dilluns, 30 de març del 2009
IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI
Aquest matí he escoltat a la ràdio (Cadena SER) que davant la crisi i per tal de no perdre la clientela, hi ha restaurants que ofereixen un menú sense fixar preu i que sigui el propi comensal que l’estableixi. Es a dir, que el client doni la “voluntat”. He escoltat dos exemples: un de Valladolid i un altre de Barcelona. Es veu que el de Valladolid dona un sobre per a que el client, de forma anònima posi dintre el que ell bonament creu que val el dinar. Fins ara no hi ha hagut ningú que hagi deixat el sobre en blanc!
No fa gaire, vaig posar una entrada que un restaurant de Tortosa, de la zona de Ferreries oferia menús a 1 i 2 euros i encoratjava a anar-ho a provar. No sé si hi va anar algú. Seria bo de que contés l’experiència.
Evidentment, en crisi o no, quantes vegades em anat a un restaurant i al sortir-ne em pensat que “ens han aixecat la camisa”. Segur que, pel que hem menjat, si ens haguessin demanat la voluntat, hauríem acabat pagant menys del que pujava la nota.
Una vegada em van explicar una manera de pagar el que és just. Us la explicaré: Quan es demana el que val i l’altre et respon “la voluntat”, es tenen que portar bitllets petits i sé li van donant poc a poc. De manera que arribat a un moment, per cada bitllet que li dones, cal mirar-lo als ulls per veure-li l’expressió. Quan l’altre ja es considerarà “ben pagat”, segurament podrem veure al seu rostre un somriure de satisfacció. Llavors li retirem el darrer que li em dipositat a la ma. Serà el preu just del servei que ens ha ofert!
diumenge, 29 de març del 2009
EL CENTENARI D’UNA CIUTAT
(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
L’any passat, Amposta, commemorava el centenari de l’atorgament del títol de ciutat que li concedí el rei Alfons XIII. Els actes de la celebració van començar el 24 de maig amb l’escenificació de l’arribada de qui era l’alcalde l’any 1908, Joan Palau i Miralles, travessant l’Ebre amb una barca. Palau no venia sol, “l’acompanyaven” dues bones noticies: la concessió reial del títol de ciutat i la construcció d’un pont sobre el riu.
Els actes de clausura tindran lloc el proper dissabte 23 de maig amb la recreació d’un mercat de l’època per la zona del casc antic, a tocar de la casa consistorial i amb presència de diversos artesans de les nostres terres. Al voltant d’aquest mercat s’hi faran tota una sèrie d’activitats com escenificacions de petit format, visites guiades, etc. Per apagar la set o fer un mos, també s’instal•larà una zona de tavernes similars a les de fa un segle.
Les dues primeres dècades del segle XX van ser crucials per a la nostra ciutat. Es passava de ser un poble on no hi havia pràcticament cap element arquitectònic remarcable (si exceptuem les restes del castell de l’ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem, a la mateixa llera del riu i la torre de la Carrova a 3 km. d’Amposta seguint la carretera de Tortosa) a posar les bases del que seria una Amposta moderna i pròspera. En aquella època, fruït d’una agricultura força generosa basada amb el conreu de l’arròs, es construeixen les cases modernistes situades, sobre tot, a l’avinguda de la Ràpita, el que és, encara avui, el seu carrer principal. Amb el creixement demogràfic de la “nova” ciutat, enrera quedaven el nuclis històrics del Grau i la Vila, així com d’altres barris menors, els més propers al riu i on, històricament, s’havia desenvolupat la vida social. Cal recordar que la denominació de Grau, és indicatiu de barri pescador (Grau de Castelló, de València, de Sagunt, etc.)
Però sense cap mena de dubte, el principal avenç per la ciutat va ser la construcció del pont penjant. Amb el nou pot, que no va començar a construir-se fins 1917 i que acabà el 1921, es donava una solució permanent al problema de creuar el riu més avall de Tortosa. A la dècada dels 70 es construí un altre pont de 4 carrils per fora de la ciutat per substituir l’antic, que ja quedava un tant desfasat. Però no va ser fins l’any passat que s’iniciaren les obres de construcció d’un altre pont molt més avall d’Amposta i que acabarà unint les poblacions de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja.
L’avenç que va significar el nou pont va ser inqüestionable. Amb ell, les comunicacions entre el Nord i el Sud es podien fer amb línia recta, sense caler desviar-se per Tortosa.
Continuant amb els actes de celebració que fins ara s’han dut a terme, divendres 21 de novembre, a l’auditori de la Lira Ampostina, tingué lloc l’espectacle “Amposta, cent anys de ciutat i de música”, que va ser alguna cosa més que un concert, amb gran èxit de públic i crítica.
El segon cap de setmana de desembre, aprofitant la fira de Santa Llúsia, al vestíbul de l’edifici consistorial, va fer-se una petita exposició de vestits de l’època; un aperitiu de la gran exposició que es farà el mes que ve i que serà la culminació d’un taller de confecció on hi participen diverses modistes locals. A la mostra es distingien entre els vestits de festa que portaven les famílies benestants i els de la gent de classe més humil i també els uniformes escolars de les nenes i nens.
Però un dels actes més significatius i del que més temps es podrà gaudir, és l’exposició que va inaugurar-se dissabte 14 de febrer. Sota el títol de “Amposta 1908, crònica d’un temps”, al museu comarcal del Montsià, es pot visitar una complexa exposició que jo dividiria amb 4 parts: els plafons informatius amb imatges d’aquella època, les vitrines amb objectes antics, una projecció de retrats i un reportatge on hi surt gent gran contant records i anècdotes de la seva joventut.
La culminació dels actes del centenari tindran lloc el cap de setmana del 23 i 24 de maig. Les venedores i venedors aniran amb la roba que s’usava ara fa tot just un segle. Fins i tot està pensat que les autoritats municipals també puguin lluir els vestits apropiats per un acte tant rellevant.
La intenció de la Regidoria de Cultura és la consolidació d’aquest mercat. Fins ara, a altres pobles, existeixen recreacions de mercats d’altres èpoques; iber a Alcanar, romà a Traiguera, medieval a Ulldecona, moro a Móra d’Ebre, renaixentista a Tortosa, etc. Però de les característiques dels que es vol fer a Amposta, sembla que no hi ha precedents.
dissabte, 28 de març del 2009
OPORTUNISME, HIPOCRESIA, AMNÈSIA, POCA VERGONYA... O TOT PLEGAT
Acabo d’escoltar unes declaracions per Catalunya Ràdio on, Felip Puig, Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, qualificava de “covardia” l’actitud del president de la Generalitat José Montilla per no haver destituït Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior i Relacions institucionals pels incidents de la setmana passada entre els Mossos d’esquadra i els estudiants anti-Bolonya.
Arribat a aquest punt, igual com passa amb el cas del Iak i Trillo, que no vol assumir cap responsabilitat per la mort de 62 oficials i suboficials de l’exercit espanyol, Felip Puig pareix tenir amnèsia de les seves actituds del passat i també les del seu partit.
Aquesta mateixa setmana em deia un vell socialista (més pels anys de militància que per edat) que “en aquest país es practica poc la cultura de la dimissió” . Felip Puig, si tingués una mica de decència política i fos menys pocavergonya, faria molts anys que es dedicaria a una altra cosa que no fos la política activa.
I jo pregunto: Quins mèrits ha fet Puig per estar al lloc on està? Jo us ho diré en molt poques paraules (crec que no té mes mèrits que aquests). Ser un lleial lacai de Mas i haver estat a disposició del partit sempre que se li ha demanat.
Felip Puig quan havia de votar en contra del transvasament de l’Ebre en el plenari del Consejo Nacional del Agua com a representant que era, ja que en aquell temps era el conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, una “oportuna” indisposició va fer que no pogués assistir-hi. Us en recordeu? Des de llavors, se’l coneix com Felip “Fuig”. No és hipocresia i oportunisme el que té Felip Puig en aquests moments. Jo entenc que la memòria és molt selectiva i que no se’n vulgui recordar de les ficades de pota dels seu passat. Però com tots els polítics, en té i mai ha dimitit ni l’han cessat!
Sobre les declaracions de que “els Mossos estan mal dirigits”, només recordaré dos fets puntuals viscuts per mi en el transcurs de les mobilitzacions en contra del PHN. Les dos situacions van passar a Amposta. En la primera, el llavors President de la Generalitat Jordi Pujol inaugurava una connexió de banda ampla a l’Institut Montsià. Als manifestants ens van situar darrera d’unes tanques al davant mateix. La imprudència va ser fer baixar Pujol pel costat dels manifestants en lloc de fer-ho per l’altra banda de cotxe. Jo que estava a primera fila vaig poder notar la pressió dels de darrera en el moment de sortir el President. Una mica més van per terra les tanques i la multitud va a parar damunt de Pujol. L’altra va ser quan també l’expresident va anar a inaugurar les noves oficines de l’empresa Medesa, a la mateixa entrada d’Amposta segons vens de Santa Bàrbara. Aquell dia els manifestants es van situar, també darrera les tanques, als dos costats de la carretera i Pujol havia de passar tot just pel mig. Curiosament ningú va tenir la precaució de lligar-les entre si, tal com si que s’havia fet pel matí a Ulldecona. En aquell temps els ànims estaven molt més alterats que en altres cops. A l’arribar el cotxe presidencial, els manifestants van trencar els cordons de seguretat i van arribar fins el cotxe que portava Pujol. Aquell dia no sé sap del tot cert el motiu perquè no en va passar una de més grossa... Al cal d’un temps em vaig trobar a un amic mosso que aquell dia era el responsable d’un dels escamots de protecció de Pujol. Tot just vàrem coincidir i, fins i tot creuarem unes paraules. L’amistat ens venia d’uns anys abans. Em va fer una revelació força interessant: “Va ser un error estratègic fer passar a pujol pel mig de dues fileres de manifestants”. No hi van haver dimissions ni cessaments. En canvi, el president es va jugar la seva integritat física...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)