dilluns, 21 de febrer del 2011

DOS MÉS DOS NO SÓN QUATRE

Sobta la rapidesa com fan els números determinada gent. Normalment sempre de forma interessada, sense un anàlisi previ de la situació i emprant tota la demagògia del món.
Aquest matí escoltava per la ràdio la notícia sobre la mobilització que ha convocat per avui a Madrid davant el Ministeri de l’Interior el gremi hostaler per a protestar sobre la “llei del tabac”.
El col·lectiu segueix insistint que, des de l’entrada en vigor de la llei, ha perdut una bona part de la seva clientela. Segurament ha estat així. En un tipus d’establiments (sales de festa, discoteques, etc.) més que a d’altres (restaurants, bars...)
Segons els càlculs del gremi hi ha a Espanya 12 milions de fumadors. Si ens aquest moments la població d’Espanya és d’uns 46 milions de persones, fent un càlcul ràpid el percentatge de fumadors sobre el total de la població és d’aproximadament un 0,26 %. Es a dir, i arrodonint, és fumador 1 de cada 4 espanyols.
Segurament el lector se’n ha adonat que la manifestació està prevista davant del Ministeri de l’Interior, el ministre del qual és Alfredo Pérez Rubalcaba en lloc del de Sanitat de Leire Pajín. Segons el fumadors, a un tema com aquest només li pot donar resposta el Ministre de l’Interior. Imagino que perquè deu de ser més “sensible”, per la seva condició de fumador.
Molt m’estranyaria que la manifestació d'avui tingués l’èxit que esperen els dirigents gremials. Els establiments associats són nombrosos. Només cal fer un petit exercici mental i recordar els que hi ha prop d’on vivim, al mateix carrer, al poble...
Possiblement si avui tenen previst tancar per descans setmanal, molts d’aquests seran els que es desplaçaran fins Madrid per assistir a la manifestació. Però d’altres, una majoria, no tancaran. Primer és el negoci. Es clar que poden deixar algú atenen la clientela i anar a Madrid.
Tornant a aquest matí, imagino que el president, deia que “els fumadors poden prendre mesures”–i ara ve la demagògia- “que són 12 milions de fumadors i, per tant, 12 milions de votants”.
Com deia a l’enunciat de l’escrit, “dos més dos no ‘sempre’ són quatre”. D’un col·lectiu, el que sigui, no tothom va a votar. I més d’un col·lectiu tan gran com el de fumadors. Només una pregunta? És que no hi ha fumadors d menys de 18 anys? –per exemple-
Molt estrany seria que en unes eleccions municipals que sol votar un 70 % de la població, cap fumador s’abstingués de fer-ho. De totes maneres, si als 12 milions li treus el 30 % encara en queden molts...
Però també utòpic pensar que tothom seguirà les directrius dels “líders” del col·lectiu. També és una cosa que no passa mai. Sempre hi ha divergències i sempre hi ha discrepàncies.
Ara bé, si ells volen acontentar-se així i, de pas, utilitzar-ho de forma demagògica, allà ells.  
 

diumenge, 20 de febrer del 2011

HEREU


Al menys per a mi va significar una sorpresa la victòria de Jordi Hereu sobre Montserrat Tura a les primàries que es van celebrar ahir a Barcelona per a escollir qui ha de ser el candidat socialista a les eleccions municipals del 22 de maig.
La victòria va ser prou aclaparadora. Com aquell que diu un 60 a 40 a favor de l’alcalde actual.
De totes maneres penso que el resultat no és bo per a ningú: Ni per a Hereu, ni per a Tura i menys encara per al PSC.
Per a Hereu perquè de no capgirar les enquestes en aquests tres mesos que falten, va cap a una derrota contundent. Molt em temo que tornarà a passar com va la Generalitat amb Montilla. O sigui, que gaudeixi ara de la victòria perquè després de les municipals li tocarà estar a l’oposició i serà el primer cop que el PSC no guanyi a Barcelona.
Evidentment no han estat bones per a la Tura, ja que la derrota no tant sols la deixa fora de la possibilitat de convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona, sinó que els seu prestigi, de sobte, ha perdut molts d’enters. Si no ha estat capaç de guanyar a Barcelona on l’alcalde Hereu cotitza definitivament a la baixa, serà capaç de guanyar unes hipotètiques eleccions al si del PSC per a substituir a l’actual primer secretari José Montilla? Complicat...
Y, finalment, al PSC tampoc li poden anar bé les divisions internes en uns moments on tothom hauria de fer pinya per mirar de que la necessària renovació sigui els menys traumàtica possible. Iceta diu que la renovació passa per un canvi de cares al front del partit. Segurament aquest canvi de persones anirà lligat a un canvi d’idees. Sol ser així. I si no ho és, la qual cosa vol dir que dintre del partit seguiran havent-hi unes forces fàctiques que, des de l’ombra voldran seguir “governant la nau” del partit. Malament anirem!
D’haver guanyat la Tura les primàries, tal i com ja vaig dir temps enrere, significava una il·lusió renovada per a molts dels hipotètics votants que, ara, tampoc votaran Hereu.
Perquè una cosa és que els militants i simpatitzants del PSC de Barcelona hagin donat majoritàriament suport a l’actual alcalde i una ben diferent és que el 22 de maig la ciutadania acabi donant-li la confiança necessària per a tornar a ser l’alcalde de la Ciutat Comtal per als propers 4 anys.  

Més sobre el tema.     

dissabte, 19 de febrer del 2011

AMPOSTA ES REBEL·LA


Potser ja anava sent hora que la societat ampostina es rebel·lés en contra d’allò que puguin considerar una injustícia.
Realment, d’oportunitats per a fer-ho n’han tingut moltes, però a l’hora de sortir al carrer, sempre érem els mateixos. Mira tu!
A principis de segle (ja ho dic així i quasi pareix que parli de fa molts i molts anys), una bona part de la societat civil ampostina i ebrenca va sortir al carrer un bon grapat de vegades per a defensar el nostre futur: el riu Ebre.
A les manifestacions s’hi veia gent de tots colors: comunistes, socialistes, nacionalistes, independentistes, no significats en cap idea polítics. En general bona gent que quan es manifestaven ho feien per una causa més enllà de les seves idees polítiques. Entre aquesta gent es veien cares de Convergència “de tota la vida”. Gent que, a l’hora de la veritat i, sobre tot, quan arribaven les municipals, tenien molt clar que havien de seguir votant als mateixos, encara que al fons s’haguessin pogut sentir traïts per qui, en aquells moments, comandava Amposta des de l’ajuntament.
Certament CiU va perdre 700 vots, però a l’hora de la veritat això només els va suposar perdre un regidor i retenir, per poc, la majoria absoluta. Però la van retenir!
Ni el canvi de cicle polític que va suposar el relleu al cap davant de la llista de CiU va significar cap novetat respecte als resultats electorals: majoria absoluta un altre cop i encara amb més diferència que 4 anys abans.
Els veritables motius d’aquests bons resultats que ha tret històricament CiU a Amposta són deguts, sobre tot, a un electorat molt fidel. També a d’altres circumstàncies, es clar, però els partits de l’oposició saben que CiU no baixa dels 4.000 volts i això és clau.
Per tant, si es vol guanyar a Amposta s’ha de fer una estratègia de desmotivació dels seu electorat. Difícilment es desmotivaran per si sols, ja que d’aquests 4.000, la majoria, estan massa encegats amb els diferents alcaldes i no veuen més enllà.
Ara, quan només queden 3 mesos per als proper comicis, una part d’aquests votants fidels que sempre els han fet costat, sembla (i mireu que ho dic amb poc convenciment) que per primera vegada estan disgustats amb el govern municipal.
Si més no, tres de les principals empreses constructores han fet el que mai fins ara s’havien atrevit a fer: presentar recurs per les adjudicacions d’obres que s’han fet des de l’ajuntament.
I no és que abans no tinguessin raons per a no fer-ho, simplement perquè sabien que, al final, hi haurien represàlies. En canvi si estaven callats i submisos, sempre els podia “tocar” algun obra de les que s’adjudicarien al futur. I així els hi feien saber...
Potser ara preveuen un canvi i ja no tenen por a represàlies. O potser no.
Jo ja no estic segur de res...   

divendres, 18 de febrer del 2011

SILENCIATS!


Per una part, el govern de la Cheneralitat Valenciana que presideix D. Francisco Camp I, “els dels vestits d’Armani” a base de sancions i amenaces, va fer tancar el darrer repetidor de TV3 que hi havia al país Valencià (com jo estic emprenyat, encara que s’emprenyen ells, tan em dóna!), silenciant així les emissions en català.
Fa uns anys, per a poder pagar la multa imposada pel govern Camps, Tàpies va fer un quadre que va donar a l’entitat Acció Cultural del País Valencià (aquí sí) que presideix l’editor Eliseu Climent. D’aquest quadre se’n van fer litografies que es vengueren al preu de 10 € per aconseguir el màxim suport popular i fer front a la quantiosa multa. Jo mateix en vaig adquirir una i en vaig rebre dues.
Camps ha fer el que Zaplana no va fer o, potser no es va atrevir. Silenciar les emissions de la televisió de Catalunya. Tot dictador sap que dominant els mitjans de comunicació té molt de guanyat. No em cansaré de repetir que Canal 9 i Tele Madrid són les dos televisions més partidistes i manipulades pels governs autonòmics. Governs autonòmics presidits per dos homes forts del PP: D. Francisco Camps (encara que el suport del PP nacional no sigui el que ell desitjaria) i Dña. Esperanza Aguirre, a qui ahir, Mariano Rajoy no va estalviar elogis, però que al fons, segurament és la seva gran “enemiga”.
Les llibertats de premsa, informació, opinió, etc. són llibertats fonamentals. El govern valencià, en aquest cas (i molts d’altres) han actuat com uns autèntics cacics!
I per l’altra, el Tribunal Constitucional, ha paralitzat la llei catalana de “consultes populars”. Segons s’informa, ni les que s’han fet fins ara (van començar a Arenys de Munt i van fer-se a d’alteres pobles més com Xerta i Ulldecona), ni la prevista per a Barcelona, estan afectades per aquesta paralització perquè es van fer “al marge de la llei2. Potser és el que pretenen. Que s’actuï fora de la llei! Fort, no?
No sóc un defensor de aquesta mena de consultes ja que no tenen cap valor legal, però em reboto quan hi ha ingerències d’aquesta mena. I tenim sort que ara tenim un TC progressista (!!!!????)
El dret a l’autodeterminació dels pobles també és un dret fonamental. Així, és que ahir, d’un cop, encara que dos organismes força diferents, es van carregar drets fonamentals de les persones.
Ningú diria que vivim a un país democràticament avançat i al segle XXI, ja que situacions com aquestes són més pròpies d’una república “bananera” del segle XIX!   

Per llegir més sobre les notícies relacionades: