Ha calgut que 1 milió i mig de persones es
manifestessin l’11 de setembre a Barcelona per a demanar la independència
de Catalunya per a que els castellans comencessin a veure les orelles del
llop.
El llop és,
evidentment, una Catalunya independent d’Espanya.
De sobte, els més escèptics, no ja de la
independència de Catalunya, sinó, fins i tot, d’una Espanya federal, pensen que
aquests darrer concepte, no seria tan dolent.
Rubalcaba va assistir a la festa de la Rosa de
Gava, convidat pel PSC diumenge 16 de setembre, només 5 dies després de la
celebració de la Diada de Catalunya i sembla que encara no ho tenia clar. A pesar que els dirigents del PSC li
insisteixen que accepti que Catalunya pugi esdevenir un estat federal dintre
d’Espanya, tal i com ja va demanar el President Maragall, el Secretari General
del PSOE no hi fa cap esment i deixa sol a Pere Navarro reclamant el nou
estatus.
Però la gran manifestació i els moviments i reaccions posteriors van fer
canviar les maneres de pensar de molts. De ser-ne escèptics van passar a
acceptar una Espanya federal com a mal menor. Tot abans de donar-nos la
independència. Fins i tot el cantant Julio Iglesias, que mai ha amagat les
seves simpaties pel PP ho veuria bé.
Mentrestant, la majoria d’afiliats al PSC, han
abraçat la idea federal en contraposició al que sembla que vol la majoria del
poble de Catalunya, sense tenir en compte que, fins ara, Madrid ha incomplert
sistemàticament tots els acords signats i totes les promeses fetes. Sense aquests precedents, segurament amb el
federalisme m’hi hagués conformat, però si no compleixen res... Per què no puc
somiar amb la independència?
Quan a Espanya hi havia un govern amic
(i si no us agrada l’expressió podem dir que un govern del mateix color que uns
dels partits que governava Catalunya), mai es va donar un pas que anés més
enllà del que diu la Constitució i quan es va fer, ja se’n va encarregar el
Tribunal Constitucional de tirar-ho enrere.
Apoyaré
el Estatuto de Cataluña que salga del Parlamento de Cataluña. Aquesta és la afirmació que va fer el President Espanyol Rodríguez
Zapatero en el decurs d’un acte electoral a Barcelona. Més tard, entre ell i
Mas, el que ara s’erigeix com el gran valedor del independentisme català, se’n
van encarregar de retallar-lo fins deixar-lo en un text que pogués ser aprovat
per les Corts espanyoles. I efectivament, amb els vots en contra del PP,
l’Estatut català va passar el tràmit parlamentari. Va ser llavors quan el PP el
va portar al TC que, després de molts d’anys, li va acabar passat el ribot, tal
i com ja havia demanat el seu dia un dels socialistes més històrics i
significats: Alfonso Guerra.
Mentre a Catalunya estem immersos en un procés
electoral que portarà els catalans a les urnes el 25 de novembre, a Madrid
segueixen (mentre puguin) governant i retallant la majoria de partides.
Dissabte es van presentar els pressupostos per al 2013 i, en contra del que
cabia esperar, no hi va haver cap sorpresa.
Per la disposició addicional tercera de
l’Estatut (del poc que va quedar vàlid després de sortir del TC), Madrid
havia de transferir una partida de diner per a inversions. Una vegada més s’ha
tornat a incomplir perquè en temps de crisi no hi ha diners. La sorpresa
hauria estat que s’hagués complit... No trobeu?
Una mica més al Nord, un altre poble
tradicionalment independentista com el basc, també ha de celebrar comicis.
Encara que el candidat del PNB Íñigo Urkullu digués que ara mateix, la
independència d’Euskadi no es prioritària, ja que abans cal afrontar els temes
econòmics com ara l’atur.
Però, us imagineu per un moment que el govern
que surti de les eleccions tornés a iniciar un procés secessionista com ja va
intentar Juan José Ibarretxe? De sobte els castellans tindrien dos fronts
oberts.
Al llop ja no només sé li veurien les
orelles, sinó tot el cap. Que tremoli l’enemic!!
