COM ENS VEUEN ELS DE FORA?

Entre ahir i avui el diari el Punt ha publicat una sèrie d’entrevistes a diferents corresponsals de premsa establerts a Catalunya. El col•lectiu es ampli (una vintena de periodistes), de diferents països, tant de premsa general com esportiva, dels dos sexes, etc. Davant d’un grup així cal esperar, també, que les opinions siguin molt diverses. Ara bé, jo n’extrac una conclusió clara: La majoria no acaben de comprendre la manera de ser dels catalans”. I a l’hora de definir catalans, no diria allò de “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, com es va dir duran l’època del president Pujol, sinó que “catalans som els nascuts a Catalunya i que tenim com a primera llengua la nostra, el català”. Evidentment a aquests catalans els hauria de buscar, preferentment a la Catalunya rural més que a la urbana, més a ciutats petites i mitjanes que a les grans.
A continuació us donaré una mostra del que es diu de nosaltres (no patiu, només serà una mostra)
-“No estic orgullós de no saber català, però el castellà és prioritari”. Armand Chauvel, francès.
-“És molt difícil d’explicar que hi ha un nacionalisme d’esquerres”. Julia Macher, alemanya.
-“El millor de Catalunya és la diversitat cultural que té”. Jorge Rangel, brasiler.
-“A Catalunya hi ha un antiespanyolisme molt visceral”. Héctor Zampaglione, francès.
-“No entenc per què els catalans volen ser independents”. Henk van den Boom, holandès.
-“Alguns catalans opten pel victimisme”. Anuschka Seifert, alemanya.
-“La manera de viure el bilingüisme és un model de convivència i saviesa”. Kim Bradley, nord-americana.
-“El millor de Catalunya és la seguretat publica i la sanitat”. Marina Dimitrova, búlgara.
-“Entenc més un model d’estat federal que l’independentisme”. Roberta Bosco, italiana.
-“S’ha de motiva que s’aprengui el català, però no com una obligació”. Fina Íñiguez, brasilera.
-“No existeix la identitat espanyola”. Kristina Nastopkaite, lituana.
Com es pot comprovar, opinions per a tots els gustos que no difereixen tant de les opinions de ciutadans de parla castellana. Estic segur que si les mateixes preguntes s’haguessin fet a ciutadans de Madrid, Andalusia, o de les dues Castelles, les respostes no haguessin estat tan diferents.
L’explicació penso que està a que, quan es ve a viure i a treballar a Barcelona, quasi ningú coneix que existeix una identitat, un idioma, una cultura, propis i diferenciats de la resta d’Espanya. Pensen que Catalunya (i sobre tot Barcelona, on arriben la immensa majoria), és una província més d’Espanya. Alguns se’n adonen aviat. Possiblement per que als seus països d’origen també hi ha comunitats amb característiques semblants a la catalana. D’altres no ho acabaran de veure mai encara que hi visquin molts d’anys. I més que veureu, comprendreu... Ja que als seus països, el nacionalisme centralista s’exerceix amb força i apaga qualsevol veu que vulgui reivindicar una identitat pròpia dintre del seu país.
Per acabar només dues experiències personals. El meu contacte diari amb el públic em dóna la possibilitat de poder relacionar-me amb gent molt diversa i vinguda de molts de llocs. De vegades els hi he preguntat si a l’arribar a Catalunya eren conscients de que teníem un idioma propi (ja no una cultura i uns costums) La majoria m’han respost que no, que els va sorprendre molt.
La segona experiència es remunta a la meva infantesa. El meu pare va ser immigrant a França durant molts anys. Una part d’aquest els vàrem acompanyar ma mare i jo mateix. A Barcelona hi havia un mestre del meu poble. Llavors l’anomenàvem D. Germán. Sovint passàvem per Barcelona a veure’l, ja de tornada al poble. Us estic parlant de la dècada dels anys 60. Recordo que uns dia ens digué: “Quan a França os preguntin d’on sou, cal que respongueu que de Catalunya; allí ja sabent diferenciar un català de la resta d’espanyols...”

MOSSOS D’ESQUADRA PRESUMPTES CULPABLES

És evident que a Catalunya no podem estar-nos tranquils. Quan no hi ha grans temes que tractar (Estatut, finançament, període sense eleccions, etc.), hem d’inventar-nos-en algun i mirar de crear polèmica innecessàriament.
Evidentment parlo de l’enquesta que es vol fer als detinguts pels Mossos per avaluar la “qualitat del servei”. Penso que el tema és tant susceptible con innecessari i que la Conselleria de l’Interior s’ha buscat una nova polèmica amb el cos de la policia de Catalunya. L’excusa que la policia basca, l’Ertzainza, tingui un certificat ISO que demostri una bona qualitat del servei, no em val... No fa gaires mesos es va acusar a la policia basca, precisament, de ser “tolerant” amb la banda terrorista ETA, una de les prioritats principals dels cossos de policia d’Espanya.
El que demana el ciutadà és tenir seguretat. I la seguretat passa, primer per la prevenció de delictes i segon per la detenció màxima de qui comenten qualsevol acte que vagi en contra de la normal convivència ciutadana. M’explicaré. Si la presència de la policia (en aquest cas dels Mossos d’Esquadra) per carrer, carreteres i camins rurals fa dispersar qualsevol intent d’atracament, robatori, etc. estem davant d’una actuació preventiva. Però es evident que per molta policia que hagi al carrer, sempre estarem molt lluny d’aconseguir una efectivitat màxima i de delinqüència sempre n’hi haurà. I aquí ve la segona part: aconseguir el màxim de detencions possibles per a que la societat civil tingui la percepció de que els cos de la policia de Catalunya és eficient.
A l’hora de detenir el delinqüent, és evident que la policia ha de respectar els seus drets que, com a qualsevol ciutadà, té. Però sovint les detencions no són “un camí de roses”. Els malfactors els hi posen difícil a la policia i miren d’escapar, defensar-se, etc. Això sempre que no siguin a temps de treure’s un arma i mirar d’agredir-los.
Però les detencions no sempre necessiten de l’ús de la força. Hi ha vegades que per la condició del detingut només cal advertir-lo i, si cal, emmanillar-lo, sense que aquest hi fiqui cap tipus de resistència.
Penso que el ciutadà pot estar tranquil respecte a les actuacions dels Mossos. A la majoria no ens detindran mai, igual com no ens han tret mai punts del nostre carnet de conduir. Vaig a formular una pregunta: Coneixeu algú que en aquests moments estigui tancat a la presó? Qui contesti afirmativament, de segur que no en coneixerà més d’1 o 2.
Però passem al tema de controvèrsia: l’enquesta que es vol passar als detinguts. Algú pot pensar que una vegada has estat detingut pots ser imparcial de cara la policia. Rotundament no! Recordo que ens els anys dur de la banda terrorista ETA, a mitjans dels 80, els seus militants tenien ordres de denunciar sistemàticament mals tractes de la policia espanyola. Tortures, coaccions, amenaces, etc. Fos o no fos veritat.
Qui em coneix sap la meva condició de funcionari (no fa gaires dies que també ho dia) A la meva administració, ja fa una bona pila d’anys (8 o 10), els qui ateníem el taulell, donàvem una enquesta sobre la “nostra qualitat” al públic atès. No recordo ben bé les preguntes, però se’ls demanava per la forma com havien estat atesos, si se’ls hi havia resolt el problema, etc. A l’hora de lliurar-los al nostre cap o li vaig fer una pregunta: Perquè no podem nosaltres donar la nostra opinió sobre els ciutadans que requereixen els nostres serveis?
L’administrat (tots, ja que també nosaltres ho som i més quan ens adrecen a una administració diferent), avui, gaudeix de tots els drets. Fins i tot pot presentar una queixa del funcionari que l’atès quan ho cregui convenient... De vegades només cal que li diguis una cosa que a ell no li agradi encara que no tingui la raó per a que presenti una queixa. De vegades o, evidentment.
En canvi, els funcionaris, tenim la condició d’agents de l’autoritat en el desenvolupament de les nostres funcions. Però al sortir al carrer les perdem i som com els altes ciutadans.
Mai s’ha sabut res més dels resultats d’aquella enquesta. No sé si va servir per alguna cosa o es va acabar tirant a la paperera. Però igual com de funcionaris n’hi ha de tota mena (també de policies), de ciutadans, amb tota lògica, també. Trobar sempre l’equilibri perfecte en cada situació és una de les tasques més difícils amb que t’has d’enfrontar i, els problemes venent per si sols, no cal anar-los a buscar.

ELS FANTASMES DEL PP

Continuant amb el tema de l’estratègia que està seguint el PP per posar “cortines de fum” per amagar totes les seves misèries: cas dels espies de la Comunitat de Madrid que afectarien directament a Dña. Esperanza Aguirre, Gürtel Madrid, Gürtel València i Palma Arena a les Illes Balears.
Maria Dolores de Cospedal, l’actual secretaria general de partit (avui em deien que assessorada per Fedrico Trillo) ha llençar una nova càrrega contra el govern, el CNI i la policia espanyola consistent en “anunciar escoltes telefòniques il•legals a càrrecs del seu partit que res tenen que veure amb el cas Gürtel)
Com els màxims líders deuen d’estar de vacances, ara són les seves respectives número 2 que han agafat el protagonisme d’acusacions i desmentits. Així, Maria Teresa Fernández de la Vega, la vice-presidenta del govern, va ser la encarregada de contestar-li: “Si té proves del que diu, que vagi als tribunals i si no en té, que demani disculpes”.
Hi ha una dita malsonant però que a la pràctica resulta molt efectiva: “Escampa merda que sempre alguna cosa queda”. És a dir, es tracta d’una tàctica perfectament estudiada de desgast al govern d’Espanya per tornar a “ocupar el palau de la Moncloa”.
Cal tornar a girar el cap i mirar els dies posteriors als atemptats de Madrid de l’11-M de 2004. El PP, sabent que un atemptat terrorista islamista podia perjudicar-los a les eleccions que s’anaven a fer només 2 dies després, van intentar confondré l’opinió pública i els mitjans de comunicació amb silencis i falses informacions. Després van “inventar-se” una conspiració per “enderrocar-los” i així, el PSOE, guanyaria les eleccions.
En aquests 6 anys, el PP no ha acabat mai de pair la seva derrota i mai ha fet cap acte de constrenyiment acceptant que involucrar Espanya a una guerra con la de l’Iraq, que a sobre va ser declarada il•legal per la ONU, per part de qui llavors era els seu màxim líder i president del govern, José Maria Aznar va ser un error monumental.
Després, i sense que els mitjans de comunicació afins al PP (la COPE, el Mundo, l’ABC, la Razón, etc.) mai hagin abandonat de forma definitiva la tesi de la conspiració de l’11-M, han anat emmotllant-se a les circumstàncies del moment per mirar, com sigui, d’erosionar el govern de Zapatero. Primer va ser la lluita contra ETA, després, amb la crisi mundial, l’estat de l’economia espanyola. Rajoy ho ha dit desenes de vegades: “L’origen de tots els mals d’Espanya tenen un nom, Rodríguez Zapatero” (fins i tot els incendis forestals o la manca de pluja quan és el cas!)
Finalment, la darrera estratègia és l’anunci ahir de la Cospedal i tornem al principi de l’escrit. Que mirin bé cap a dintre de casa seva. Si Dña. Esperanza va ser capaç d’ordenar fer seguiments als membres del seu propi partit, encara que de diferent govern (ajuntament de Madrid), perquè no pot ser la responsable d’aquestes escoltes per mirar de treure avantatja a l’hora de substituir Mariano Rajoy?
Per cert, Zapatero ha fet un parèntesi a les seves vacances per a parlar del tema i ha demanat " responsabilitat al PP i respecte a “l’estat de dret”. De les seves paraules es desprèn que acata la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València en el cas Gürtel i Francisco Camps. Jo també l’acato però em pregunto si amb un altre ciutadà la sentència hagués estat la mateixa.

LES POMES MADURES

Es diu popularment que quan “una poma està madura, cau per si sola”. Això és el que els està passant als del PP: encara no s’ha tancat un cas que ja se’n reobre un altre. Després, desesperats, com aquell que s’aferra a la vida, aprofiten la més mínima oportunitat per “morir matant” i ataquen al que consideren el seu enemic (en aquest cas els socialistes) de forma barroera y, de vegades, sense gaire sentit.
És evident que el PP no té un problema, en té molts: Madrid (Gürtel i el dels espies), València i ara Mallorca. Sense comptar amb tants d’altres que s’han produït al llarg de la geografia espanyola, sobre tot relacionats amb el tema immobiliari.
Intentar desviar l’atenció amb les caceres del jutge Garzón, les subvencions atorgades per Manuel Chaves del temps de president de la Junta d’Andalusia o sobre les paraules que va dir ahir abans d’ahir la vice-presidenta de la Vega respecte al recurs que presentaria la Fiscalia General de l’Estat, són només cortines de fum per a que els ciutadans, per uns moments, girin el cap ca a l’altre costat.
Qui estem al món de la política sabem que això passa. Jo mateix no ficaria la ma al foc per cap company meu que hagi tingut responsabilitats de govern i hagi disposat d’un pressupost que administrar. El diner és molt llaminer i hi ha qui pensa (en raó) que tothom té un preu; el que cal es trobar “a partir d’on”. Conec dos exalcaldes de diferents colors (un de CiU i un altre del PSC) que em van dir que els i van proposar comissions a canvi de determinats favors. És cert, com ells em van explicar, que es tractava de quantitat petites, d’aquelles que dius “per això no em faré ric”... Què hauria passat si s’hagués parlat de quantitats més grans i després d’una n’hagués arribat una altra?
Segurament no m’ho haurien dit mai.
Sobre el darrer cas dels populars a Mallorca, un lloc a on, de per si, té un potencial urbanístic desmesurat, cal pensar que qualsevol “xanxullo” deu de ser quasi que inevitable. En aquest cas ha estat el sobre cos d’un velòdrom. Una instal•lació esportiva que, segons es diu, tenia que ser l’obra “estrella” de l’expresident i exministre de Medi ambient Jaume Matas (de nefasta memòria per a molts d’ebrencs) i que, com aquell qui no vol, va duplicar, pràcticament els seu cost inicial pressupostat: de no arribar a cinquanta milions d’euros va passar a costar-ne 90!
El nou govern socialista no podia fer una altra cosa que demanar a la fiscalia una investigació. És el que s’ha fet.
Però el ridícul més espantós, al meu entendre, és que, a sobre, la pista de ciclisme on Guillermo Timoner (el mallorquí que va ser diverses vegades camió del món de persecució trasmoto) hauria estat feliç de poder córrer, no ha estat homologada per la Unió Ciclista Internacional. Això vol dir ni més ni menys que les marques no poden ser reconegudes y l’inhabilita per disputar qualsevol prova oficial, com per exemple uns campionats del món.
Si mai a la vida, qui estigui de responsable d’esports a les Illes Balears vol organitzar un gran esdeveniment ciclista en pista, haurà, encara, de gastar-se més diners y reformar la pista per a ser reconeguda oficialment. “¡Apaga y vámonos!”