dijous, 3 de febrer del 2011

CAMPANYA PER NO PROHIBIR TOTALMENT FUMAR ALS BARS


Els restaurants i bars han iniciat una campanya en contra de la “prohibició total” de fumar als seus establiments. En alguns casos han penjat un cartell (el que es reprodueix) demanant aquesta particularitat. Fins i tot han començat a recollir signatures entre els seus clients. Al text que figura al encapçalament dels fulls, no hi diu molta cosa més que demanar que no es prohibeixi de forma total fumar.
Ràpidament em van venir al cap algunes preguntes: Com es fixaran els límits? Per exemple a una taula de 4 persones, 2 podran fumar i les altres 2 no? O ho faran per taules? O una possibilitat més és fer-ho en determinades hores... De 8 a 12 es podrà fumar i a partir de les 12 fins les 4, no. A partir de les 4... Tot plegat em sembla una mica inversemblant.
La llei vol fer respectar els drets dels no fumadors i, per tant, la prohibició és total, com no pot ser d’una altra manera.
I si algú, ja sigui del col·lectiu de bars que donen suport a la iniciativa de aixecar parcialment la prohibició o dels fumadors que voldrien seguir fumant, té la fórmula ideal que pugui respectar el drets de tots, que m’ho digui. Estic impacient en escoltar propostes.     

dimecres, 2 de febrer del 2011

LA DARRERA PORTADA DEL JUEVES



Segur que aquesta portada portarà cua i no seria d'estranyar que algun jutge fes segrestar a la revista igual que quan van treure als Prínceps d'Espanya en situació diguen "poc decorosa".
Seria, al meu parer, un atemptat més contra la llibertat d'expressió.

Més informació al diari Público

MISSATGES APOCALÍPTICS


El dia d’ahir va ser jornada de missatges apocalíptics. El primer en obrir “la llauna dels trons” va ser l’Oriol Pujol, “l’hereuet”, que va dir que “El govern no pot dir-ho, però jo sí”, referint-se a l’estat de les finances de la Generalitat. Segons ell, els treballadors que depenen de l’administració de Catalunya, “potser no podran cobrar la nòmina”.
Va tenir que ser el portaveu del govern Francesc Homs, amb Pujol conseller de Finances, el que va tenir que desmentir-lo i va dir que “tampoc calia preocupar-se”.
Evidentment, no descarto una estratègia minuciosament planificada per part de CiU: Primer surt el flamant secretari general adjunt de CDC (de fet el número 2 del partit) i llença un missatge apocalíptic (No hi ha diners a la caixa. El treballadors no podran cobrar la nòmina. “El món s’acaba!”) després surt el portaveu del govern enviant missatges de tranquil·litat: “Calma. La situació no és tan greu”.
Crec que tots els partits de l’oposició van coincidir a l’hora de valorar les declaracions de “l’hereuet”, que no serà membre del govern, però si té responsabilitats de partit i ocupa un càrrec electe al Parlament de Catalunya (és el president del seu grup parlamentari) La resposta unànime va ser la d’acusar-los de fer alarmisme creant un problema que no existeix i després fer veure que l’acaben resolent.
Aquest no va ser l’únic missatge apocalíptic d’aquestes característiques que es va llençar ahir. El grup popular de l’ajuntament d’Ulldecona (una administració, evidentment molt més petita que la Generalitat i de la que no depenen tants de treballadors), va sortir dient que “Si l’ajuntament d’Ulldecona fos una empresa privada, estaria en situació de fallida”. I l’ajuntament de Madrid, governat pel “liberal-conservador” Alberto Ruiz-Gallardón, com està?  
És la “segona part” dels missatges que transmet qui va ser el seu gran líder nacional, es a dir, Josemaria Aznar? Si les autonomies que aspiren a ser “mini estats” (concepte textual segellat pel gran líder) són el gran problema d’Espanya pel seu elevat cost, els municipis els hi van al darrere i també formen part del gran dèficit públic que té l’estat i també cal reduir-ne el número agrupant els municipis més petits, agrupant-los entre ells o a un de més gran.
Personalment no crec que és el que vulgui el PP d’Ulldecona, però el missatge està tirat i seran molts qui el recullin i se’l facin propi.
Amb la crisi, la majoria del ajuntaments (per no dir tots) estan en una situació similar a la de l’ajuntament faldut. No hi ha cap ajuntament que pugui presumir de tenir unes finances sanejades i de poder seguir reinvertint al ritme que ho van fer els anys de “vaques magres”.
En casos així és fàcil caure en un discurs populista (que no popular) i demagògic esperant treure un rendiment electoral. No té cap altra finalitat.      

dimarts, 1 de febrer del 2011

DE MAL EN PITJOR


Està millor l’Iraq ara que quan governava Sadam Husein? O dit d’una altra manera, per a l’Iraq és millor la democràcia que un règim totalitari?
Unes preguntes força complicades de respondre.
A principis de novembre vaig estar a Sigüenza, província de Guadalajara. El darrer dia, abans de marxar, varem passar per una botiga de productes típics i “souvenirs” per a portar-los a la família. La dependenta era estrangera, però en cap moment em fa ver pensar que no era europea (vaig pensar que era romanesa) Parlant amb ella em va dir que era iraquiana i que havia marxat del país amb els seus fills i havia deixat allà a la resta de la seva família i que, de vegades, tenia problemes de consciència de pensar que aquí estaven bé i que allà no. Li vaig dir que pensava que amb Sadam Husein, malgrat tot, estaven millor que ara, que, al menys, garantia més estabilitat social y no hi havia atemptats. M’ho va confirmar.
Tot això bé pel tema dels països del N de l’Àfrica: primer Tunísia i ara Egipte.
Tots dos països eren destinacions turístiques de primera magnitud. Amb atractius diferents, però, països on s’hi podia anar amb tota tranquil·litat, tret de comptades ocasions arran d’algun atemptat terrorista.
Les actuals revoltes potser enderrocaran els cabdills (a Tunísia ja ha passat) A Egipte, Mubarak té molt més poder i, de moment està aguantant cop pot. Però després de les revoltes què? Pareix que ara per ara seran partits islamites moderats els que ocuparan el poder, però si al final arriben al poder islamites radicals con passa per exemple amb l’Iran?
Qui pot garantir estabilitat social en aquests països? L’exèrcit? Suposo que al final, les forces armades es posaran al costat dels guanyadors i tampoc pot descartar-se un cop d’estat militar que posi un general al poder.
Crec que els països occidentals (sobre tot Europa per la proximitat) poden estar preocupats seguint el desenllaç dels esdeveniments d’aquest països.
Després de Líbia om veia venir que podia produir-se un efecte dominó a la zona. Al final a l’únic país que va arrelar la revolta (o revolució, depèn de com es miri) ha estat Egipte, un país clau en les difícils relaciones entre els estats més radicals de l’Orient Mitjà i Occident i, sobre tot, Israel. Un país que també es mira en força preocupació tot el que està succeint a aquella zona.
Quin ha estat el detonant de la revolta? Sembla que la immolació d’un jove que va ser menyspreat per la policia de Tunísia, però al rerefons de la qüestió hi havia un descontentament general de la població pel preu dels aliments bàsics sobre tot.
A Europa en general i a Espanya en particular, la situació social tampoc és bona. Al nostre país tenim una taxa d’atur de més d’un 20 % de la població activa. El preu de la benzina cada dia que passa és més car degut a l’increment constant del barril de cru, la qual cosa fa que, també, molts de productes bàsics pugin de forma més o menys controlada.
Què passaria si a algun d’aquest països occidentals (per exemple Espanya) s’hi produís una revolta similar a la dels països del N de l’Àfrica? És factible?
Normalment aquest tipus de coses no passen fins que s’hi sumen una sèrie de factors que fan esclatar el poble de forma simultània i espontània. Precedents (salvant les distàncies), n’hi ha...