dilluns, 19 de juliol del 2010

CIU I EL GOVERN


Vinc observant des de fa un temps una manca de respecte d’alguns dirigents de CiU cap els responsables dels governs. En canvi, al PP, no el tracten de la mateixa manera. Si fa uns mesos era Duran i Lleida qui qualificava de “cadàver polític” el president Rodríguez Zapatero (encara que més tard se’n retractés), ara ha estat Mas qui ha parlat de “fer el ridícul” dels membres del tripartit a l’hora de consensuar una noció conjunta que donés una resposta unitària a la sentència de l’Estatut.
Mas, igual com fa Mariano Rajoy, no acostuma a portar cap alternativa i té com a únic objectiu arribar al govern desqualificant els seus rivals polítics.
Parlant de fer el ridícul, li recordaria al senyor Mas que ell ja la fet, al menys, en dues ocasions: els anys 2003 i 2006 quan no va poder sumar els suports necessaris per a formar govern.
També cal advertir-lo que si després de les properes eleccions vol arribar a governar, primer haurà de mirar de sumar els escons necessaris per a poder-ho fer. Però també explicar com ho pensa fer, amb qui ho pensa fer i a costa de què ho pensa fer. La solució arribarà la propera tardor.

diumenge, 18 de juliol del 2010

DITES PER A ‘LA HISTÒRIA’


Allí on vagis, és igual el poble, la ciutat o el racó del món més amagat. Per qualsevol indret on et trobis, segurament, la gent, sobre tot els més vells, et contaran històries, anècdotes, dites i fets que els hi són propis. Igual els han sentit explicar als seus iaios, de vegades els protagonistes es perden en el temps. D’altres són més recents i, fins i tot, els “protagonistes, es poden identificar amb noms i cognoms o “malnoms”.
Avui us vull explicar anècdotes, dites i fets que han passat al meu poble, la Galera, i que sovint he sentit explicar als meus pares, Juanito i Carmeta.
UNA FORMA MOLT ‘PARTICULAR’ DE DESITJAR BONA TARDA. S’explica que un mes de setembre força plujós, al poc d’haver començat el curs escolar, dues mestres passejaven després d’haver dinat pel camí del costat del barranc. Sota una figuera, el sord del Dengo estava collint figues mentre les veia arribar. En veure-les pensà: “Ara em diran ‘bones tardes’ i jo els hi respondré: ‘Així les tinguin vostès!’”. Però vet aquí que les mestres, en veure les figues totes obertes per la pluges de finals de l’estiu, exclamaren: “Quines figues més obertes!” I el bon home –recordem-ho, sord com estava- els hi respongué: “Així les tinguin vostès!”.
UN PERMÍS MOLT BEN GUANYAT. Al poc d’acabar la guerra, un soldat de lleva conegut al poble com “Pilatos” estava a la primera fila de la formació tot esperant l’arribada d’un conegut general que es disposava a passar revista a la tropa. En passar el general pel davant seu, el soldat allargà el braç i el tocà amb la ma. El general, desconcertat, va girar-se de sobte i exclamà: “¿Quién me ha tocado?” I el soldat, sense dubtar-ho un moment, li respongué: “¡Yo, mi general!”. I el general insistí: “¿Y por qué me ha tocado usted?”. La resposta del soldat no podia deixar indiferent el general: “Porqué cuando en mi pueblo me pregunten si he visto a vuestra excelencia, les podré responder: ‘Le he visto y le he tocado’”. El general va acabar donant-li un ben guanyat permís.
UN DINAR DE MENTIDA. Per aquell temps de la postguerra, la gent passava montes penúries. La majoria d’articles no estaven a l’abast de tothom i les famílies més humils tenien que menjar allò que sortia dels horts i corrals i poca cosa més. Una tarda, en arribar de treballar del camp, Santiago, va anar a tallar-se el cabell al d’Enrique de Bandera (el primer perruquer que me’l va tallar a mi, ja que tenia la barberia al mateix carrer on jo vivia) En arribar, el barber li van preguntar: “Què has menjat avui, Santiago?” I aquest li respongué: “Pollastre!”. Enrique se’l va mirar de dalt a baix i veient que a la camisa hi portava un reguerall de farinetes (fetes normalment amb farina de guixa o panís), li contestà: “Sí, i a la camisa en portes una ploma!”.
UNA FORMA ENGINYOSA DE COMUNICACIÓ. Després de la guerra, la correspondència epistolar que mantenien els soldats amb llurs familiars, era revisada i censurada pels comandaments militars de la caserna on s’estaven. Calia aguditzar l’enginy per a “saltar-se” la dura censura. Pepe de Cherta era un d’aquells soldats galerencs que estaven “servint a la Pàtria”. A l’hora d’adreçar-se a la família va tenir més enginy que ningú: “Estic molt bé de salut. Treballo com a “casa Carlos de Buriol”, menjo com a “casa Poquesfigues” i estic tant gras com “Tuxlín”. Els seus pares, en arribar-los la carta, vansaber enseguida que s’ho passava molt malament. A “Casa Carlos de Buriol” s’hi treballava molt”, a “casa Poquesfigues”, es menjava poc, ja que era una de les famílies més humils del poble i “Txulín” estava “sec com un mànec de granera”.
EL PRIMER CONDOL. La Júlia, la Mercè i la Berta assistien per primer cop a un enterrament. El problema va sortir a l’hora de donar el condol a la família del difunt. Des de la distància veien que tothom es dirigia als familiars, els hi donaven la ma i els hi deia “alguna cosa” en veu baixa. Una d’elles va anar a esbrinar que era el que els hi deia la gent. Llavors va escoltar un comentari: “Si s’ha mor, massa poc!”. Així que, quan els va tocar donar el condol, van dir: “Si s’ha mort, massa poc!”.
A L’ENTRAR A L’ESGLÉSIA. Juanito del Moreno era molt menut. Un dia de Divendres Sant, mentre es feia la missa, es va posar al ploure. Llavors sa mare li va dir: “Mira fill, agafa un paraigua i ves-li a portar a ta tia Pepa que està a missa”. En entrar Juanito per la porta de l’església, el capella, des del púlpit, estava fent el sermó tot recordant les paraules que li va dir Jesús a Judes al mont de les Oliveres: “¿A quién buscais?”. Juanito, pensant-se que el capellà es dirigia a ell, li va respondre. “A ma tia Pepa, que li porto un paraigua”.

dissabte, 17 de juliol del 2010

UN LLEÓ PER A FLORENTINO


Ahir, el Barça, va fitxar el segon futbolista per a la temporada que ve després de Villa, el ja exsevillista Adriano. El primer de “l’era” de Sandro Rosell. Sobre les 12 del migdia m’ho va anunciar, precisament, el president de la penya barcelonista Joan Gamper d’Amposta.
Normalment quan els futbolistes, quan són presentats i diuen les seves primeres paraules com a jugadors del nou equip (sempre que es tracti d’un equip dels grans), solen dir que, “per a ell, es compleix un somni que tenien des de que eren menuts”.
L’equip gran de la capital també va fitxar ahir a un jugador d¡que la temporada passada jugava amb el Getage: Pedro León que, com és habitual, va repetir les paraules ja dites amb anterioritat.
Però a part d’haver jugat al Getafe, qui és Pedro León?
El diari Sport ens ho desvetlla. És un jugador murcià germà d’un altre famós esportista, el corredor i cap de files del Caisse d’Espargne Luis León Sánches-Gil (com no pot tenir 3 cognoms i l’Sport no posa cap guionet, l’he decidit ficar jo allí on m’ha aparegut, igual l’he posat malament) Per a més informació, a casa seva, són “culers” de tota la vida, per tant, les paraules de Pedro León podrien ser més per cortesia que per una altra cosa.

LA NOVA PARADA DE BUS INTERURBÀ A AMPOSTA


Després d’un any d’obrir el carrer del pont, l’Alcalde Palau, tancat durant 3 llargs anys degut a una remodelació integral feta pel Ministeri de Foment d’Espanya, la parada de busos provisional que s’havia ficat a l’alçada de la plaça de la Pau, a tocar de la zona de l’embarcador del riu, encara continuava allí i les instal•lacions provisionals que s’havien posades a l’efecte, continuaven degradant-se.
Calia buscar una solució i buscar un nou emplaçament a la parada de busos interurbans. Després d’haver pensat col•locar-la a la part de dalt del carrer Sebastià Juan i Arbó, molt pro de la plaça de la Castellania d’Amposta i al costat mateix del parc que hi ha allí i on es té previst construir-li la nova estació d’autobusos, finalment, la regidoria de Governació va decidir que, de forma provisional i fins que no estigués construïda la nova estació, col•locar la parada principal de la ciutat a l’alçada del supermercat Suma, a l’avinguda de Catalunya, molt prop de la plaça de la Llibertat, allí on està l’església catòlica del Sagrat Cor, també coneguda con “l’església nova”. També s’ha de fer un abaixador (aquí no es podrà agafar l’autobús) a la part de dalt de la mateixa avinguda de Catalunya, entre els carrers Saragossa i Amèrica.
Ahir mateix, mentre la parada principal ja tenia una segona marquesina (abans només era una parada urbana amb una sola marquesina) i s’havia pintat al terra les ratlles grogues corresponents i els indicadors de “parada de bus” , al lloc on ha d’estar l’abaixador, encara no s’havia fet res.
Pel matí, quan jo encara no sabia que ja s’havia fet la nova parada, ja em van fer arribar la primera protesta. Em van dir que alguns veïns, les pròpies treballadores del súper i clients dels establiments de la zona, havia mostrat els seu descontentament.
Personalment penso que la ubicació de la nova parada no està malament. Segurament estaria millor on s’havia pensat al principi, però és un lloc prou cèntric i amb prou aparcament a poca distància d’allí, que converteixen la nova parada en una solució provisional força acceptable.
Normalment, quan s’instal•la alguna cosa, sempre hi ha queixes. Com diu el refrany: “Mai plou al gust de tothom!”