AUTÒNOMS

Avui el president espanyol Rodríguez Zapatero tenia previst rebre a la Moncloa a Josep González, president de PIMEC-SEFES, una de les patronals catalanes.
Josep González va ser a Amposta desembre passat per inaugurar la fira de mostres que any rera any es celebra a la capital del Montsià, com ja vaig explicar en aquest mateix blog. Només el fet de rebre’l ja és tot un gest per part del president del govern.
Per molta representativitat que tingui González, la seva associació empresarial no deixa de ser com un equip de la segona divisió de futbol, ja que la gran patronal catalana és Foment del Treball. No obstant, en tota seguretat, PIMEC és la patronal que més autònoms representa i això, de per si, ja diu molt.
La reunió és per a demanar-li al president Zapatero mesures eficaces per a que els ses associats puguin salva la crisi de la millor manera possible. Però Zapatero no té una vareta màgica. Ni la crisi no és només espanyola. D’aquí, ens en sortim tots o no se’n surt ningú!
Sóc de l’opinió que per a sortir de la crisi, el que cal és reactivar l’economia. I com es reactiva? Pel consum de les famílies. Però cuita! Aquest no pot set molt exagerat, ja que llavors entraríem en una espiral d’inflació que a la llarga també produiria desajustos greus a l’economia.
Una de les conseqüències de la crisi és l’increment de parats. D’aquests es diu que uns 50.000 eren autònoms només fa uns mesos... Cal matisar-ho. És veritat que molts autònoms han tingut que tancar els seus comerços, tallers, etc. Però també molts d’aquests venen del món de la construcció. El empresari els feia autònoms per a no tenir que pagar-los l’acomiadament. Una situació irregular i no permesa per la Inspecció de Treball, però tant generalitzada que al final es va tenir que regular per llei.
Però també hi ha altres autònoms que, també per llei, no podien treballar com assalariats. Em refereixo als ciutadans dels darrers països que es van incorporar a la Unió Europea i que havien de passar per un període de transició de dos anys. El col•lectiu més gran d’aquests immigrants eren els romanesos. Tant homes com dones per a poder treballar es donaven d’alta de serveix agrícoles, construcció, neteja, etc. Tots autònoms. Ara, passats dos anys i arribada la crisi, han optat, en una gran majoria, en posar-se a treballar com assalariats (aquells que han tingut la sort de trobar feina) o de marxar al seu país d’origen.
Però hi ha d’altres treballadors que no han perdut el seu lloc de treball. Ja perquè el tinguin segur (com és el cas del funcionaris) o perquè les seves empreses no han entrat en crisi o, en el cas d’haver-ho fet, perquè les ERO’s (expedients de regulació d’ocupació) no els han afectat. I tots aquest no estan en crisi! I, quasi m’atreviria a dir, el seu poder adquisitiu s’ha incrementat. No per les pujades de sous, sinó per la baixada de la inflació. Són els que poden seguir consumint. Però és evident que els mitjans de comunicació fan molt de mal. La psicosi de la crisi també arriba a aquests darrers i, aquest factor és decisiu a l’hora de que també mirin la seva butxaca a l’ha de sortir al carrer. Potser caldria pensar en no fer “una publicitat tant negativa” a l’hora de parlar de crisi i del temps que es tardarà en sortir.
Qualsevol altra mesura serà benvinguda per part dels petits empresaris, però activar el consum de les famílies (de les famílies que poden), és avui per avui la millor solució al problema.