He sentit que Pepe Rubianes ha mort. Però jo penso que una persona com ell no por morir mai. És d’aquelles persones que viuran sempre en el record d’aquell a qui ens agradava escoltar-lo. D’aquells que quan el sentíem, pensàvem: “Mira, això és el que jo penso i no m’atreveixo a dir!”
És per a mi la pèrdua més sentida d’una persona a la que ni conec després del gran Perich i de Ernest Lluch.
Només vull dir una cosa: Allí on sigues, espera’m!
PD. Pepe, he triat aquesta foto perquè és una de les teves darreres aparicions en públic. Quan vaig veure a les noies etíops que t’acompanyaven, vaig sentir enveja sana. Quina sort que vas tenir, “punyetero!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada