Sortint del camp en direcció a l’aparcament i el restaurant on vam dinar, passàrem per la part superior de les famoses 186 escales, tot i que des d’allí no és veient. Durant els mesos de més fred que també és quan plou i gela més, està prohibit apropar-se per por que algú que vulgui pujar-les o baixar-les pugui relliscar i patir un greu accident.
Havent dinat, el microbús ens va portar a la
part de baix de les escales. Impressiona veure-les i més si coneixes les
barbaritats que allí s’hi van cometre. A la part de baix hi ha un petit estany
on molts confinats es tiraven per a suïcidar-se, sobretot jueus. Els de la SS
anomenaven el lloc com ‘el mur dels paracaigudistes’.
En poc temps vam arribar a Gusen. Ja
queia la tarda a Àustria. De l’antic camp d’extermini no queda pràcticament
res. En entrar hi ha una maqueta del que havia estat el camp durant els anys
dels III Reig. A pocs metres un petit centre d’interpretació. Ja estaven
tancant...
Al costat, una mena de cobert on es veuen dos
forns crematoris. És un lloc per recordar les víctimes i, com els altres, està
ple de flors, banderes, plaques, inscripcions...
Algunes de les plaques commemoratives ens
recorden la nostra terra, la de Gabriel Cid Múria ‘Xima’ i la de Juan
Bel Zaragoza, tots dos de les Planes del Montsià que era com
s’anomenava el poble de Santa Bàrbara durant la II República. D’aquí el
gentilici de ‘planers’.
Quan els republicans espanyols van arribar a Gusen
es van trobar que el camp estava ‘controlat’ pels polonesos, uns dels primers
grups a arribar. Els espanyols i els polonesos no es portaven bé. Aquest fet va
dificultar els espanyols en poder-se organitza per ajudar-se entre ells tal com
havien fet a Mauthausen. Aquesta solidaritat era molt comuna entre els
individus d’una mateixa nacionalitat, els més grans ajudaven en tot el que
podien als més joves i forts que tenien més possibilitats de sobreviure en
aquell infern.
Sortint novament a la carretera i caminant cap
a la dreta, vam poder veure la mansió on vivia el director del camp de
concentració que encara resta en peus. El motiu és que un alcalde del lloc va
preferir vendre en parcel·les l’antic camp de concentració a què es convertís
en un centre de pelegrinatge de familiars i amics dels deportats que van estar
allí. No ho va aconseguir...
També s’hi poden veure encara part dels antics
barracons fets d’obra i completament abandonats.
Abans de marxar cap a l’hotel vam passar per
davant de la casa on vivia Anna Pointner que va ser qui va amagar les
fotografies i negatius que sostreien un grup de joves espanyols menors d’edat i
que posteriorment servirien per a encausar la cúpula nazi al procés de
Nuremberg.
Aquestes fotografies i negatius eren robats per Francesc Boix (el fotògraf de Mauthausen), però també pel tortosí Antoni Garcia i d’altres republicans espanyols que com ells, treballaven al laboratori fotogràfic.
El segon capvespre a Linz el vam aprofitar per anar a veure la catedral nova d’estil neogòtic i que és la més gran d’Àustria i el mercat de Nadal que s’hi feia al davant mateix. Posteriorment, vam anar a donar un tomb per la zona del centre i vam travessar l’edifici de l’ajuntament amb la seva torre amb rellotge per un pas que hi ha habilitat.






























