HAVER DE MARXAR DE CASA

Valent o inconscient? El cas d’Emilio Gutiérrez, fins ara veí de Lazkao (Guipúscoa) és un d’aquells casos que no passen amb freqüència i per tant, quan passen, criden l’atenció. Per aquells que desconeguin els fets, tot va començar quan el passat dimarts van col•locar una bomba a una casa del poble (o seu del Partit Socialista d’Euskadi) i, com a efectes col•laterals, van fer destrosses a la seva vivenda. El Sr. Gutiérrez, “ni corto, ni perezoso”, va agafar una maça de ferro, va anar fins una herriko taverna i la va empedre a cops amb el local fins destruir-lo.
Segurament no va avaluar les conseqüències que li portaria haver pres una decisió així i executat l’acció posterior. Jo me’n vaig assabentar per la ràdio i, com jo, molta gent. Un dels que ho va escolar (crec que en aquest cas per la tele), em va dir de seguida: “A aquest el pelen...”.
No sé si s’ha confirmat l’autoria dels fets, però si va passar al País Basc, de dubtes no n’hi ha molts. I si tenim en compte la reacció d’un sector determinat de la societat basca, identificats com a simpatitzants de Batasuna, de dubte ja no n’hi ha cap! Ahir per la tarda, els manifestants, li deien feixista... Possiblement ignorant el sentit exacte d’aquesta paraula.
La reacció des Sr. Gutiérrez és més fruit d’un impuls momentani degut a les circumstàncies d’haver-li destruït de forma accidental i violenta la seva casa (segons pareix acabava de fer obres i gastar-se un pico...), que d’un odi cap a un determinat col•lectiu. Què, fins i tot, poso en dubte que n’hi tingui. És això un comportament feixista? Evidentment que no!
En canvi sortir un grup organitzat de gent al carrer, amb pancartes, per a protestar contra la seva actitud, està molt més proper a una conducta feixista i violenta (ja sé sap que violència engendra violència) A més, em sorprèn la rapidesa amb la que han confeccionat les pancartes. Això vol dir disposar de la maquinària i el material suficient per a fer-ho en casos com aquest. Una infrastructura que, naturalment, no està a l’abast de tothom!
Però el més greu de tot és que un altre ciutadà amenaçat, tindrà que canviar de poble i allunyar-se del País Basc. No és ni el primer, ni serà l’últim ciutadà que ho té que fer. Els uns perquè estan amenaçats directament per la ETA i els altres perquè es senten amenaçats pel seu entorn (què si fa o no fa és el mateix) Pels radicals que prefereixen la violència que viure amb pau! I la violència no té cap mena de justificació. Ni tant sols la il•legalització de determinats partits o formacions. Amb l’actitud que es pot tenir sobre el tema...
Bona prova de l’exili sofert per molts de bascos la tenim a Benidorm. Al començar la campanya electoral, els líders d’algunes formacions polítiques van desplaçar-se fins allí per demanar el vot d’uns ciutadans que segueixen empadronats al seu país. La pròpia Loira Parin, secretària d’Organització del PSOE, és un cas així.
Diverses vegades us he parlat de mon tió Leonardo. Ell solia dir. “De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però al final tot són dictadures”. Això seria aplicable als feixismes. També, al meu entendre n’hi ha per la dreta i per l’esquerra, però tot són feixismes. És veritat que els extrems es toquen!

RAJOY I QUI L'ENVOLTA

Quan ja ha fet més d’un mes des de que es va donar a conèixer la trama de l’espionatge del PP a Madrid, el degoteig de casos i persones implicades no han parat. Avui mateix el jutge Garzón ha implicat a dos aforats més: Luis Barcenas, senador per Cantàbria i tresorer del partit i també Gerardo Galeote, eurodiputat. I també està en el punt de mira Esteban González Pons, diputat i vice-secretari de comunicació.
Cada vegada pareix més clar que mentre el president del PP Mariano Rajoy pareix que no s’assabentava del que estava passat al seu partit (i el que encara deu d’estar passant...) hi ha dos focus importants de corrupció política: Madrid i València. Precisament allí on el PP és més important. A Madrid, a part dels pesos pesats que són per si sols Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón, hi ha tota una sèrie de protagonistes de rang inferior, però no per això amb menys protagonisme dintre de les diferents trames. No cal remarca que mots dels prohoms del PP o són de Madrid o estàn directament vinculats amb la capital d’Espanya. Com l’exministre Michavila (encara que el seu cognom indica una clara ascendència valenciana.
A València, tal i com explicava l’altre dia amb el títol de “El Búnquer Barraqueta”, l’anti-catalanisme ferotge que ha representat el PP sumat a un model de creixement d’aparador, però que ha repartit molts milions entre els que s’han trobar a l’entorn del PP, començant per la Generalitat, seguint per les diputacions i acabant amb els ajuntament, ha fet créixer, quasi de forma desmesurada un vot que ha atorgat al partit els principals governs de la comunitat i va col•laborar moltíssim amb les victòries d’Aznar duran dues legislatures (la segona amb majoria absoluta)
S’ha parlat molt de les declaracions d’Alfonso Guerra de l’altre dia en un míting a Galícia on va dir que si es vol conèixer tots els implicats en la trama, només cal mirar el vídeo de la bona de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag. Evidentment, no va tant equivocat. Això dóna a pensar que l’entorn de l’expresident està implicat a fons amb, al menys, la trama de Madrid.
Una altra notícia sorprenent són les declaracions de Mariano Rajoy que declarava que no prendria cap mesura en contra dels implicats fins que la Justícia no els declarés culpables. Això vol dir que “no vol fer més sang” que la que s’està fent des dels jutjats (i què no és poca!) Sap que prendre mesures disciplinàries com l’expulsió del partit, seria enfrontar-se amb la majoria de “barons” i acte seguit hauria que dimitir. Encara que la dimissió de Rajoy pot estar cantada. Diumenge vinent són les eleccions autonòmiques del País Basc i Galícia i dels resultats electorals dependrà molt “la mort política de l’actual president”. Cal pensar que a Euskadi no governaran. Per malament que li vagin les coses al PSE, crec més factible un govern del PNV amb els socialistes que una altra cosa. I a Galícia només governaran si aconsegueixen la majoria absoluta.
Amb les imputacions d’avui s’ha demostrat que l’entramat polític del PP, a part d’aconseguir guanys personals (com el cas de Francisco Granados), també servia per a finançar al partit. És el segon cop en que s’ha descobert una trama de finançament il•legal, l’altra va ser l’anomenat “cas Naseiro”.
Podria acabar dient que “qui es cregui lliure de pecat, que tiri la primera pedra...”, però qualsevol cosa pareix “pecata minuta” comparada amb el sarau muntat pel PP.
I parlant de saraus, no és d’estranyar que, a part d’aquest, el xivarri el vulguin fer cada dia contra velles trames del PSOE, contra un ministre o contra un jutge. Tot s’hi val per mirar de desviar l’atenció. I, com sempre la última paraula, no la tindran els magistrats, sinó la ciutadania. Encara que penso que els “cost electoral” del PP no serà tant com la dimensió de tot l’entramat!

CIUTADANS PEL CANVI PROMOU UNA LLEI ELECTORAL CATALANA

Carme Valls, presidenta de Ciutadans pel Canvi, va anunciar que des de la plataforma que un dia es va crear per a donar suport al President Maragall, es promouria una recollida de signatures per a demanar al Parlament de Catalunya una llei electoral catalana. Per a que el Parlament debati la proposta manquen al menys 50.000 signatures vàlides. La nova proposta, segons anuncia el Periódico d’ahir dilluns, ja estaria redactada pels professors Joan Botella i Jordi Campo. La notícia la donava ahir el Periódico de Catalunya.
És evident que una llei electoral catalana és una de les grans mancances (per no dir la més gran) que fins ara hem tingut a Catalunya, políticament parlant, es clar. Segons la mateixa informació, l’article més innovador seria el 55 en el que es preveuria un hemicicle format d’entre 120 a 150 diputats. Cal recordar que en la actualitat el Parlament de Catalunya que, en aquesta legislatura presideix Ernest Benach, està format per 135 diputats.
A l’espera de conèixer totes les novetats, caldria pensar, al meu parer, que haurien d’estar representades totes i cada una de les comarques catalanes, independentment del seu nombre d’habitants. Però com la circumscripció electoral és la província això seria impossible. Haurien de ser els propis partits polítics el que inclogueren correlativament els candidats representant les distintes comarques i, amb això, el resultat tampoc no garantiria la representació, ja que, en cada una de les candidatures (suposant que tots acabessin tenint representació, cosa que no passa), només entrarien els primers.
Així que cal pensar en una altra fórmula. Sense cap mena de dubte, la nova llei (amb permís del Constitucional), hauria de contemplar la vegueria com a circumscripció electoral catalana i després buscar una forma de repartiment a cavall dels vots totals aconseguits i el nombre assolit en cada una de les comarques que composarien la vegueria. Una proposta semblant a com es constitueixen ara els consells comarcals.
És evident que les vegueries amb més població seguirien tenint un pes predominant en la composició parlamentària, però segurament, la representació territorial seria més equànime. Amb tot això, possiblement, el nombre total de diputats, hauria d’estar més proper als 150 que als 135 d’ara, amb l’increment de despesa que això significaria. Però ja sé sap que no sempre tot podent ser avantatges; en tota solució sempre hi cap algun inconvenient.
Carme Valls, pel que jo sé, no ha vingut gaire per les terres de l’Ebre. Però jo si que recordo una visita que va fer a Gandesa l’any 2003, dies abans de la cita electoral de les municipals, en una trobada que va fer-se d’antics aviadors de la II República. I entre altres càrrecs, ha estat vice-presidenta del Parlament de Catalunya.
No voldria acabar sense dir que jo mateix vaig participar en les reunions prèvies per implantar-se a les Terres de l’Ebre de la ma d’Ansem Cano. Recordo particularment una reunió a Marsà on també hi va assistir la diputada del PSC, la vallenca Núria Segú. Era una nit d’hivern amb molt de fred. La trobada va tenir lloc a una sala de l’ajuntament. Devia de ser l’any 1998 o potser abans i tot.

EL BÚNQUER BARRAQUETA

Els tres primers llocs on vaig treballa van ser a la província de Castelló: Castelló de la Plana entre el 76 i el 77 i Vinaròs entre 1978 i 1984 (en dues empreses) Com es veu van ser els primers anys de la transició democràtica, anys de moltes eleccions: generals, municipals, autonòmiques, Constitució, Estatut d’Autonomia, una vegada més generals, municipals, autonòmiques... Anys de molta càrrega política i sindical.
Els joves d’aquella època teníem moltes més inquietuds. El que havia estat prohibit durant tant de temps, al final deixava d’estar-hi és convertia per a molts de nosaltres en “quasi una obligació”. A les generals del 77 encara no podia votar, però vaig traslladar-me a la Galera per a viure la jornada ben de prop. I el dia següent de la victòria socialista de 1982, anava per la fàbrica cantant la Intencional...
Va ser a la fàbrica (Juan Chaler, SL, també dita del “Peno”, pel malnom de l’empresari) on vaig conèixer a Joan Antoni Fabregat i Miralles. Antoni era una mica més gran que jo. A ell la mort de Franco l’havia agafat a la Universitat de València o estava estudiant Ciències Empresarials. Em contava que era el delegat de la facultat i que havia corregut davant dels grisos (per aquells que no ho sàpiguen, així es coneixia a la policia armada, dita després nacional) Fins i tot portava una dent postissa per haver perdut la d’ell degut a un cop d’una pilota de goma en una manifestació.
Antoni era tot un personatge: un vell lluitador d’esquerres que havia abandonat els estudis quan ja li faltava molt poc per acabar, entre altres coses, perquè un professor “fatxa” li va dir que mai li aprovaria l’assignatura i, pallasso de vocació.
Ell em va explicar moltes coses de la política valenciana, Dels apel•latius “búnquer barraqueta” dedicat a la dreta més recalcitrant de València, de “Blavència”, paraula composada per “blau” de la senyera i dels “blavers” (els nacionalistes valencians) i València.
Eren els temps en que es discutia l’estatut valencià i la denominació oficial que sé li volia donar a la comunitat. Mentre les esquerres volien País Valencià, la dreta estava per Regne de València. Al final, ni uns ni els altres: Comunitat Valenciana!
Jo portava en una carpeta, entre d’altres enganxines “PV innegociable”, sobra qualsevol tipus d’explicació. El que més gres em va saber és que els socialistes valencians, amb Joan Lerma al capdavant, al final acceptessin a buscar una denominació alternativa. Allí, el País Valencià va a començar a perdre la identitat per un costat i començava a allunyar-se de Catalunya.
Lerma va passar, segurament que amb més pena que glòria per la Generalitat Valenciana i van arribar els “populars”. Primer de ma d’Unió Valenciana de Vicent González Lizondo, que, un blaver que, políticament parlant, estava més a la dreta que el propi PP (o l’AP de l’època) Era un anticatalanista declarat que va fomentar l’animadversió entre dues comunitats veïnes, sobre tot en temes de llengua.
Quan els populars van poder fer la seva política, sobre tot basada amb “l’especulació del totxo”, van omplir el País Valencià (deixeu-me que ho segueixi dient així) d’una il•lusió per un creixement desorbitat i insostenible i actuant molt de cara la galeria (Gran premi de F-1, Copa del món de Vela, visita del Papa, etc.) Per a la classe mitjana alta, aquestes polítiques ja els hi anaven bé. Molts guanyaven força diners amb l’especulació immobiliària i els que no, es sentien orgullosos dels creixements urbanístics i per les noves instal•lacions: Terra Mítica, Ciutat de les Arts i les Ciències, Oceanogràfic, Aeroport de Castelló (a punt de inaugurar-se),etc. L’endeutament progressiu de la Generalitat els preocupava poc!
Ben mirat, socialment no ha canviat tant. I la divisió entre els dos sectors segueix sent molt gran. No sabria dir amb exactitud si més abans o ara. El sector que fa decantar la balança és el sector menys polititzat que ja li va bé veure com la seva comunitat avança (típica reacció d’una persona amb mentalitat de dretes o dit d’una altra manera “apolítica”)
Dissabte vaig assistir a Amposta al partit de handbol de 1ª divisió femenina entre l’equip local i el Castelló. A les de la Plana les patrocinava la Diputació de Castelló “de Carlos Fabra” (mereixeria un capítol a part) i “el Ayuntamiento de Castellón”. Crida l’atenció que les institucions en lloc de potenciar el que ells diuen “valencià”, usen el castellà. Dintre d’uns anys potser denominaran “valencià” a un dialecte del castellà. El valencià-català el seguiran usant els mateixos de sempre... Potser cada cop menys!
I una pregunta: Els passara factura a "tota aquesta gent" el tema de les imputacions per un més que possible finançament il·legal del partit?