¿Ha d'estar Catalunya pendent de la CUP?

JOAN TAPIA

Periodista

Un economista m'adverteix: que el president l'estigui a punt de decidir un partit que vol treure'ns no només d'Espanya sinó de l'euro és un desastre. Una professora inquieta em diu tot al contrari: la CUP, que ha multiplicat els seus vots més que ningú i que encarna la protesta de la joventut, no ha de ser ignorada. Estic d'acord amb tots dos.

És un fet. La CUP ha passat de 3 a 10 diputats. És l'únic partit -juntament amb Ciutadans- que ha incrementat substancialment els seus vots (el 166%). I ningú pot tancar els ulls al sentiment de 336.000 catalans, el 8,2% dels que van votar el 27-S. Ni menys, però tampoc ni més.

I molta gent -i no només els joves- ha tingut raons, a vegades poderoses, per votar la CUP. Som el país (tant Espanya com Catalunya) amb la taxa d'atur més elevada d'Europa. La desocupació juvenil està des de fa anys en un escandalós 50%. Els salaris han baixat (sobretot per als joves) per la feridora (però inevitable) devaluació interna que hem viscut.

I els partits instal·lats no sempre han estat a l'altura. O no s'han explicat bé. O totes dues coses a la vegada. La socialdemocràcia, el trànsit del socialisme des del sentiment a la racionalitat, ha decebut molts rebels amb causa. No ha implantat la igualtat social que somiaven (cosa bastant impossible). Però, a més a més, al PSOE sempre ha trobat certes pegues a assumir el discurs socialdemòcrata. Després, la fórmula una mica elemental de José Luis Rodríguez Zapatero -l'Estat del benestar serà permanent i creixent- va topar de cara contra la crisi el maig del 2010, quan va haver d'abaixar el sou dels funcionaris, congelar la majoria de les pensions i retallar la inversió pública. Zapatero va cometre, per a molts (inclosos barons socialistes), un sacrilegi. No ho va explicar i poca cosa s'ha dit que ara Alexis Tsipras pren mesures més dures. Això sí, després d'haver presumit com un gall i haver fet un referèndum (paraula sagrada) que va ser un inútil brindis al sol.

I quan es va produir la sentència de l'Estatut el Govern de JoséMontilla es va fer un embolic i Carme Chacón va mostrar més ambició de ministra que vol pujar que interès a sintonitzar amb l'opinió pública catalana. El PSC en va sortir tocat. ¿Fins que Miquel Iceta va ballar?

La conducta del catalanisme clàssic també ha decebut moltes persones. Era l'any 2011 i, tot just arribar al poder i en el més profund de la crisi, Artur Mas decideix que la urgència és retallar despeses i, al mateix temps, suprimir l'impost sobre l'herència. Després es desentén de l'escàndol del Palau de la Música (en tot cas, el tresorer Daniel Osàcar feia a CDC el que volia perquè hi tenia poders absoluts). Més tard, Jordi Pujol, l'autor dels discursos moralitzadors sobre Catalunya, confessa que durant molts anys ha sigut -com a mínim- un defraudador fiscal. CDC perdia credibilitat malgrat que Mas i Oriol Pujol Ferrusola -fill del president i segon de Mas- prediquessin que la independència ens curaria de tots els mals. Finalment el líder d'ERC, Oriol Junqueras, decideix anar en la llista unitària i doblegar-se a Mas.

I els d'ICV cedeixen al dogmatisme de Pablo Iglesias i s'inventen un líder veïnal, bona persona però insípid, perquè a Podem Joan Herrera i Dolors Camats li semblen «vella política». Absurd total.

Hi ha hagut raons perquè molts joves aïrats -i madurs cabrejats- se sentissin frustrats per CDC, ERC i el PSC i preferissin votar la CUP. Cert.

Programa de desobediència

Però la legitimitat -o fins i tot la conveniència- de la protesta vigorosa no ha de confondre's amb el dret a decidir el govern. La CUP és un grup assembleari que té com a programa la desobediència a les lleis, que ens vol treure d'Europa i sense model de referència solvent al món. Hi tenen alguna cosa a dir, han rebut 336.000 vots i han de ser escoltats. Però això no implica condicionar el programa de govern d'un país en què la immensa majoria dels ciutadans prefereixen ser ciutadans europeus abans que revolucionaris bolivarians o coses encara més confús.

Però la culpa no és de la CUP, que lògicament volen influir al màxim. La responsabilitat és del nacionalisme (que es definia business friendly) i de l'Esquerra Republicana de Junqueras, que han anat a les urnes amb un projecte tan sobrat de voluntarisme (per ser educats) que -al baixar en diputats i perdre la majoria absoluta- els deixa tancats amb un únic aliat possible.

El 8,2% de catalans que han votat la CUP tenen molts drets. Però la CUP no pot imposar els seus criteris a la resta de ciutadans que han votat el PP, ICV, el PSC, Ciutadans i Junts pel Sí i que -malgrat les seves enormes diferències- volen viure en una Catalunya europea.