XAVIER BRU DE SALA
Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de forma il·legítima
Que l’estat perdés el combat històric de l’1-O per 10 a 0 no significa que no es pugui recuperar. Que l’independentisme guanyés d’una manera tan aclaparadora, encara més al carrer que a les urnes, tampoc vol dir que no pugi recular en suport social i en imatge internacional. Cantar victòria abans d’hora pot ser molt perillós.
El fet que va posar el bloc constitucional contra les cordes va ser el comportament dels cossos policials desplaçats a Catalunya. Una actuació nefasta, una violència injustificada, més estúpida com més innecessària la considerem. I, per si fos poc, ineficaç. Als ulls dels catalans i del món, hi va haver referèndum. Prop de tres milions van intentar votar i més de dos ho van aconseguir. El relat és independentista.
Ja és imprescindible preguntar-se per la capacitat de l’Estat a l’hora d’imposar les seves decisions, ni que sigui sota l’empara d’una legalitat que ningú li discutia i amb el suport internacional a punt de trontollar. Diumenge, Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de manera il·legítima. Els pobles i els carrers de Catalunya ja no són seus. Això és el primer que han d’interioritzar, encara que no ho reconeguin en públic, Rajoy i els seus aliats, començant per la premsa que controla.
Canviar banderes
Ara bé, en comptes de rectificar i, per exemple, canviar les banderes espanyoles que inunden els balcons de Madrid per banderes catalanes, tot el que saben fer les ments elefantíaques que dirigeixen Espanya és esperar que el Parlament de Catalunya proclami la DUI. És a dir, que l’independentisme es precipiti a dilapidar la victòria davant les cancelleries d’Europa i els catalans hagin d’optar entre les dues administracions, començant pel pagament hamletià dels impostos. La qüestió és negar l’evidència d’una gravíssima derrota del més fort, de conseqüències més nefastes per a Espanya com més trigui a assimilar-la. Empassar-se l’orgull, digerir el fracàs, i, abans de començar a formular propostes negociadores, decretar l’amnistia per recuperar part del terreny perdut.
Tan perillosa com la indigestió de la derrota pot ser la gestió de la victòria. Diumenge, una part molt significativa del cinturó -gràcies, Núria Marín-, a més de Sant Cugat i Matadepera es van unir a la mesocràcia catalana, cal suposar que més aviat conscients de seguir el guió de la CUP, autora del full de ruta que ens porta des del 27-S fins a la DUI. Amb aquests avals insospitats, la DUI sembla inevitable. Gràcies a la divisió o l’abstenció de CSQP, serà validada per diputats que representin la majoria dels vots del 27-S.
A partir d’aquí convindria conferir un ampli poder per gestionar-la al president Puigdemont, de manera que pogués obrir un període de negociació d’uns mesos abans de fer-la efectiva, presentar una oferta d’associació des de la sobirania mútua o sol·licitar la mediació europea. Enmig del desconcert internacional, la gestió de la victòria catalana és tan complicada com la indigestió de la derrota de l’Estat.
Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de forma il·legítima
Que l’estat perdés el combat històric de l’1-O per 10 a 0 no significa que no es pugui recuperar. Que l’independentisme guanyés d’una manera tan aclaparadora, encara més al carrer que a les urnes, tampoc vol dir que no pugi recular en suport social i en imatge internacional. Cantar victòria abans d’hora pot ser molt perillós.
El fet que va posar el bloc constitucional contra les cordes va ser el comportament dels cossos policials desplaçats a Catalunya. Una actuació nefasta, una violència injustificada, més estúpida com més innecessària la considerem. I, per si fos poc, ineficaç. Als ulls dels catalans i del món, hi va haver referèndum. Prop de tres milions van intentar votar i més de dos ho van aconseguir. El relat és independentista.
Ja és imprescindible preguntar-se per la capacitat de l’Estat a l’hora d’imposar les seves decisions, ni que sigui sota l’empara d’una legalitat que ningú li discutia i amb el suport internacional a punt de trontollar. Diumenge, Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de manera il·legítima. Els pobles i els carrers de Catalunya ja no són seus. Això és el primer que han d’interioritzar, encara que no ho reconeguin en públic, Rajoy i els seus aliats, començant per la premsa que controla.
Canviar banderes
Ara bé, en comptes de rectificar i, per exemple, canviar les banderes espanyoles que inunden els balcons de Madrid per banderes catalanes, tot el que saben fer les ments elefantíaques que dirigeixen Espanya és esperar que el Parlament de Catalunya proclami la DUI. És a dir, que l’independentisme es precipiti a dilapidar la victòria davant les cancelleries d’Europa i els catalans hagin d’optar entre les dues administracions, començant pel pagament hamletià dels impostos. La qüestió és negar l’evidència d’una gravíssima derrota del més fort, de conseqüències més nefastes per a Espanya com més trigui a assimilar-la. Empassar-se l’orgull, digerir el fracàs, i, abans de començar a formular propostes negociadores, decretar l’amnistia per recuperar part del terreny perdut.
Tan perillosa com la indigestió de la derrota pot ser la gestió de la victòria. Diumenge, una part molt significativa del cinturó -gràcies, Núria Marín-, a més de Sant Cugat i Matadepera es van unir a la mesocràcia catalana, cal suposar que més aviat conscients de seguir el guió de la CUP, autora del full de ruta que ens porta des del 27-S fins a la DUI. Amb aquests avals insospitats, la DUI sembla inevitable. Gràcies a la divisió o l’abstenció de CSQP, serà validada per diputats que representin la majoria dels vots del 27-S.
A partir d’aquí convindria conferir un ampli poder per gestionar-la al president Puigdemont, de manera que pogués obrir un període de negociació d’uns mesos abans de fer-la efectiva, presentar una oferta d’associació des de la sobirania mútua o sol·licitar la mediació europea. Enmig del desconcert internacional, la gestió de la victòria catalana és tan complicada com la indigestió de la derrota de l’Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada