EL “CAFÉ PARA TODOS”

Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (15 comunitats (totes menys el País Basc i Navarra i les dues ciutats autònomes: Ceuta i Melilla) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer amb l’Estatut.


Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (17 comunitats i dues ciutats autònomes) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer quan l’Estatut.

SANTS I DIMONIS

El fitxatge estrella de l’hivern no ha estat ben bé el fitxatge d’un futbolista. Ha estat el de María San Gil per part de la FAES que presideix José María Aznar.
Al llegir la noticia, resulta que San Gil estava buscant feina pel País Basc. Des de que es va quedar sense, per decisió pròpia, encara no havia treballat? (22-05-2008; Més de 7 mesos!) Jo amb els estalvis que tinc no podria estar ni un mes aturat... Ella es veu que sí! Però si no trobava feina, què vol dir? Què és una incompetent? No, el que passa, a molts polítics és que no saben fer una altra cosa que fer política. Llavors es van perdurant al llarg dels anys en diferents càrrecs. En podria enumerar uns quants. Tu, segur que també! La San Gil deu de ser una d’aquestes persones que no han sabut reincorporar-se a la societat després de deixar la política. Com els presos que els costa després d’haver estat a la presó!
I de la postura d’Aznar, què em dieu? Quants clatellots cal pegar-li a Rajoy per a que se’n adoni que dintre del PP hi pinta molt poc! En els darreres dies ha hagut de empassar-se dos “sapos”. Primer va tenir que designar a Mayor Oreja (un representant de la dreta més extrema) com a candidat a les europees que s’hauran de celebrar aquest any. I ara assumir amb resignació que Aznar hagi donat ocupació a una de les seves principals detractores dintre del partit. Per cert, no s’ha dit quina plaça ocuparà. O sé li pagarà un sou sense tenir que fer res... Jo també vull que em fitxi Aznar!
I tornant a Mariano Rajoy, se’n anirà o el tiraran fora. I això que el va posar a dit el propi Aznar... O sigui, es va fer amb el seu total consentiment. Hauria pogut posar a Zaplana, a Rato, etc. Però, finalment, va decidir-se per ell. És què ara li ha sortit granota? Crec que el motiu no és aquest!
Tant si se’n va, com si el fan fora, tornarà Aznar a la primera línia política. Des de que ell s’ho va deixar, el món, políticament parlant, ha canviat molt. Els seus amics Bush i Blair ja no estan en política (i aquests sí que no tornaran) S’atrevirà Aznar a fer-ho? Ja fa temps que ho dic: jo no ho descartaria. I llavors, María San Gil podria ocupar la presidència de la FAES que quedaria vacant. Mentre farà de becària per anar-ne aprenent... I quan dic “becària” no penseu res malament, malpensats, que sou uns malpensats. Quan té ganes de “donar el salt” a la Botella (o de la Botella, ves tu a saber) es veu que a França l’espera una “moreta” per a donar-li una mica de escalfor... O al menys això conta algun diari francès!

DE FUTBOL I LA CRISI

Que no la crisi del futbol. El futbol és un espectacle que, mentre les televisions, “afluixin” la pasta, perdurarà. I mentre l’afecció respongui, naturalment...
Aquest any una gran entitat financera s’ha fet càrrec de l’esponsorització de les dues lligues principals de futbol al nostre país (en aquest cas, d’Espanya): la primera i la segona divisió. De la primera divisió, de forma directa i de la segona mitjançant l’eslògan de l’entitat.
Però a partir d’aquí, a partir de quan es deixa de parlar de les lligues de futbol professional, l’economia dels clubs comença a trontollar.
Treballa un una persona que, des de fa molts d’anys, està vinculada al món de futbol. Primer com a jugador. Després com a directiu amb diversos presidents d’un club que, en aquests moments milita a la primera catalana.
Em deia que clubs d’aquest territori que militen a la tercera divisió territorial tenen seriosos problemes per a pagar les “nòmines” dels futbolistes. També, evidentment, de fora del nostre territori, com el cas del Cornellà que diumenge va jugar al camp de l’Amposta i des del mes de setembre es veu que no cobren.
Tornant als d’aquí, segons m’explicava el meu interlocutor, hi va haver algun club que va reunir als jugadors i els va dir directament que els abaixarien el sou i que si no estaven contents, “ja sabien on estava la porta”.
Segons el meu informant, molta part de la culpa del que passa en aquestes categories la tenen els intermediaris (no cal ser un linx per a saber-ho, ja que això passa sempre, en qualsevol aspecte de la vida) Els intermediaris, quan ofereixen un jugador, ja els adverteixen al club que segons per quina quantitat (si és baixa, naturalment), no fitxaran. Llavors aconsellen al club que el fitxi igualment i accepti la quantitat que el jugador vol cobrar. Si al cap d’uns mesos no se li pot pagar, se li ofereix una rebaixa. El jugador llavors té dues vies: acceptar-la o anar-se’n. Si se’n va, l’intermediari el torna a oferir a un altre club i llavors torna a cobra una comissió pel traspàs. El negoci de l’intermediari és rodó!
És evident que la situació econòmica d'aquest clubs no sigui gaire bona. Els patrocinadors solen ser empreses de la ciutat. De vegades estretament lligades al món del "toxo". Si aquestes empreses pateixen la crisi, el futbol local se n'ha de resentir inevitablement.
Li vaig dir que al futbol professional, el preu dels jugadors, varia molt segons el club que els vol fitxar. No és el mateix que el Barça o el Madrid “toquin” un jugador a si ho fa el València, el Sevilla o encara un de menys categoria. Si ho fan els dos primers, la xifra del traspàs, automàticament, augmenta.
També li vaig parla de Mijatovic, el secretari tècnic del Madrid i la ficada de pota que va tenir a l’hora de fitxar els dos darrers jugadors, ja que un d’ells no podrà jugar la Lliga de Campions. Em va donar la raó, però em va recalcar que ell (Mijatovic) també s’hauria emportat una bona comissió pel traspàs...
Precisament, el Periódico d’avui, fent referència a un reportatge que la revista Interviu, diu que Cristina Bermúdez, exsecretaria del Real Madrid, amenaça en explicar coses il•legals que es feien al seu anterior club. Algunes d’elles, precisament, fan referència al cobrament il•legal de comissions en els traspassos dels jugadors. (Quan he llegit aquesta notícia, ja havia escrit la resta de la meva “entrada” d’avui)

"ELS ALTRES PAPERS DE SALAMANCA"

L’enunciat no vol ser res més que una metàfora, ja que ni us parlaré de papers ni de que (o qui) os parlaré està a Salamanca. Però, des del meu punt de vista, si que tenen coses en comú. Llegia ahir al Quadern del Diumenge del Periódico de Catalunya que “un aficionat a la història ha seguit durant 10 anys la pista de qui va ser l’últim hereu de la Corona de Mallorca. L’infant, que es va enfrontar amb els Reis catalans per recuperar el seu regne, va morir a Sòria, on ara excaven per trobar les seves restes”. Així que ja sabem que es tracta de les possibles restes del darrer hereu del Regne de Mallorca i que, possiblement estigui enterrat a la capital castellano-lleonesa. El nom d’aquest infant: Jaume IV de Mallorca, besnét de Jaume II, primer rei de Mallorca, fill de Jaume I el Conqueridor. Ja al final del reportatge, en dues pàgines i on hi surt un retrat a l’oli de Jaume IV, dels segle XVIII, s’hi pot llegir: “La postura de la Junta de Castella i Lleó: Si es troben, les restes es queden a Sòria”.
O sigui, la postura és ben bé igual a la que van mantenir l’altra ciutat de la comunitat, Salamanca, amb el documents espoliats duran la guerra civil a les institucions de govern catalanes i també a d’altres entitats i particulars: No retornar-ho!
Per aquells que opinen que els morts no cal tocar-los d’allí on són, el diria que, potser tinguin raó, però a Jaume IV, segons l’article, no va morir a Sòria perquè així ho va decidir, si no com a conseqüència d’un llarg procés d’empresonament per part del seu oncle, Pere IV el Cerimoniós, rei de la Corona Aragonesa. Primer el va empresonar al castell de Bellver (quan l’infant Jaume només tenia 13 anys), més tard a Xàtiva i, finalment a Barcelona on va estar dintre d’una gàbia. D’allí es va escapar amb l’ajut de diversos nobles amb qui va intentar recuperar el tron de Mallorca, Montpeller, Perpinyà i el Rosselló. El cos es suposa que està en un derruït convent franciscà de la mencionada Sòria, que s’està excavant.
Per a tenir un altre argument en contra dels castellans, cal posar un exemple. Des de fa molts d’anys s’està estudiant, fent proves d’ADN, si les restes que hi ha a la catedral de Sevilla pertanyen a Cristòfol Colom o si bé al contrari, si Colom està enterrat a Santo Domingo, segons s’afirma des d’allí. De ser-hi a l’illa del Carib, es reclamarien les restes per a retornar-les a Espanya.
Així que, en aquest cas, Mallorca, tindria tot el dret de reclamar-les per poder-les “retornar” a una illa d’on mai hauria hagut de sortir.