diumenge, 9 de novembre del 2008
LA CRISI IMMOBILIÀRIA (article publicat avui al núm. 300 de Vinaròs News)
Es diu que “per a mostra, només cal un botó”. I la majoria de vegades la frase té tota la raó de ser. En el temps de la “bombolla immobiliària”, l’empresa Fadesa (posteriorment Martinsa-Fadesa) va anunciar la construcció de 1.200 habitatges a la Finca de la Palma de l’Aldea, al costat de l’Ebre, a tocar de l’autopista AP-7 i que porta per nom el Mirador de l’Ebre. Era l’any 2004. En aquells moments, el grup socialista de l’ajuntament d’Amposta, va demanar a l’equip de govern que “calia preveure la població de nou vinguts que s’establirien a la urbanització”. Per la seva situació al costat d’Amposta (només separades pel riu) i, en canvi, a uns 3 quilòmetres de l’Aldea, feia previsible que els nouvinguts fossin receptors de bens i serveis de la capital del Montsià. Es a dir, que a l’hora d’anar a comprar, a menjar fora de casa, al metge o al cinema, o fins i tot a l’hora d’escolaritzar els fills dels que s’establirien de forma definitiva, amb seguretat, acudirien a Amposta. Això volia dir que calia estar preparats per absorbir la nova demanda.
Al cap de poc temps, la maquinària pesant començava les obres d’adequació dels terrenys, necessàries per a la posterior construcció dels blocs de pisos i habitatges unifamiliars. Si bé les obres anaven avançant, el ritme de la construcció no era el que l’empresa havia previst des d’un bon principi. Fins que va arribar la crisi que afectà, sobre tot, al sector immobiliari, cal tenir-ho en compte. El mes de juliol d’aquest any, Martinsa-Fadesa, presentava concurs de creditors (el que abans es denominava suspensió de pagaments) Això va fer témer el pitjor, sobre tots, per aquells de ja havien donar quantitats a compte sobre el cost total del seu habitatge. El diari el Punt del passat 22 d’octubre, portava la notícia de que, al final, es faran 126 habitatges. Es a dir, un 10 % de la previsió inicial!
Però d’urbanitzacions inacabades o, fins i tot, sense que ni tant sols s’hagin començat, n’està plena tota la geografia d’Espanya. Només uns quilòmetres més al N, entre Camarles i l’Ampolla, hi ha un cartell de considerable alçada que fa publicitat d’una altra urbanització de nom similar: el Mirador del Delta. En aquest cas no s’ha arribat a construir ni tan sol un habitatge. Igual com la que vaig veure aquest estiu a la localitat de Perdiguera a uns 30 km de Saragossa, a la comarca els Monegros, per la carretera que va a Sariñena (Osca) Hi havia una urbanització de considerables dimensions amb els carrers quitranats, amb els llums col•locats, amb la caseta d’informació i els senyals informatius posats a la carretera, però no hi havia ni una sola vivenda construïda!
I les ciutats i els pobles estan plens de pisos i vivendes unifamiliars que ja no s’han venut. De vegades, els compradors, han fet marxa enrera després d’haver donat diners a compte. El motiu és que davant la situació d’incertesa que vivim i la possibilitat de perdre el se lloc de treball o la davallada de les expectatives de feina, prefereixen perdre els diners lliurats a compte que arriscar-se a no poder pagar les altes hipoteques i afrontar la complicada situació que segueix en el cas de no poder fer front als pagaments mensuals.
Però en la majoria dels casos es tracta de vivendes construïdes amb una evident manca de previsió per part de les empreses constructores. De vegades pisos inacabats que pareixen més blocs fantasma que una altra cosa. Les constructores no van saber frenar a temps la construcció de pisos i la crisi els va agafar a mig construir. També a l’Aldea hi ha un bloc que és tot un exemple d’aquesta manca de previsió. Està situat al costat de la N-340, tot just quan arribes al semàfor de l’encreuament amb la carretera de l’Aldea. Duran molts d’anys era un edifici inacabat d’aspecte fantasmagòric, deixat així després de qui sap quins problemes, tal vegada pareguts al actuals. En els darrers anys de la “bombolla” immobiliària, es va tirar per terra i es va començar a enlairar-ne un altre més d’acord amb les actuals tendències urbanístiques. I així s’ha quedat, amb “aigües fora” com es sòl dir en termes de construcció. El dubte es si tornarà a quedar així fins que torni haver-hi un altre auge constructiu...
Al cap de poc temps, la maquinària pesant començava les obres d’adequació dels terrenys, necessàries per a la posterior construcció dels blocs de pisos i habitatges unifamiliars. Si bé les obres anaven avançant, el ritme de la construcció no era el que l’empresa havia previst des d’un bon principi. Fins que va arribar la crisi que afectà, sobre tot, al sector immobiliari, cal tenir-ho en compte. El mes de juliol d’aquest any, Martinsa-Fadesa, presentava concurs de creditors (el que abans es denominava suspensió de pagaments) Això va fer témer el pitjor, sobre tots, per aquells de ja havien donar quantitats a compte sobre el cost total del seu habitatge. El diari el Punt del passat 22 d’octubre, portava la notícia de que, al final, es faran 126 habitatges. Es a dir, un 10 % de la previsió inicial!
Però d’urbanitzacions inacabades o, fins i tot, sense que ni tant sols s’hagin començat, n’està plena tota la geografia d’Espanya. Només uns quilòmetres més al N, entre Camarles i l’Ampolla, hi ha un cartell de considerable alçada que fa publicitat d’una altra urbanització de nom similar: el Mirador del Delta. En aquest cas no s’ha arribat a construir ni tan sol un habitatge. Igual com la que vaig veure aquest estiu a la localitat de Perdiguera a uns 30 km de Saragossa, a la comarca els Monegros, per la carretera que va a Sariñena (Osca) Hi havia una urbanització de considerables dimensions amb els carrers quitranats, amb els llums col•locats, amb la caseta d’informació i els senyals informatius posats a la carretera, però no hi havia ni una sola vivenda construïda!
I les ciutats i els pobles estan plens de pisos i vivendes unifamiliars que ja no s’han venut. De vegades, els compradors, han fet marxa enrera després d’haver donat diners a compte. El motiu és que davant la situació d’incertesa que vivim i la possibilitat de perdre el se lloc de treball o la davallada de les expectatives de feina, prefereixen perdre els diners lliurats a compte que arriscar-se a no poder pagar les altes hipoteques i afrontar la complicada situació que segueix en el cas de no poder fer front als pagaments mensuals.
Però en la majoria dels casos es tracta de vivendes construïdes amb una evident manca de previsió per part de les empreses constructores. De vegades pisos inacabats que pareixen més blocs fantasma que una altra cosa. Les constructores no van saber frenar a temps la construcció de pisos i la crisi els va agafar a mig construir. També a l’Aldea hi ha un bloc que és tot un exemple d’aquesta manca de previsió. Està situat al costat de la N-340, tot just quan arribes al semàfor de l’encreuament amb la carretera de l’Aldea. Duran molts d’anys era un edifici inacabat d’aspecte fantasmagòric, deixat així després de qui sap quins problemes, tal vegada pareguts al actuals. En els darrers anys de la “bombolla” immobiliària, es va tirar per terra i es va començar a enlairar-ne un altre més d’acord amb les actuals tendències urbanístiques. I així s’ha quedat, amb “aigües fora” com es sòl dir en termes de construcció. El dubte es si tornarà a quedar així fins que torni haver-hi un altre auge constructiu...
dissabte, 8 de novembre del 2008
SÉGOLÈNE ROYAL
Si ens els darrers dies uns he parlat de Barack Obama, deixeu-me parlar avui d’una dona molt més propera en la distància i també en la forma de pensar. Aquesta dona és una de les líders del Partit Socialista Francés, Ségolène Royale. Quan hi havia que ja la donava per morta, després de la seva derrota a les passades eleccions a mans del avui president de França Nicolás Sarkozy, la victòria d’ahir en les que, podrien considerar-se, les primàries del PSF, l’han “ressuscitat”, políticament parlant. Contra tot pronòstic, les bases del partit, li van donar una avantatge, que, encara que minsa, fa pensar que Royal podria convertir-se en la nova secretària general dels socialistes francesos. En canvi, el gran derrotat ha estat qui va ser, precisament, el seu espòs: François Hollande.
Així que tenim a un dona en possibilitats de, primer, ser ca líder del seu partit i, qui sap, si pot arribar a disputar un altre cop la presidència al president actual de la República francesa.
No conec personalment a la Royal, però si tinc família molt propera que l’ha conegut en persona. Us conto l’anècdota. De tant en tant vaig a casa dels meus cosins a França. Fins fa pocs anys vivien a l’encantador poblet de l’Ariége, Mirepoix. El meu cosí, que és arquitecte, va fer-se la seva primera casa a poca distància del poble, però va canviar de poble i de departament. Ara viu a un poble encara molt més petit que es diu Saint Gaudéric, molt prop de Carcassonne. El darrer cop que hi vàrem ser ha fet ara dos anys, tot just vaig fer allí el meu 49è aniversari.
Estan sentats a taula, el meu casi ens dir que feia pocs dies, on llavors estava la meva dona, va estar Ségolène Royal. Davant la nostra incredulitat, ens va explicar que l’havia portat una amiga comuna, la Jeanine, que havia estat diputada a París el PSF. Cal dir que el meu cosí també n’és militant.
Així que tenim a un dona en possibilitats de, primer, ser ca líder del seu partit i, qui sap, si pot arribar a disputar un altre cop la presidència al president actual de la República francesa.
No conec personalment a la Royal, però si tinc família molt propera que l’ha conegut en persona. Us conto l’anècdota. De tant en tant vaig a casa dels meus cosins a França. Fins fa pocs anys vivien a l’encantador poblet de l’Ariége, Mirepoix. El meu cosí, que és arquitecte, va fer-se la seva primera casa a poca distància del poble, però va canviar de poble i de departament. Ara viu a un poble encara molt més petit que es diu Saint Gaudéric, molt prop de Carcassonne. El darrer cop que hi vàrem ser ha fet ara dos anys, tot just vaig fer allí el meu 49è aniversari.
Estan sentats a taula, el meu casi ens dir que feia pocs dies, on llavors estava la meva dona, va estar Ségolène Royal. Davant la nostra incredulitat, ens va explicar que l’havia portat una amiga comuna, la Jeanine, que havia estat diputada a París el PSF. Cal dir que el meu cosí també n’és militant.
divendres, 7 de novembre del 2008
L’EFÍMER “EFECTE OBAMA”
Sempre que es produeix un canvi important, i l’elecció del candidat demòcrata Obama per a la presidència dels Estats Units, ho ha segut, sense cap mena de dubte, es creen noves perspectives, noves il•lusions...
Les borses mundials així ho van “entendre” i totes van comportar-se l’alça. Suposo que, fins i tot, hi va haver que va arribar a pensar que la crisi mundial havia desaparegut. Res més lluny. Passades només 24 hores, les borses van tenir un altre cop una forta davallada. L’Ibex 35, l’índex espanyol més conegut, patia la quarta baixada en importància d’aquest anys.
Abans d’escriure aquesta entrada he volgut assegurar-me de que avui ho hagués pujat un altre cop. Encara que, venint cap a casa de la feina, havia escoltat a la ràdio que les borses asiàtiques havien tancat amb pèrdues. Així que he entrat a la pàgina de la Cadena Ser i he comprovat, al menys, que no hi havia hagut cap pujada significativa. Textualment, el titular econòmic deia així: “L’Ibex 35, presa de la volatilitat. L’Ibex transita entre pèrdues i guanys, en una jornada a l’alça a Europa.
El que queda clar és que la crisi no s’acabarà ni amb una setmana ni un mes. Que la cosa, tal com diuen la majoria d’experts, va per llarg. I faria bé el flamant guanyador de les presidencials americanes de posar-se a treballar el més ràpidament possible. Encara que això és força difícil ja que no prendrà possessió del nou càrrec fins l’any nou.
Mentre, Bush, pareix que, en contra del que s’acostuma a fer als Estats Units, ha pres decisions importants que poden condicionar la política (no tan sols econòmica, sinó també social) del president electe Obama. Recordo també que una cosa semblant fa ver aquí a Catalunya el President Pujol. Els darrers mesos de govern convergent, també es van prendre mesures que van condicionar i molt, sobre tot, el primer any de govern tripartit.
I tornant a Catalunya, he vist a la televisió unes imatges del Conseller Castells, aparentment responent una pregunta i amb un to d’empipat, no gaire habitual en un polític quan es té una càmera al davant. Defensava la necessitat de concedir ajudes a la banda per a reactivar l’economia. Ja ho vaig explicar temps enrera. Si la banca no té diners, no en pot deixar i si no en deixa, el consumidor no pot canviar-se el cotxe o fer reformes a casa, per tant, el fabricant de cotxes no ven i cal fer regulacions d’ocupació i el paleta, el fustes i companyia, es queden a l’atur perquè no tenen feina. És tot una cadena que cal començar en un lloc per dinamitzar tota la resta.
El Banc Central Europeu, abaixant els tipus en mig punt ahir, també va prendre una d’aquestes mesures que calia fer. Ara només falta que baixi el famós Euribor (encara que les darrers dies, també ha iniciat un lleuger descens.
Una de les coses que més demanda el consumidor és que s’abaixen els tipus d’interès dels préstecs, sobre tot dels hipotecaris. N’estic d’acord. La banca, un dels sectors que més té que veure amb la “creació” de la crisi, en agraïment als esforços que estant fent el govern, hauria de mostrar una mica més de sensibilitat de cara als més perjudicats per la crisi. I sobre tot, els sector de les caixes d’estalvis, que no tenen que donar comptes a accionistes. Per un anys que no “surti a la premsa” un titular que digui que els beneficis s’han incrementat, no passa res. Temps tindran per recuperar-se d’aquests dies dolents.
Les borses mundials així ho van “entendre” i totes van comportar-se l’alça. Suposo que, fins i tot, hi va haver que va arribar a pensar que la crisi mundial havia desaparegut. Res més lluny. Passades només 24 hores, les borses van tenir un altre cop una forta davallada. L’Ibex 35, l’índex espanyol més conegut, patia la quarta baixada en importància d’aquest anys.
Abans d’escriure aquesta entrada he volgut assegurar-me de que avui ho hagués pujat un altre cop. Encara que, venint cap a casa de la feina, havia escoltat a la ràdio que les borses asiàtiques havien tancat amb pèrdues. Així que he entrat a la pàgina de la Cadena Ser i he comprovat, al menys, que no hi havia hagut cap pujada significativa. Textualment, el titular econòmic deia així: “L’Ibex 35, presa de la volatilitat. L’Ibex transita entre pèrdues i guanys, en una jornada a l’alça a Europa.
El que queda clar és que la crisi no s’acabarà ni amb una setmana ni un mes. Que la cosa, tal com diuen la majoria d’experts, va per llarg. I faria bé el flamant guanyador de les presidencials americanes de posar-se a treballar el més ràpidament possible. Encara que això és força difícil ja que no prendrà possessió del nou càrrec fins l’any nou.
Mentre, Bush, pareix que, en contra del que s’acostuma a fer als Estats Units, ha pres decisions importants que poden condicionar la política (no tan sols econòmica, sinó també social) del president electe Obama. Recordo també que una cosa semblant fa ver aquí a Catalunya el President Pujol. Els darrers mesos de govern convergent, també es van prendre mesures que van condicionar i molt, sobre tot, el primer any de govern tripartit.
I tornant a Catalunya, he vist a la televisió unes imatges del Conseller Castells, aparentment responent una pregunta i amb un to d’empipat, no gaire habitual en un polític quan es té una càmera al davant. Defensava la necessitat de concedir ajudes a la banda per a reactivar l’economia. Ja ho vaig explicar temps enrera. Si la banca no té diners, no en pot deixar i si no en deixa, el consumidor no pot canviar-se el cotxe o fer reformes a casa, per tant, el fabricant de cotxes no ven i cal fer regulacions d’ocupació i el paleta, el fustes i companyia, es queden a l’atur perquè no tenen feina. És tot una cadena que cal començar en un lloc per dinamitzar tota la resta.
El Banc Central Europeu, abaixant els tipus en mig punt ahir, també va prendre una d’aquestes mesures que calia fer. Ara només falta que baixi el famós Euribor (encara que les darrers dies, també ha iniciat un lleuger descens.
Una de les coses que més demanda el consumidor és que s’abaixen els tipus d’interès dels préstecs, sobre tot dels hipotecaris. N’estic d’acord. La banca, un dels sectors que més té que veure amb la “creació” de la crisi, en agraïment als esforços que estant fent el govern, hauria de mostrar una mica més de sensibilitat de cara als més perjudicats per la crisi. I sobre tot, els sector de les caixes d’estalvis, que no tenen que donar comptes a accionistes. Per un anys que no “surti a la premsa” un titular que digui que els beneficis s’han incrementat, no passa res. Temps tindran per recuperar-se d’aquests dies dolents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)