dimecres, 8 de novembre del 2017

La falta absoluta de respecte

ANTONIO FRANCO

Carles Puigdemont li ha faltat el respecte a l'exili. Al real, al de veritat. I també als 'Jordis' i als independentistes


Carles Puigdemont li ha faltat el respecte a l’exili. Al real, al de veritat, al que tant mal li ha fet a milers i milers de catalans. La seva escapadeta –en avió i amb hotels, potser amb les despeses pagades– taca aquesta idea perquè és un capritx i no un exili.

Els ha faltat el respecte als Jordis, i a la resta de consellers. La seva fuga, de fet, acaba justificant l’adopció de mesures cautelars per part de la justícia. Puigdemont demostra que unes fugues –que ningú creu que estiguessin al cap de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart– són possibles.

Els ha faltat el respecte als independentistes de base. Els va demanar resistència des de casa seva, les seves feines i el carrer, mentre ell ja pensava en Brussel·les. També a la majoria dels seus companys de lideratge, que tenen la dignitat de respondre davant la justícia.

De manera que no era només una falta de respecte a la veritat (ha mentit molt), al treball professional i polític ben fet (no fa falta perspectiva perquè sigui reconeixible el nyap) i a la coherència. Acceptant ara, per conveniència puntual, unes eleccions idèntiques a les que va rebutjar culmina aquest desastre tàctic i estratègic que tant ha enfortit el lamentable fabricant d’independentistes Mariano Rajoy.


El nacionalisme sobiranista té mala sort amb els seus líders. Els seus tres presidents de la Generalitat han desprestigiat la institució. El Jordi Pujol sermonejador implacable no pagava impostos i segons tots els indicis afavoria l’enriquiment il·lícit de la seva família carnal. Artur Mas va tacar el Parlament amb el seu xantatge frontal, en sessió amb llum i taquígrafs, a no contribuir a millorar l’autogovern si Pasqual Maragall investigava el 3%, i només ha reconegut tard i malament (després del seu de pressa, de pressa) que Catalunya no estava preparada per al que ell va posar en marxa.

L’ombra del dubte

Puigdemont potser per light, fred i calculador ni tan sols es va atrevir a arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, ni va gosar sortir al balcó després de simular la secessió, ni va aconseguir el més mínim suport internacional al seu relat. El nacionalisme sobiranista, que té com a únic capital decent molts ciutadans de base, s’ho hauria de mirar.

L’ombra del dubte davant tanta incoherència se centra ara en una sospita dolorosa. ¿La repressió que podia decantar les coses se somiava física, com la de l’1-O, amb policies embogits, i a més continuada? ¿Era això el que conscientment o inconscientment es deixava sobrevolar sobre el sincer pacifisme de la gent del carrer? Perquè aquí s’ha al·ludit molt a l’Índia de Gandhi, però amb un discurs superficial que ocultava les detencions massives i tota la sang vessada en aquell referent. Si hi va haver una mil·lèsima d’això, ¡quina vergonya, quin menyspreu a la gent que mobilitzaven!