Mentre a Catalunya es parla d’independència,
els castellans diuen que ens volen españolizar, un concepte de fàcil
comprensió però de difícil traducció. Fins i tot si haguéssim de buscar la
correspondència al nostre idioma amb el vocable catalanitzar, encara que sigui
correcte, no em direu que no és una forma un tant forçada a l’hora de
pronunciar-la.
Españolizar en aquest cas
seria sinònim d’adoctrinar, es a dir, imposar-nos a la força, la seva manera de
pensar i no només això, sinó també, anteposar-nos, la seva història, cultura,
llengua, etc. per damunt d’allò que ens és propi i que ni tan sols la dictadura
de Franco va aconseguir fer-nos renunciar.
I és que els catalans som així. Com més se’ns
vol imposar un cosa, més ens resistim i causa en nosaltres l’efecte contrari.
És el que jo anomeno l’efecte acció
reacció.
A partir del segle X fins els Reis Catòlics,
Catalunya va tenir una història pròpia que es va desenvolupar de forma
paral·lela a la de Castella. El Compromís de Casp va significar la imposició
d’un rei castellà en la persona de Ferran d’Antequera. D’aquí a la unitat dels
regnes d’Espanya (que no unitat nacional), només hi havia un pas. Mentre va
existir la Casa d’Aústria, Catalunya va tenir una gran autonomia que li va
permetre conservar les lleis, els furs, els costums i les tradicions i, en
molts d’aspectes, la història va seguir desenvolupant-se paral·lelament a la
castellana: mentre Castellà s’embarcava en la conquesta d’Amèrica, els catalans
empreníem la conquesta de la Mediterrània; una conquesta més comercial que de
domini i possessió, mol més acord amb el nostre caràcter.
La possibilitat de que la casa de Borbó
francesa regnés a totes les Espanyes amb el que significaria la pèrdua dels
drets i les llibertats del poble català, uns privilegis dels que havia gaudit fins llavors, va propiciar que els
catalans ens impliquéssim com si ens anés la pròpia existència (de fet era
així) en la guerra de Successió i es va decidir lluitar al costat d’Anglaterra,
la gran enemiga dels francesos.
Amb la
caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, la guerra es dóna per acabada
amb la victòria dels castellans i francesos sobre els anglesos i els catalans.
Però els anglesos no se’n van anar amb els mans buides a l’apropiar-se de
Menorca i Gibraltar.
D’aquells temps té l’origen la Ciutadella,
l’actual seu del Parlament de Catalunya, un aquarterament militar que,
paradoxalment, no tenia finalitats defensives, sinó de repressió sobre la
població barcelonina.
Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, es
va saber sobreposar del cop que va significar aquella derrota i, a partir
d’aquí, va començar una llarga etapa d’industrialització i de creixement de la
ciutat.
L’altra gran derrota catalana va ser la guerra
Civil. Un cop més, Catalunya va fer costat al bàndol que representava les
llibertats i el progrés en contraposició al autoritarisme que significaven els
revoltats. La derrota final de la República va comportar una nova pèrdua de
drets i llibertats i quaranta anys de ostracisme i la decadència.
Recuperada la democràcia, poc a poc es va retornat
a la normalitat que representava el restabliment de la Generalitat i la
conseqüent recuperació de tot el que s’havia perdut.
Llavors ningú es podia pensar que una nova
derrota no cruenta, com la que va representar la victòria del PP a les urnes el
20-N de 2011, pogués representar un nou intent de voler-nos usurpar la
nostra identitat que és l’essència de la nostra existència com a nació.
Ens doblegaran, però no ens trencaran!!!
