L'aposta de Mariano Rajoy

JOAN TAPIA

Periodista

A mesura que se succeïen les consultes reials creixien els dubtes deMariano Rajoy. Si el PSOE no s’abstenia no sortiria ni en la primera ni en la segona votació. Faria el ridícul i llavors Pedro Sánchez ho podria intentar amb el vent a favor. Faria una oferta pública regeneradora, obrir un temps nou, d’esquerres ma non troppo. I per sota de la taula pressionaria Podem i Ciutadans: si no l’ajudaven d’alguna manera haurien d’afrontar noves eleccions. A Albert Rivera no li interessen i a Podem tampoc, si el PSOE el pot acusar de ser el culpable que a Espanya no hi hagi un govern progressista.

Estava atrapat amb 123 diputats. Sumant-hi Rivera 163. A 13 de la majoria absoluta i en la soledat absoluta. Sense ningú amb qui negociar. Necessitava l’abstenció del PSOE però no la tindria. Pedro Sánchez no renunciaria a la seva oportunitat d’arribar a la Moncloa i els barons no badarien boca. Va decidir deixar flotar el globus sonda de la renúncia a la investidura. Bona jugada, però era confessar que no havia guanyat, que la victòria cantada la nit del 20-D era estèril. Per això dijous a la nit va haver de punxar el globus. Va dir que «evidentment» pensava acceptar l’encàrrec del Rei. El president, a qui diversos visitants han vist aquesta setmana «bastant down», i queixant-se que no li agafaven el telèfon (el PSOE), no tenia cap altra opció.

LA CLAU ÉS L’«ENCARA»

Tot i això, al cap de 24 hores va comparèixer en roda de premsa –contundent– per dir que no acceptava la investidura. Tindria 180 vots segurs en contra i «encara» –la clau és aquest «encara»– no disposava de prou suports. ¿Què va passar en aquestes 24 hores? L’ambient per al seu discurs d’investidura va empitjorar. No tant per la molt molesta dimissió de Federico Ramos, el subsecretari de la Presidència i segon de Soraya Sáenz de Santamaría, pel casAquamed; sinó per la seva confluència amb la decisió d’una jutge d’imputar el PP per la destrucció dels ordinadors de Luis Bárcenas. El seu taló d’Aquil·les, aquells mensajitos que l’inconscient de Pedro J. Ramírez –i bé que ho ha pagat– va publicar a la portada d’El Mundo un nefast diumenge de juliol del 2013. Tota l’oposició ho celebraria. Sánchez ja li va dir a TVE –per matar-lo– que no era una persona decent. Ara la jutge treia la pols al museu dels horrors del PP, però no tenia cap altre remei que perdre les dues votacions. I sortir amb la imatge reforçada de perdedor.

Però divendres abans de dinar va sortir el sol. Pablo Iglesias havia proposat al Rei –sense parlar-ne abans amb Pedro Sánchez– un govern de coalició PSOE-Podem-IU presidit per Sánchez però amb ell de vicepresident. I a més reivindicava carteres clau. Sempre havia pensat que aquest Iglesias era un irresponsable –un càstig diví a l’establishment–, però podia ser útil perquè el seu ascens minvava la força del PSOE. I vet aquí el regal. Si un govern Sánchez-Iglesias podia tenir el suport de 161 diputats estava legitimat per no anar a la investidura amb el suport de només 123 i Rivera parlotejant.

I Sánchez s’estavellaria. Una cosa és negociar el vot dels diputats de Podem a la investidura a canvi d’un paquet de repartiment, com ha passat a Portugal. Una altra, un govern de coalició amb un Alexis Tsipras que encara no ha passat per la perruqueria Angela Merkelde vicepresident. Rajoy creu que és un escenari impossible perquè privaria Sánchez de tota respectabilitat. El PSOE per aquí no hi passarà. L’editorial d’El País de divendres, que el va molestar bastant perquè li demanava que se n’anés, almenys revelava el pànic que provoca Podem. Amb un 90% de possibilitats, Sánchez fracassaria i no només en sortiria derrotat sinó cremat. Quedarà com un imbècil que havia confiat en la canalla aquella. Llavors no es podria negar que els qui han sabut treure Espanya de la crisi segueixin governant amb algunes concessions a Ciutadans i fins i tot a un PSOE raonable i obedient.

Sí, quedava malament al fugir. Però més val que diguin un dia que «per allà fuig un covard» que després passar a la història com un valent mort. A més ell no fuig, fa un replegament tàctic, a la gallega, perquè Sánchez s’arrossegui per terra i poder tornar com el salvador que, responsable, ofereix un pacte raonable –raonable ¡eh!– a Rivera i a aquests del PSOE.

Ara toca aguantar la tempesta, però ja en té experiència. Era només el tercer en discòrdia, l’aneguet lleig, per succeir José María Aznar, i mira on són ara Rodrigo Rato i Jaime Mayor, i li sap greu per Rodrigo. Va perdre dues vegades contra José Luis Rodríguez Zapatero i mira on és el ximplet de les ocurrències que no era mal noi. Aznar i Esperanza Aguirre el van voler liquidar el 2008 i els va desarborar amb l’ajuda de Paco Camps i mira on són ara tots tres. ¡I on és aquest pedant d’Artur Mas que li volia explicar la història de Catalunya! La política exigeix pell d’elefant, nervis d’acer, aguantar les envestides dels periodistes (encara que sigui amb plasma) i saber jugar els temps. És evident que ho sap fer.
Matar l’enemic

«¿I si al final Pedro Sánchez, que sap que en política s’ha de matar l’enemic, aconsegueix torejar Pablo Iglesias? Molt improbable», devia de pensar Rajoy. «A més, siguem seriosos, l’escenari bo per a aquests nois que admiraven Chávez no és el de salvar la socialdemocràcia sinó que el PSOE es comprometi en una solució conservadora –com li va passar al Pasok a Grècia quan va dimitirIorgos Papandreu– per destrossar-lo després. Iglesias deu creure que així guanyarà les pròximes generals. S’equivoca. Entre una esquerra radical i sense referents europeus seriosos i el PP, tornarà a guanyar el 2019. Bé, jo o qui designi. Però ara he d’esperar que Pedro Sánchez s’arrossegui per terra. Després seré investit amb l’abstenció socialista perquè no podran resistir la pressió dels mercats i de deixar Espanya sense govern davant de l’amenaça separatista. Després, sí, hauré de rectificar alguna cosa. Aquesta legislatura m’ha faltat mà esquerra. Bé, a callar que qui ha de gastar saliva és aquell impertinent que em va dir que no era una persona decent. Però amb els ulls oberts, que no rondi per allà una Anna Gabriel i em tallin el cap com a Mas».