dilluns, 26 de novembre del 2012

La falta de memoria histórica de los alemanes

Edmundo Fayanas Escuer | Profesor y licenciado en Historia
nuevatribuna.es |(http://www.nuevatribuna.es/opinion/edmundo-fayanas-escuer/la-falta-de-memoria-historica-de-los-alemanes/2012071309473578198.html) 14 Julio 2012 - 12:47 h.

Alemania ha sido en el último siglo el país que más se ha negado a pagar sus deudas. Estas no han sido consecuencia de las finanzas, sino como consecuencia de las dos guerras mundiales ocasionadas por ellos mismo, debido a haber invadido, destruido, saqueado y matado. Veamos.
Tras perder la Iª Guerra Mundial, por el Tratado de Versalles de 1919 fue condenada a pagar reparaciones de guerra por la cantidad de 226.000 millones de marcos de oro. Con la finalidad de que no consiguiera una rápida recuperación económica y volviera a ser un peligro para Europa.
Entre 1924-1929, la república alemana de Weimar recibió préstamos de Estados Unidos por valor de más de un billón de dólares, con la finalidad de sostenerlo y para que pudieran pagar las indemnizaciones impuestas en el Tratado de Versalles.
Debido al crack de 1929 y como Alemania no pagaba sus deudas, se aprobó el Plan Young en el año 1930, reduciéndosela a 112.000 millones de marcos de oro. Posteriormente por medio de la Moratoria Hoove y las Negociaciones de Lausana tanto Francia como el Reino Unido renunciaron a las indemnizaciones que Alemania debía pagarles.
Todo esto significó que la deuda alemana fue cancelada en un 98%. Ese 2% de la deuda que quedaba, nunca fue pagada por Alemania, porque al llegar al poder Hitler, una de sus primeras medidas fue suspender unilateralmente el pago de dicha deuda.
Como consecuencia de la IIª Guerra Mundial, nuevamente Alemania es condenada a pagar grandes indemnizaciones económicas por la guerra que ella inicio. Estas deuda nunca han sido pagada por Alemania y así mediante el Tratado de Londres de 1953, se congeló dicha deuda a los alemanes.
Es curioso ver el caso de Alemania con Grecia y nos daremos perfectamente cuenta lo que hace Alemania con Grecia actualmente y su escandalosa falta de memoria histórica e incluso de ética.
Grecia fue sancionada a dar compensaciones de guerra a Alemania desde el año 1881, por sus conflictos anteriores. Estas compensaciones nunca han sido perdonadas por los alemanes. En el año 1964 con la presión alemana consiguió que los partidos mayoritarios PASOK (socialistas) y Nueva Democracia (conservadores), reconocieron estas deudas, que deben ser pagados con altísimos intereses.
Alemania tiene una deuda histórica con Grecia y nunca la ha pagado. Hitler tomó Grecia en el año 1941 y le impone la concesión de un préstamo al país heleno por la cantidad de 3.500 millones de dólares. Como consecuencia de la ocupación militar alemana y la guerra que hay se produjeron grandes destrozos en el país.
Acabada la II Guerra Mundial Alemania recompensó a Polonia en el año 1956 y a Yugoslavia en 1971 con 20.000 millones de dólares.
Grecia ha pedido nueve veces a Alemania el pago del préstamo impuesto por Hitler al país y las indemnizaciones por la destrucción nazí del país heleno. Alemania nunca ha respondido a tal petición.
Si se actualizara esta deuda desde 1944 a 2010, aplicando el interés medio de los bonos norteamericanos, se debería pagar a Grecia la cantidad de 163.800 millones de dólares, a ello debería sumar el coste de las reparaciones de guerra que se calculan en 332.000 millones, así que la cantidad estimada que Alemania debería pagar a Grecia es de 495.800 millones de dólares, cantidad suficiente para que Grecia saldará todas sus deudas actuales y evitar el gran sufrimiento que le están provocando los alemanes y la Unión Europea.
Jacques Depla, economista francés y asesor del ex presidente francés Nicolás Sarkozy, calculó en el año 2011, que la deuda alemana con Grecia ascendería a 575.000 millones de dólares
Cuando en 1990, se produce la unificación de Alemania, esta es debida a la generosidad de toda Europa, incluida Rusia, hacia los alemanes. A estas alturas parece claro que los alemanes nunca han valorado la generosidad de los europeos con ellos. La unificación alemana implicaba la obligación de retomar las indemnizaciones que habían sido congeladas. Sin embargo, la Alemania del canciller Kohl se niega a pagar dichas indemnizaciones.
Es importante que todos incluido los alemanes leyeran su historia y de esta lectura tuvieran conocimiento de esto que cuento y además analizarán otros dos aspectos de ella. Veamos.
El primer aspecto es que Alemania fue el país más favorecido por el plan Marshall en una muestra de gran generosidad y que permitió una rápida recuperación económica del país. Esto nunca debería ser olvidado por los alemanes.
El segundo aspecto a recordar es que muchas de sus multinacionales como Krupp, Thyssen, Volkswagen, Bayer, Afga… Se aprovecharon durante los años del nazismo del trabajo de cientos de miles de prisioneros políticos, judíos, gitanos que los nazis les proporcionaban gratis en una situación de esclavitud gracias a los trabajos forzados de los más de 78 campos de concentración nazis, que han permitido el gran desarrollo económico y el gran poder actual de dichas multinacionales.
Imagino que algunas personas que lean este artículo les removerán las vísceras, pero esto es historia real y Alemania debería aprender de ella y a sacar las consecuencias debidas, siendo menos cerrada y doctrinal en estos momentos de mayor esplendor económico. Europa necesita una Alemania donde el demos europea sea el predominante. Necesitamos la generosidad alemana al igual que los europeos la tuvieron con ellos.

diumenge, 25 de novembre del 2012

LA MEVA VALORACIÓ SOBRE LES ELECCIONS DEL 25-N


Com sempre, CiU no va escatimar esforços per a guanyar les eleccions.


Primer que res cal valorar els resultats dels sondejos que s’havien fet durant la precampanya, campanya i, fins i tot, les que avui ha fet TV3 a peu d’urna: fracàs absolut. Cap de les enquesta no s’ha aproximat ni mínimament als resultats definitius. És cert que en casos concrets, sobre tot per les parts mitja i baixa, en alguns casos s’han apropat més, però el principal, que era veure si CiU podia acabar traient majoria absoluta, aquí, el fracàs ha estat estrepitós. Veiem. 
 

CiU. 50 escons. Molt lluny de la majoria absoluta que són 68. Han baixat considerablement escons, la qual cosa demostra el seu fracàs electoral. Mas demanava vot prestat per aconseguir la desitjada majoria i la ciutadania li ha donat l’esquena. Avui els militants i simpatitzats de CiU no poden estar contents, tot hi haver guanyat les eleccions amb claredat.

ERC. 21 diputats. Es poden donar per satisfets. De fet és la força guanyadora moral d’aquests comicis. Eren molts els que preveien un transvasament de vots cap a CiU. Fins i tot a mi m’ho va arribar a dir algun votant tradicional. Finalment han recollit el vot de SI i segurament de sectors més sobiranistes de CiU que han decidit castigar el govern de Mas per altres coses com per exemple les retallades.  

PSC. 20 diputats. Descens menor del previst. Segur que molts, internament, estaran satisfets i potser es replantejaran prendre mesures contundents. S’equivocaran si no hi ha una profunda reflexió que acabi en una profunda renovació. De moment són la tercera força política catalana.

PPC. 19 escons. L’estratègia de la por els ha servit de molt poc. De fet, els més espanyolistes han preferit decantar-se cap a una altra formació. L’Alícia es pot donar per satisfets i segur que Rajoy li agrairà la feina.

ICV-EUA. 13 diputats. Amb 3 escons més, han aconseguit uns resultats més que acceptables. També poden estar contents. Joan Herrera s’estrenava de candidat i ha conservat l’herència del seu antecessor. Un vot molt fidelitzat, però una mica estancat.

C’s. 9 escons. Juntament amb ERC, la segona força que n’ha sortit victoriosa. Ha capitalitzat moltíssim el vot espanyolista del qui estan descontents amb Rajoy, Rubalcaba, etc.   

CUP. 3 diputats. Deuen d’estar com unes castanyetes. Entrar al Parlament d’aquesta manera és per a estar satisfets. Segur que molts dels qui avui han anat a votar i que, normalment, s’abstenien perquè no es veien representats, han votat a la CUP. També és cert que d’altres partits minoritaris van optar per no presentar-se per a poder reagrupar el vot.

Vist aquest repartiments de volts es plantegen moltes incògnites:
S’atrevirà CiU a fer el referèndum amb aquest fracàs electoral? Amb qui pactarà? Amb ERC o amb el PP?
Serà factible fer un front de tots (o quasi tots) contra Mas? Amb ERC, PSC i ICV-EUA, aquest cop no n’hi ha prou, ni sumant les CUP, però...
Amb tota lògica Mas s’hauria de replantejar molt seriosament el seu futur polític. El personal i, en tot cas, el del seu govern si, finalment, aconsegueix ser investit President.
A Mas li auguro moments molts difícils, ja que la maquinaria espanyola que s’acaba d’engegar contra ell, difícilment es pararà. Potser només si pacta amb el PP i això trastocaria tots els plans que s’han fet durant els darrers mesos. 

Per ampliar informació

ELS ACUDITS ELECTORALS DEL 25-N








DIARI D’UN APODERAT DE LES CUP



Foto: Ajuntament d'Amposta. 
8:00. Comença el dia electoral. 
8:30. Esmorzar amb la resta d’apoderats i simpatitzants.
9:00. Col·legi electoral del Miquel Granell. Una interventora de CiU ens barra el pas i ens demana l’acreditació. Després d’ensenyar-la al president de la taula on estava ella, podem fer la nostra feina sense contratemps. Ens en adonem que sobre una de les taules no hi havia paperetes de les CUP. Després de advertir-ho al president, es corregeix l’anomalia.
9:05. Vull votar i em diuen que aquell no era el meu col·legi. Jo que tantes vegades havia acompanyat a mon pare! Una altra interventora de CiU trucar a l’ajuntament i em diuen que he d’anar a votar al Museu.
9:30. Institut Ramon Berenguer. Ens en adonem que dintre d’una cabina estan girades totes les paperetes menys la de CiU. Li diem a la presidenta i aquesta ens dóna una excusa gens convincent. Repara l’anomalia.
10:00. Desplaçament a Masdenverge i Freginals. Allí no torbem el més mínim incident, la qual cosa, ens alegra.
12:00. Vaig a votar al meu col·legi. Per primera vegada voto a les CUP. 
13:00. Vaig a dinar i els hi explico a mons pares com ha anat el matí. Els hi dic que la regidora Laia Subirats ha estat l’única persona que ens ha posat cers problemes a l’hora de poder fer la nostra feina. 
17:00. Un senyor a qui no coneixia ens diu de fer-nos una foto a tots els joves apoderats de la CUP i ens felicita per interessar-nos per la política. Accedim a que ens faci la foto i després el veiem de representant de CiU a una taula. Ens hauran incorporat a algun fitxer? 
18:00. Em diuen que, per segon cop, han desaparegut les paperetes de la CUP d’una de les cabines del Miquel Granell.
8:10. Me’n vaig a Barcelona. Allí podré seguir els resultats des d’un casal popular ja que les CUP no tenen seu oficial