LA FOTO DELS DIA 20-10-2012

Un graffiti amb missatge? 
Una obra d'art al carrer? 

Una pintada diferent!!

Vist al passatge Neptú d'Amposta.

AMB LA MALETA DE FUSTA

Boisviel. El primer pis d'aquesta casa era la nostra residència.

El cert és que tinc molt pocs records de quan mon pare havia de marxar a França per a poder guanyar uns diners que aquí li era impossible fer-ho. I no és perquè no hi hagués feina, que la havia, sinó perquè a França es guanyava molt més que aquí.

De fet mon pare va començar a immigrar abans de casar-se. Crec recordar que un parell d’anys abans (per sentir-ho dir, es clar) Si mons pares van casar-se l’any 1955, devia de ser l’any 1953, amb 25 anys (potser encara no els havia fet), quan va agafar per primera vegada la maleta de fusta i una mica de roba i potser alguna cosa de menjar i va immigrar cap a la zona de la Camarga a la campanya de la plantada de l’arròs. Res de nou per a ell, ja que ja havia plantat arròs més vegades a la Ribera (llavors no es deia delta de l’Ebre, sinó Ribera –encara hi ha qui ho diu-)

Les poques imatges que tinc de mon pare d’aquella època, el recordo amb la pesada maleta de fusta i la boina al cap. Quan arribava a casa després de la dura campanya jo el rebia amb molta alegria perquè a part del cafè (llavors aquí el cafè era de molt baixa qualitat) sempre em portava alguna petita joguina. Poca cosa, però suficient per a una criatura poc acostumada a tenir regals. Els temps no estaven per a tot això.

Més tard, amb ma mare, marxàvem els tres a fer la campanya de la verema: Lespignan (el poble on vivien mons oncles), Rognes i els masos de Boisviel, le Petit Manusclat, la Prégentière, etc. Quan vaig anar la primera vegada encara no havia fet els 5 anys. No estava sol; normalment sempre et trobaves amb més xiquets que, com jo, havien d’acompanyar els pares per no separar la família. La finca de Boisviel era molt gran i estava partida entre el Nord i el Sud. Cada part era d’un germà. Mons pares anàvem amb la colla de Juanito de l’Estamero, de Santa Bàrbara i a la del Sud hi treballava una colla de la Galera. En aquella colla anàvem els pares de Jaume que, com jo, era de la Galera, però tenia 3 anys més. De tant en tant també trobava a Josep Roig, el director de la Plana Ràdio.

La primera vegada que vaig veremar (llavors no es parlava de l’explotació infantil ni res que s’hi assemblés), tenia 10 anys. Van ser dues tardes mentre esperàvem que madurés la verema del patró del poble de Rognes. Mai més he vist uns ceps tan carregats...

Als 11 anys (el darrer any que vaig anar a França), el patró em va oferir treballar. Vaig acceptar i vaig fer-ho durant uns 10 dies. Era l’any 1968 i res havíem sentir dir del maig francès. Em van pagar a raó de 20 francs al dia, es a dir, unes 280 pessetes quan aquí, els homes, difícilment arribaven a les dues-centes...  

Poc a poc, i degut a la mecanització, la immigració de treballadors espanyols cal a França, però també cap a Alemanya o Suïssa, va anar minvant. I només al cap d’unes dècades, Espanya passaria a ser un país que exportava ma d’obra (la majoria barata i no qualificada) a ser-ne importador, sobre tot els anys de la bombolla immobiliària.

La ma d’obra que va arribar, sovint, també tenia les mateixes condicions: barata i sense qualificar. I que estava qualificada, en una bona part dels casos, havia de conformar-se en fer feines d’inferior categoria.

Amb la crisi, Espanya ha retornat al passat i una vegada més, mira com els seus joves tornen a agafar la maleta (les d’ara ja no són tan pesades i solen portar rodes) i agafen el camí de la immigració buscant un futur que aquí, difícilment trobaran. Les seves destinacions, però, són molt més variades. A les típiques d’Alemanya, França i Suïssa sé li han de sumar les del Regne Unit, Brasil, Holanda, Estats Units, Argentina, etc.

I encara hi ha una diferència més 8i la més important) Ja no es tracta de ma d’obra barata i sense qualificar, sinó de joves amb molta preparació, sovint amb carreres universitàries. A part de que molts dels països citats i d’altres demanden professionals qualificats, el preu sol ser superior al que guanyarien aquí.

Ja veieu, algunes coses s’hi assemblen, d’altres no tant. Però això ha estat un constant de l’evolució humana. L’home sempre ha marxat cap allà on podia sobreviure: des de la recerca de l’aigua i les terres fèrtils per a poder sembrar i criar tot allò que necessitaven per a menjar, fins els campus universitaris i els laboratoris que els hi puguin permetre investigar per a millorar el futur.    

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PENÍSCOLA IV

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 19-10-2012

Així està el carril bici de l'avinguda de Santa Bàrbara al davant del supermercat Lidl. Sembla més un carril de bici-cros. 
Ja sé que és per culpa de les raïls dels arbres, però un desperfecte així pot arreglar-se...Imagino... No?