LA 16ena FESTA DE LA CARXOFA D’AMPOSTA

Com cada any al pavelló firal d’Amposta s’hi va celebrar ahir la “festa de la Carxofa” en la seva 16ena edició, segurament, la més nombrosa.

Per tant, cal qualificar-la d’èxit. No sé si sense precedents, però la quantitat de públic assistent, segurament, va trencar totes les previsions. Si oficialment l’any passat hi van assistir unes 3.000 persones (l’any 2009 s’havia exagerat una mica la xifra i es va dir que havien assistit “prop de 6.000”), segurament que aquest anys hi van haver entre les 3.500 i 4.000 persones, xifres una mica més realistes.

Dit això, potser ha arribat l’hora d’introduir-hi canvis. Des de que la festa de la Carxofa va abandonar el passeig del riu de les primeres edicions per a instal·lar-se definitivament al pavelló de fires, hi ha hagut molt poques novetats. Però quan els assistents et desborden, alguns dels restaurants que hi participen es queden sense menjar (no és el primer cop que passa), molt es queden sense taula (no vaig poder fer una foto on s’hi veiés un pla general perquè els escales que pugen a l’oficina estaven plenes de comensals), cal meditar molt seriosament com ha de ser el futur més immediat de la diada.

I que consti que no sóc l’únic que ho diu. Ahir vaig poder escoltar moltes veus que així ho demanaven. Avui mateix, al quiosc on acostumo a comprar el diari, m¡han dit que sobre les 10 del matí d’ahir, un client (suposadament havia ajudat als preparatius o bé n’havia estat testimoni) ja reclamava el mateix. I això que la jornada tot just acabava de començar!

A continuació enumeraré algunes de les coses que ahir vaig poder escolar:

-“A un dels restaurants m’han dit que havien fet les racions que els hi havia demanat ‘l’ajuntament’ i ja les havia acabat” (quan encara hi havia molta gent amb bastants tiquets de consumicions per a gastar)

-“Hi havia llocs on ja s’havia acabat i a l’entrada encara s’hi venien tiquets”.

-“Hem vingut quatre i només hem pogut comprar dos tiquets” (ja cap al final de la jornada)

 

Amb el pas dels anys la gent que repeteix aprèn de les situacions. Així es fàcil trobar-se amb qui porta les cadires de casa i, fins i tot les taules. Per primer cop vaig veure gent amb safates que anaven d’un restaurant a l’altre replegant totes les consumicions. També petits grups de 4 o 6 persones que ocupen taules senceres. 

També, un any més, l’equip de govern es fa “amo i senyor” dels dispensador de cervesa i monopolitza el repartiment. El cap de llista del PSC Antoni Espanya hi va anar només un moment i tot just va poder subministrar 5 o 6 cerveses. Ràpidament l’exalcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, fent broma (evidentment va ser més que premeditat) el va rellevar.

Són anècdotes que passen però que, una vegada més, diuen molt poc dels membres de la federació que governa la nostra ciutat.   

HOMENATGE ALS CANDIDATS DEL PSC D’AMPOSTA

El passat dissabte va tenir lloc al Restaurant els Ullals d’Amposta el dinar homenatge als càrrec electes, resta de candidats i col·laboradors del PSC d’Amposta des de les eleccions de l’any 1979.

Per tant, molta gent han estat els que han format part d’alguna de les candidatures socialistes en el total de les 8 legislatures que hi ha hagut fins ara.

Segurament que les més simbòliques van ser les dues primeres. La primera de totes, encapçalada per Joan Gavaldà, que va ser-ne el primer tinent d’alcalde durant els 8 primera anys i on es va governar donant suport a la llista vencedora, la del PSUC i, la segona, la única vegada que hi va haver un alcalde socialista a l’ajuntament d’Amposta en la persona de Josep Maria Simó. 

Actes així estan plens de retrobaments emotius, de records i anècdotes de quasi tota una “vida política”. Entre els molts i moltes que hi van assistir, a part dels esmentats, voldria recordar a Pepita Bo, la primera dona regidora d’Amposta. També als altres caps de llista com Pere Margalef (ja difunt i que va ser representat per la seva dona que es va emportar el que va ser l’aplaudiment més llarg de la jornada), Gabriel Perles i Antoni Espanya que repetirà lloc a les properes municipals i, per tant, serà el candidat del PSC a les properes municipals.

A l’acte hi va assistir en representació de l’executiva nacional, l’actual president del grup parlamentari socialista del Parlament de Catalunya Joaquim Nadal, els màxims dirigents de la federació de l’Ebre del PSC, el seu president i també senador Joan Sabaté, el primer secretari Antoni Sabaté, així com el secretari de política municipal Manel de la Vega. Fins arribar a un centenar de persones, la majoria de les quals eren, com no podia ser d’una altra manera, d’Amposta. 

Entre la premsa que va cobrir l’acte voldria destacar a Pili Canalda, d’Ulldecona,  periodista del diari el Punt i filla de l’amic Enrique Canalda que va morir el passat mes de novembre, que va escriure un molt bon article de l’esdeveniment.  

LA PROFESSORA DE MATEMÀTIQUES

En aquella hora del matí d’aquell llunyà mes d’agost de 1973, mentre esperava l’autobús de la Hife que m’havia de portar a Tortosa, encara no feia massa calor. Sota el braç portava el llibre de matemàtiques, l’assignatura que havia suspès de 5è de batxillerat, la llibreta per a fer els exercicis que em demanava la “profe” de repàs i un petit estoig amb tots els “estris” necessaris: bolígraf, llapis, goma d’esborrar, maquineta per a fer-li punta al llapis, etc.
L’autobús, que venia d’algun lloc indeterminat del N de la província de Castelló (es deia que si sortia de Catí), puntualment feia entrada a la Galera. Com era costum, abans d’arribar a la torre medieval que ha fet d’església en els darrers segles, tocava el clàxon reiteradament per avisar de la seva presència. Finalment parava davant del bar Rodríguez, popularment conegut com “d’Aigualera”. En aquella hora, jo solia ser l’únic passatger que recollia.
L’autocar era força més rudimentari de com són ara. No hi havien portes automàtiques, ni aire condicionat. Això si, podies obrir-ne les finestres quan tenies calor, tal i com passava durant els calorosos dies d’estiu. De la ràdio, que quasi sempre sintonitzava una emissora de la zona, sortien unes notes musicals que et feien el viatge molt més agradable.  
Abans de tocar les 10, l’autobús entrava a les cotxeres que tenia l’empresa de transports de viatgers al carrer Historiador Cristòfol Despuig. Des d’allí al carrer Sant Blai, era un simple passeig per a un jovent de 15 anys.
Mirant de caminar per l’ombra, ja que el sol ja començava a deixar-se sentir, vaig entrar en un vell portal d’una casa situada al costat d’un carreró ombriu d’on baixaven unes escales que donaven a la part del darrera de l’ajuntament. En arribar al primer pis, vaig tocar el timbre i em va sortir a rebre Rosa (usaré un nom fictici),  la meva professora de repàs de matemàtiques, amb el somriure marcat al rostre, com solia fer-ho cada dia que acudia a casa seva per escoltar les seves explicacions i fer les tasques que em manava. Em va dir que aquell dia estava sola, que la seva mare havia sortit i que no arribaria fins l’hora de dinar. Rosa tenia uns 18 anys i estudiava Magisteri a Tarragona. Era una noia morena, no gaire alta, però tampoc baixa, d’allò que se’n diu d’estatura “normal”, amb els cabells curts, físicament atractiva i de caràcter agradable. Era d’aquella classe de noies que et feia girar a mirar-la quan es creuava pel teu costat.
Entràrem fins el petit menjador de la casa amb una única finestra que donava al carreró del costat, les portes de la qual estaven obertes per a que pogués entrar una mica d’aire que apaivagués la calor. Tret d’una taula, més be petita i unes poques cadires, no recordo que hi hagués més mobiliari. Segurament hi havia alguna cosa més, com una vitrina per a posar el parament domèstic i algun moble auxiliar. Com era costum, ens asseguérem donant-nos la cara. Ella, Rosa, em demanà que obrís el llibre per la pàgina on s’explicava la trigonometria i que anés apuntant les fórmules a la llibreta: “sinus de ‘x’ igual a...”, “cosinus de ‘x’ igual a...”, “tangent de ‘x’ igual a...” I així amb la resta de les fórmules.
Amb el cap inclinat  i els ulls ficats en les maleïdes fórmules matemàtiques, ni tant sols em fixava amb Rosa. Mentre, ella, segurament devia de donar un cop d’ull a la pròxima lliçó o buscava exercicis que manar-me per a fer a casa.
Quan ja portava una estona estudiant-me les fórmules trigonomètriques, Rosa em digué: “Ara, dóna-li la volta a la llibreta, memoritza-les i anota-les”. En acaba la frase Rosa s’alçà per anar a un lloc indeterminat. Al donar-se la volta, no vaig poder d’estar-me de mirar-la. Llavors vaig poder veure que només li cobria el cos l’antiga bata de ratlles marrons mig destenyides pel pas dels anys i les rentades de l’època en que Rosa anava a les “Teresianes”. En moure’s, la bata, que només la mantenia cordada pel botó més proper al coll, sé li va obrir parcialment mostrant-me unes petites calcetes blanques que quasi no destacaven sobre la pell blanca i fina. Fins aquell dia, els meus ulls només havien pogut veure la part superior dels seus pits rodons quan s’inclinava lleugerament al meu costat o quan, de peus, podia gaudir d’una “visió privilegiada”.    
De sobte, Rosa, es donà la volta i em va dir de forma contundent: “No miris al darrera”. En aquell moment m’hauria volgut veure la cara que vaig posar. Entre sorpresa, incredulitat i picardia. M’hauria volgut fondre!
Imagino que per la cara que vaig posar, vaig merèixer un aclariment per part de Rosa: “No miris al darrera de la llibreta. No facis trampa!”.
Vaig respirar alleugerat. No obstant, aquella imatge de Rosa amb la bata semioberta pel darrera ensenyant-te la seva peça de roba més íntima, la vaig retenir a la meva ment d’adolescent durant molt de temps.    

   

INTENT D'ESTAFA?

El passat dijous per la tarda em va sonar el telèfon fix de casa. Vaig contestar i em van dir que em trucaven del meu subministrador de telefonia. Degut a un error, el nom que figura a les factures no és “exactament” el meu, per la qual cosa, quan s’adrecen a mi, ho fat malament, com va passar dijous. Em van preguntar si havia rebut el “router blanc” (el que ara tinc és negre) Els hi vaig dir que “no” i en van respondre que el rebria “properament”.

Llavors em van dir que si me’n havia adonat que la companyia que em subministrava fins fa uns mesos havia estat absorbida (fins llavors era filial) Els hi vaig dir que si. A partir d’aquí em van parlar d’una oferta durant uns mesos que, al final d’aquell període em tornarien aplicar la mateixa tarifa plana que vaig contractar amb l’altra companyia. A qui no li pareix bé que et facin una rebaixa encara que només sigui per a uns mesos?

Llavors van dir que havien d’efectuar una sèrie de comprovacions per veure si les dades que els figurava eren correctes o no. Així, cada cop que m’anaven preguntant, responia. Al demanar-me el DNI, em van dir que, per “seguretat”, no els hi digués la lletra que me la dirien ells (o ella en aquest cas, ja que es tractava d’una dona) I així ho vaig fer. Finalment em van demanar el meu número de compte. Els hi vaig respondre que per “seguretat”, no els hi donava per telèfon. Em van preguntar si havia tingut algun tipus de problema i els hi vaig dir que no, però que els hi vaig insistir que no els hi donaria per telèfon.

Llavors, la senyora, sempre amable, em va dir que li demanaria al seu cap de poder-me’l dir ella i jo li confirmaria de ser correcte i que em tornarien a trucar divendres. Varem acordar una hora que jo estigués a casa i així va acabar la trucada.

Ahir, a l’hora acordada no em van trucar i dubto molt que ho facin. Vaig recordar després que va un anys (aproximadament) també vaig rebre una trucada on van acabar demanant el compte i tampoc, en aquell cas els hi vaig voler donar. Des de llavors no m’havien trucat més.

Evidentment he de pensar que em volien estafar. Pot ser no, però en aquests casos hi ha que actuar amb molta cura. No seria el primer ni tampoc l’últim que enganyen amb aquests tipus de procediments.

Així que pareu atenció quan rebéssiu aquesta mena de trucades.

¿No creieu que seria més procedent que la companyia de telefonia et fes arribar un escrit, bé per correu ordinari, bé per correu electrònic on t’anunciessin de l’oferta?

Si ja tenen les teves dades, perquè te les tornen a demanar? Fent unes petites comprovacions ja estaria bé, no?

El que he dit abans, esteu a l’aguait!