Joc nou: serveix Espanya

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Catalunya va parlar el 27-S. El 20-D parlarà Espanya. La partida és enrevessada perquè es juga alhora amb dues pilotes, que van i vénen i entrecreuen trajectòries. Una pilota és l'organització territorial i el repartiment del poder. L'altra és l'equitat social, lligada a una clara aposta estratègica per la millora del teixit productiu.

El primer joc, l'ha guanyat Catalunya en camp propi. L'ha guanyat amb la pilota sobiranista, de forma clara però insuficient, i per tant no irreversible. Però amb la pilota de l'equitat social, Catalunya guanya per molt més, de manera indiscutible, contundent, peremptòria. Amb la doble victòria del 27-S, el consens constitucional ha saltat fet miques. Tant si entenem que la voluntat social és el fonament de l'ordenament jurídic com si no, sembla evident que tan sols hi ha dues sortides. Un nou consens al voltant dels dos eixos esmentats, o la ruptura. Tant si concebem Catalunya com a ens sobirà com si no, també sembla evident que tampoc és possible un nou consens que reformuli Espanya sense l'acord de la majoria social dels catalans. El gran risc d'una nova Constitució és que els catalans la rebutgin en referèndum. El risc de no posar-s'hi és encara més gran, ja que l'actual ha perdut el suport social imprescindible.

Un cop més, amb la pulsió de la modernització de les estructures productives, l'equitat social i l'autogovern, Catalunya, a l'avantguarda, planteja un envit de gran abast. Aquesta vegada, al contrari de quasi totes les anteriors, Espanya no disposa d'excusa per no encaixar-lo. Si de cara al 27-S molts asseguraven que es tractava de la votació més important de les nostres vides, les properes eleccions del 20-N són, per a Espanya, les més transcendents de la democràcia. No es tracta ja de l'alternança sinó d'afrontar o rebutjar canvis en profunditat. Estan en joc el benestar de la majoria i la unitat. Espanya s'hi juga ser o no ser un país de primera. O unit i de primera o de segona i dividit.

Com les aigües dels oceans, la història de les nacions experimenta èpoques de calma, sempre relativa, perquè la nostra espècie és al·lèrgica a la placidesa. Però de tant en tant, els vents es desfermen. Les ventades, que ningú acaba de saber on i com s'originen, ho sacsegen tot i comporten no tan sols perill de naufragi, sinó, com diu amb encert el tòpic, oportunitats de millora.

Al costat dels que han renunciat a tota esperança de canvi liderat per Madrid, no són pocs els catalans que han votat independència amb la intenció d'empènyer Espanya cap a la transformació, i de passada proveir Catalunya d'una sortida pròpia si aquesta transformació no es produeix. Aquest és el sentit genèric i sintètic del resultat del 27-S. El marcador és prou clar. Ara arriba el torn d'Espanya.

El compte enrere ha començat. Si després de les eleccions del desembre continuen governant les forces de la reacció, la partida, de només dos sets, s'acabarà aviat i de manera més o menys convulsa i traumàtica. Si Espanya vota pel canvi, i els partits no el traeixen amb maquillatge i succedanis, el compte enrere del rellotge de la història no s'aturarà però s'alentirà, de manera que disposarem de temps per emprendre l'aventura de les reformes. La decisió és en primera instància dels votants. En segona, del repartiment de forces i de la capacitat dels protagonistes de la nova etapa, si és que és nova.

La condició necessària, però no suficient, ni de lluny, perquè s'obrin noves perspectives, és descavalcar el PP del poder. Si el PP s'enfonsa a les urnes, no tindrà més remei que anar a remolc de la nova situació. Si torna a guanyar, i sobretot si encapçala una coalició de govern, imposarà l'immobilisme i l'encastellament. Les desigualtats, en tots els ordres, s'aprofundiran. Menys gent viurà millor, la resta ja ho veiem i ho continuarem veient.

Ara bé,fins i tot en el cas d'amarga derrota del PP i tot el que representa, és dubtós que les altres forces en joc, PSOE, C's i Podem, disposin de capacitat per afrontar els reptes. El PSOE perquè és un partit acomodatici, massa enganxat a la vella mamella estatal. Ciutadans, perquè és una amalgama sense personalitat que tan sols pensa a aprofitar al màxim l'enorme tall del pastís del poder que té al davant. Podem, perquè no participa del principi fonamental dels estats avançats del benestar, segons el qual el repartiment de la riquesa ha d'anar acompanyat per la creació de riquesa. A veure qui puja dreta una nova Constitució amb aquests maons, sostinguts per si fos poc amb aquell orgull patri inveterat que tants disgustos ha donat a Espanya. Tot i les dificultats, ara és el torn d'Espanya. Aviat veurem de què és capaç. De què som capaços.

Escriptor.