobles hi van sortir autocars (de franc, per suposat) per anar a donar crits a favor del Cabdill (perdó, Caudillo).
També recordo que es deia que, una ma anònima, en un dels cartells amb l’eslògan de “25 años de paz” hi va escriure: “Y de paciencia”.
Aquesta paciència, per molts, ens ha arribat fins avui. Ja és hora de que se’ls faci una mica de justícia. I si a sobre, es treu tota la simbologia (també el noms de carrers i barris), molt millor!
dilluns, 1 de setembre del 2008
L'URBANISME VALENCIÀ
Què serà que hi ha cops que les noticies no ens sorprenen? Avui per exemple... He llegit al Punt que “el Tribunals de Justícia europeu admet a tràmit la denuncia contra la llei urbanística valenciana”. Tampoc ens ha de sorprendre gens ni mica un altre petit titular sobre el mateix tema: “El govern de Camps prepara un recurs”.
Els que hem militat de forma activa dintre del moviment anti-transvasament de l’Ebre, si una cosa teníem clara (i seguim tenint), és que si València demana aigua, no és per a regar la rica horta de la comunitat, sinó per poder seguir construït macrourbanitzacions i camps de golf! I és que el creixement urbanístic ens els darrers anys ha estat desmesurat. S’ha construït sense cap tipus de mirament. S’han ocupat espais protegits o que hi estaven i es van cremar (Terra Mítica) Tothom coincideix que Benidorm, d’allí on va ser alcalde Zaplana, la construcció és tot un despropòsit i un clar exemple del que no s’ha de fer. I així podríem segui amb Marinador, etc. I els projectes que encara s’han de realitzar com Marinador 2, al terme de Cabanes...
El Tribunal europeu renya l’espanyol per no haver evitat que prosperés la llei. Està clar que quan a Madrid governava el PP, mai hauria interposar un recurs en contra del que és una de les seves principals fonts de vots... Però ja fa més de 4 anys que a Madrid governa un partit que es qualifica de progressista i d’esquerres. Així, com no van presentar un recurs en contra de la normativa valenciana?
Alguns creuen que al valencià de classe mitjana, el que tradicionalment havia votat socialista, ja els hi està bé aquest model de creixement “insostenible”. Això crea riquesa... I quan hi ha riquesa, tothom hi surt guanyant, encara que, evidentment, no agradi a molts d’altres.
La PDE, aquesta tardor, ja ha anunciat que “vigilarà de prop” el canal Xerta-Riu Sénia. Fa uns anys, fins i tot jo pensava que seria un element per a fer prosperar els pagesos de les nostres terres. Després veus que entre els promotors hi ha alguns personatges que sempre han mirat més pels seus interessos que no pel dels altres (encara que ho disfressen molt bé) Finalment te’n adones que, efectivament, per molt telefèrica que sigui la canonada, en un moment donat, quan a algú l’interessi, pot tallar per on vulgui i tornar a empalmar-ne un altra que permeti portar l’aigua fins al N de Castelló! Si ho recordeu, alguna cosa així es volia fer (he dit volia?) amb l’interconnexió de xarxes!
Els que hem militat de forma activa dintre del moviment anti-transvasament de l’Ebre, si una cosa teníem clara (i seguim tenint), és que si València demana aigua, no és per a regar la rica horta de la comunitat, sinó per poder seguir construït macrourbanitzacions i camps de golf! I és que el creixement urbanístic ens els darrers anys ha estat desmesurat. S’ha construït sense cap tipus de mirament. S’han ocupat espais protegits o que hi estaven i es van cremar (Terra Mítica) Tothom coincideix que Benidorm, d’allí on va ser alcalde Zaplana, la construcció és tot un despropòsit i un clar exemple del que no s’ha de fer. I així podríem segui amb Marinador, etc. I els projectes que encara s’han de realitzar com Marinador 2, al terme de Cabanes...
El Tribunal europeu renya l’espanyol per no haver evitat que prosperés la llei. Està clar que quan a Madrid governava el PP, mai hauria interposar un recurs en contra del que és una de les seves principals fonts de vots... Però ja fa més de 4 anys que a Madrid governa un partit que es qualifica de progressista i d’esquerres. Així, com no van presentar un recurs en contra de la normativa valenciana?
Alguns creuen que al valencià de classe mitjana, el que tradicionalment havia votat socialista, ja els hi està bé aquest model de creixement “insostenible”. Això crea riquesa... I quan hi ha riquesa, tothom hi surt guanyant, encara que, evidentment, no agradi a molts d’altres.
La PDE, aquesta tardor, ja ha anunciat que “vigilarà de prop” el canal Xerta-Riu Sénia. Fa uns anys, fins i tot jo pensava que seria un element per a fer prosperar els pagesos de les nostres terres. Després veus que entre els promotors hi ha alguns personatges que sempre han mirat més pels seus interessos que no pel dels altres (encara que ho disfressen molt bé) Finalment te’n adones que, efectivament, per molt telefèrica que sigui la canonada, en un moment donat, quan a algú l’interessi, pot tallar per on vulgui i tornar a empalmar-ne un altra que permeti portar l’aigua fins al N de Castelló! Si ho recordeu, alguna cosa així es volia fer (he dit volia?) amb l’interconnexió de xarxes!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)