dilluns, 15 de setembre del 2008

BENET, PUJOL I MAYAYO

Avui el Periódico de Catalunya porta un interessant article (potser és més notícia que articles) sobre un llibre que ha escrit Andreu Mayayo sobre la vida de Josep Benet: “Pujol no era la solució”. És un assaig que l’escriptor montblanquí, periodista i professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona ha fet d’aquells anys de la transició espanyola, tot reivindicant que la memòria històrica no només és parlar de foses comunes i morts, sinó també d’aquells fets polítics crucials de la transició Espanyola.
L’obra es centra en la persona de Josep Benet i en la moció de censura que l’any 1982 el PSUC va fer-li al llavors President de la Generalitat Jordi Pujol. El PSUC de ‘època es va quedar sol defensant-la. El PSC, l’antre gran partit de Catalunya es va abstenir , suposadament, perquè sabia que no prosperaria, gràcies a la majoria absoluta que hi havia al Parlament català si es sumaven els diputats de CiU i els d’ERC. Cal recordar que aquesta darrera formació va fer president Pujol, trencant un possible pacte catalanista i d’esquerres, a canvi de fer al seu líder, l’Heribert Barrera President del Parlament. També parla de la funesta escissió que va sofrir el PSUC i d’on naixeria un altre partit (el Partit dels Comunistes de Catalunya –PCC, de Pere Ardiaca-)
Recordo prou bé aquells anys: la mort del dictador (1975), el referèndum de la reforma política (1976), les primeres eleccions democràtiques, les generals de 1977, les primeres municipals de 1979, les catalanes de 1980, el cop d’estat de Tejero de 1981, la aclaparadora victòria de Felipe González el 1982, etc.
Aquells anys, per motius familiars anava molt per Barcelona, concretament a l’Hospitalet de Llobregat. Crec recordar que l’alcalde era Juan Ignacio Pujana i el de Barcelona Narcís Serra.
Vaig assistir a les manifestacions de les diades de l’11 de setembre de 1978 i 1979. La primera, la del Sant Boi de Llobregat el 1976 i la gran manifestació de Barcelona de 1977 on es diu que hi va acudir un milió de persones.
També recordo a l’Hospitalet una espècie de fira on hi eren presents els partits polítics i els principals sindicats. I recordo l’estant del PCC, on, per cert, ens vàrem seure per prendre un entrepà.
També vaig ser a la plaça de toros Monumental, sortint de Barcelona en direcció a Badalona per assistir a l’acte de Felipe González (Isidoro a la clandestinitat), tres dies abans de les eleccions. Vaig sortir impactat de l’ambient, però és que fora de la plaça hi havia tanta o més gent que a l’interior del recinte!
Podria continuar fent un repàs del que dóna de sí la meva memòria, però imagino que als meus lectors els sonarà més a rotllo que a una altra cosa...
Però un també té dret a recordar aquells anys que, temps era temps, però en tenia uns quants menys que avui...