Sempre he recordat les paraules de Jaume
Sastre allà per l’any 1986 quan em digué: Joan, tan catalanista com ets, com
és que milites al PSC?
Els meus primers contactes amb el PSC es van
produir només començar la democràcia i l’any 1983 m’hi vaig afiliar, juts el
dia després de les municipals. Per aquells anys es parlava poc sobre una
hipotètica independència de Catalunya, però sempre hi havia qui tenia aquesta
idea ben present.
Jaume: Nomes m’ imagino una Catalunya
independent dintre d’una Europa políticament unida –va
ser la meva resposta- Aquella frase encara es vigent després de 27 anys.
Només cal recordar el lema de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona: Catalunya
nou estat d’Europa.
Com a socialista penso que no és incompatible
ser d’esquerres amb ser independentista. Una mateixa persona pot, a la vegada,
estar socialment compromès i somiar que un dia, el seu petit país, es pugui
convertir en un estat associat d’una Europa políticament unida.
Però també és cert que hi ha qui ha fet el
camí cap a la independència molt més ràpid que jo, sobre tot les noves
generacions que no van viure la dictadura franquista i que veuen en la
independència l’objectiu a assolir.
El Ministre d’Ensenyament del govern d’Espanya
Jose Ignacio Wert va afirmar que el sentiment independentista de molts de
catalans és per culpa de l’ensenyament que donen a les escoles. En una carta al
director del Periódico un lector li va contestar al ministre que si ell era
independentista, era degut a la formació que va rebre de l’escola franquista.
El lector té més raó que una sant,
encara què, com he dit més amunt, els joves independentistes no van viure la
dictadura, per tant, aquesta afirmació no seria vàlida per a tothom.
A què es deu el gran augment que ha tingut en
els darrers anys el sentiment independentista dels ciutadans de Catalunya? No
descobreixo res quan afirmo que els principals culpables són els intransigents
nacionalistes espanyols i les campanyes que es fomenten des dels mitjans
informatius de la capital d’Espanya (Intereconomia, la Gaceta, la Razón, el
Mundo i l’ABC), però també de partits de la dreta o d’extrema dreta com el PP o
la Falange.
A costa d’insistir una vegada i una altra, de
veure com es menysprea a Catalunya i als catalans i com s’intenta culpar-nos i
fins i tot criminalitzar-nos de la majoria de mals que pateix Espanya, és lògic
que la ciutadania digui prou i que somií poder trencar llaços amb
Madrid.
Però no hi ha cap més sortida? – es poden preguntar els que desconeixen la situació- A la darrera
campanya els socialistes catalans van promoure el federalisme com a nou
model de relacions entre Espanya i Catalunya i, per extensió, entre Espanya i
la resta de comunitats autònomes. Però primer s’ho haurien de creure els dos grans
partits espanyols, es a dir, el PP i el PSOE i ni tant sols aquest darrer està
convençut amb la nova fórmula.
Per a poder reconvertir l’Espanya de les
autonomies en l’Espanya federal caldria un ampli acord entre el govern central
i les CC.AA. Evidentment per a que Catalunya pugui ser independent primer haurà
d’obtenir també la conformitat de l’estat espanyol i el vist i plau d’Europa,
però posats a demanar... Per què no demanar la Lluna?
