SOBRE L’IVA

En una contradicció més de les que ens té habituats el govern del PP, per boca del Ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, es anunciar una apujada “imminent” dels tipus de l’IVA. Ho va fer amb les actituds xulesques que el caracteritzen. Sembla ser que, a sobre, se’n estigui fotent dels ciutadans... La mesura no va trigar gaires dies en ser aprovada i entrarà en vigor el proper 1 de setembre, una vegada la temporada turística estigui arribant al final.

Bé, centrem el tema. Montoro va insinuar que si no fos pels defraudadors (ell no ho va dir així, jo sí), no faria falta incrementar els tipus, però com es recapta poc en concepte de l’IVA, això justificaria la pujada. Jo encara diria més senyor Montoro. No es defrauda només en l’IVA, també en l’IRPF i en l’Impost sobre Societats. Però això està molt malament que ho digui vostè Sr. Ministre. L’Agència Tributària, ens autònom que forma part del seu ministeri, entre altres coses, té encarregada la missió de lluitar contra el frau fiscal per mig de la Inspecció i, en menor mesura, també pel departament de Gestió.

Durant molts d’anys (jo diria que massa), desgraciadament, la lluita contra el frau fiscal no ha estat l’efectiva que caldria haver estat. Massa sovint s’ha preferit optar per la “solució fàcil”, abans d’afrontar els veritables pous de frau fiscal. Quan parlo de “solució fàcil” vull dir comprovar als petits empresaris i també assalariats per aconseguir imports petits i fàcils de cobrar, ja que, quan es tracta de grans quantitats, el cobrament és molt més complicat i, de vegades, s’acaba sense poder cobrar la totalitat del deute.

A part dels contribuents “controlats” per Hisenda, es a dir, d’aquells que estan donats d’alta d’activitat i els assalariats, n’hi ha que treballen sense donar-se d’alta i, evidentment, sense tributar res de res. Tampoc cotitzen a la Seguretat Social i, tal vegada, estan cobrant alguna prestació social (atur, ajuda familiar...)

Des del meu punt de vista caldria destinar-hi molts més recursos per a descobrir els pous de frau que tant de mal fan a l’economia del país.

No són els únics defraudadors, però és evident que la denominada “economia submergida” és un refugi de molts sectors, sobre tot, en temps de crisi.

Per acabar voldria explicar-vos una anècdota que vaig viure personalment.

Imagineu-vos la situació: Un empresari amb dos treballadors i que, a principis dels anys 2000 venia a declarar com a benefici net a la declaració de la renda unes 400.000 pessetes. Li vaig fer veure que era impossible que ningú es cregués que només guanyava allò i que si, a sobre, tenia dos treballadors, era evident que la seva feina li devia de reportar uns beneficis, perquè sinó era així, per a què els havia de tenir.

Em va acabar acceptant (com no podia ser d’una altra manera) que treballava molt en negre i, a partir d’aquí, les seves manifestacions em van deixar perplex del tot. Em va dir:

-Tindria que haver una llei que obligués a tothom a pagar l’IVA, igual com passa quan compres un cotxe...”.

-“La llei existeix –li vaig respondre-, el que passa és que hi ha molta gent que no la compleix”.

I em va insistir: “Si fes els pressupostos amb IVA, la gent se’n aniria a la competència i no treballaria; però estic tranquil, si ve Hisenda, els diners els tinc al banc...”.

El meu interlocutor, més que un defraudador era un ignorant (puc donar-ne fe), però la majoria actuen amb malicia i, a sobre, obtenen de la societat avantatges (beques i d’altres ajuts) que no tenim els qui treballem assalariats i paguem religiosament els nostres impostos.