CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Ebensee i Linz.

Després de visitar el castell de Hartheim i els camps de concentració de Mauthausen i Gusen podíem pensar que ja havíem vist tots els horrors possibles, que res podia superar-los... Però n’estàvem molt equivocats. Encara ens faltava Ebensee, a poc menys d’una hora de Linz, cap al sud i a la falda dels Alps.

Ebensee ‘amaga’ un dels camps de concentració més desconeguts i on es van viure, possiblement, les pitjors penúries per part dels confinats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

Vam arribar-hi en tren, la qual cosa és símptoma de tenir bones comunicacions. Ebensse és un poble d’estiueig que està al costat del llac Traunsee i conformat principalment per habitatges unifamiliars, molts dels quals ocupen els terrenys dels quals va ser el camp de concentració i, que igual com va passar a Gusen, es va vendre amb aquesta finalitat.

De l’antic camp poca cosa queda, una mena d’arc, on havia estat la porta d’entrada i un cementiri. Al costat del cementiri un centre d’interpretació que no vam visitar i davant mateix les portes de fusta restaurades fa relativament poc i ben protegides per a evitar que es puguin tornar a fer malbé.  

La part més interessant del camp de concentració que era on treballaven els presoners i deportats eren els túnels excavats a la muntanya i que està a molt poca distància del cementiri. S’hi pot arribar a peu sense cap problema.

Vam visitar l’únic túnel que es pot fer. Tot i que és profund, no és tot el llarg que havia de ser en un principi. Està revestit de plaques de formigó, la qual cosa el fa molt segur per als visitants, tot i que hi ha filtracions d’aigua.

Uns panells posen en context la història del lloc. Ens van explicar l’Andreu i la Maite que a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, les forces aèries aliades dominaven l’espai i bombardejaven tots aquells llocs susceptibles de produir armament. Per aquest motiu els nazis van haver de trobar una fórmula per a poder continuar fabricant material bèl·lic sense haver de patir desperfectes a les instal·lacions. D’aquí que se’ls hi va ocórrer fer-ho en túnels dintre de les muntanyes on estaven totalment protegits dels atacs anglesos i americans. Les xarxes de túnels es comunicaven entre si per un tren. 

Als túnels d’Ebensee s’hi volia fabricar la V2, la bomba voladora o com diuen alguns, el primer míssil que hi va haver. Però a causa de l’endarreriment de les obres, al final s’hi van fer components per a tancs i avions i també es va iniciar la fabricació de gasolina sintètica, a causa de l’escassetat de combustible que tenia el III Reig.

Al túnel que vam visitar hi ha una mena de capella (de fet un túnel inacabat) que és on es fan els actes d’homenatge de les diferents delegacions nacionals que visiten Ebensee, també estudiants de batxillerat de diferents països. La Maite i l’Andreu ens van explicar emocionats quan durant la visita que van fer l’any passat acompanyant un grup d’estudiants catalans, es van trobar amb un grup d’estudiants italians. Van acabar l’acte d’homenatge a les víctimes cantant tots junts la ‘Bella Ciao’ i el Cant a la llibertat de José Antonio Labordeta.

Poc abans de l’alliberament per part dels nord-americans, el comandant del camp va intentar assassinar els supervivents que encara hi quedaven fent-los entrar als túnels per a posteriorment volar-los. Havia corregut la veu del que volia fer i els confinats s’hi van negar. La SS no es va atrevir a disparar.   

Al cementiri hi destaca una gran creu que va ser sufragada per una senyora italiana l’home de la qual va morir a aquell indret. Tot i que va pagar perquè trobessin el cos del seu espòs, no el van poder identificar. També hi ha un memorial al lloc on estaven els forns crematoris.  

Com a altres camps, hi ha una sèrie de panells on consten els noms de qui van patir reclusió i mort. Numèricament, hi va haver pocs republicans espanyols.   

De tornada a Linz vam voler acabar ‘oficialment’ el viatge visitant alguns dels llocs més significatius durant la Segona Guerra Mundial.

Al balcó que hi ha a l’antic ajuntament situat a la cèntrica Hauptplatz i quan hi vam estar, presidit per un avet, va ser on Hitler va proclamar per primera vegada l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. Recordeu que al primer capítol de la sèrie vaig dir que des del balcó del palau imperial de Viena va fer la segona proclama? El motiu de fer-ho a Linz per primera vegada va ser degut al fet que el dictador va néixer molt prop d’aquesta ciutat austríaca i hi estava estretament vinculat.

El Danubi, que encara no havíem vist, està a poca distància de l’antic ajuntament. Per entrar al centre històric de Linz s’ha de creuar el Nibelungenbrücke, és a dir, el pont dels nibelungs. Quan el dictador va entrar a Linz per aquest pont, era un pont humil. En canvi, actualment és un pont imponent amb diverses vies d’entrada i sortida inclòs carrils bici i una via per on passa el tramvia, un transport molt popular a aquesta ciutat. Va ser el dictador nazi qui va ordenar que fos així i, fins i tot va fer partir la universitat per a obrir una gran avinguda que permetés accedir més fàcilment al centre.