El passat 25 de setembre es va celebrar la darrera corrida de toros a la plaça Monumental de Barcelona, un esdeveniment que va reunir a molts dels darrers aficionats a la festa dels braus de Catalunya.
Com sé sap, el Parlament de Catalunya va abolir, per un estret marge de vots, l’anomenada “festa nacional” de tot el territori català. De totes formes, els aficionats catalans sempre els quedarà Vinaròs...
Però, encara que no ho sembli, no vull parlar-vos de “bous”. El lector es preguntarà: “Si el títol de l’article és la ‘Monumental de Barcelona’, sinó parla de toros, de què parlarà? La resposta és: “De política”.
Tradicionalment a les places de toros se’ls hi ha donat usos alternatius d’allò més variats: des de concerts, a esdeveniments esportius (des de vetllades de boxa o campionats de tennis –l’eliminatòria de la Copa Davis contra França jugada a Còrdova es va disputar a la plaça de toros-), fins a mítings polítics”.
Corria l’any 1982 i, com ara, estàvem davant d’unes eleccions generals que havien de canviar el panorama polític espanyol. El partit al govern, la Unió del Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez es desmembrava per moments. El país demanava a crits un canvi de govern i per a dur-lo a terme, ningú millor que el socialista Felipe González. Les eleccions generals estaven previstes per al 20 d’octubre.
Dissabte 16, Felipe González, juntament amb els principals líders del PSC havia de “mitinejar” a Barcelona. Cal recordar que, per aquell temps, les eleccions es celebraven en dimecres i no en diumenge com és habitual des de fa diverses dècades.
L’expectació era gran. La gent va accedir a la plaça diverses hores abans. Recordo que jo m’havia comprat un pantalon texans i els portava en una bossa de plàstic. En arribar al recinte, un guarda de seguretat va assegurar-se de que a dintre de la bossa no hi portava res. Poc a poc la gent va anar omplint les graderies de la plaça. A les cadires que hi havia sobre la arena, els càrrecs públics del partit i convidats de les diverses federacions del PSOE, així com a representants de partits socialistes d’arreu del món. L’arribada de Felipe González al recinte va provocar el deliri general.
Recordo que abans dels parlaments hi van haver unes actuacions musicals. La més estel·lar la de Joan Manuel Serrat, reconegut militant socialista. Ens varem esperar fins que va sortir Felipe, ja que havien d’anar fins Bellvitge (un barri de l’Hospitalet de Llobregat, tot just a l’altre costat de Barcelona) amb el metro fins la plaça d’Espanya i després amb el bus i havíem de tenir cura d’arribar abans de que finalitzés el servei.
En sortir de la plaça, la part central de l’avinguda de els Corts Catalanes estava de gom a gom. Allí s’hi havia col·locat una pantalla gegant i la gent que no va poder entrar a la plaça seguien l’acte des d’aquell lloc. Des del meu punt de vista, hi havia més gent a fora que dintre.
Al matí següent hi vaig tornar anar. Llavors feia el míting CiU amb Pujol, Roca i companyia. El que més em va estranyar és no veure ni uns sol pamflet ni adhesiu dels milers que s’havien repartit la nit anterior. Les brigades de neteja havien actuat amb diligència i eficàcia.
Però o sigueu malpensats. El motiu que ens van portar a la Monumental aquell dia era molt diferent. Com a teloners dels polítics hi actuava la banda de cornetes i tabals “Xiquets grup Balmes” de Santa Bàrbara i teníem un familiar que hi tocava.
L’esperit nacionalista era molt més evident. Quan van sonar les notes del “Cant de la Senyera” (fins llavors no l’havia escoltat mai), les banderes catalanes van començar a onejar per tot l’estadi. Malgrat tot, el meu sentiment, estava molt lluny d’allí.