dimecres, 19 de desembre del 2012

CATALUNYA DAVANT LA NOVA LEGISLATURA



Amb la constitució del Parlament, s’inicia la 10èna legislatura catalana, possiblement, la més complexa i complicada fins ara.
L’encara President en funcions Artur Mas va voler finalitzar de forma sobtada la 9èna perquè pensava (ell) que trauria un molt bon resultat. Que la ciutadania s’oblidaria de les retallades que havia aplicat en quasi dos anys de mandat i que es conformaria amb la pastanaga que significa caminar cap a un estat independent. Però a l’hora de la veritat és va demostrar que els electors catalans no són babaus i van castigar durament l’actitud prepotent de Mas que va voler acaparar l’èxit de la manifestació de la Diada sense haver-hi anat.
Els resultats electorals poc van fer variar el panorama polític entre els teòricament dos bàndols: els que es mostren a favor d’una consulta d’autodeterminació (que no ha de portar necessàriament a la independència) i el que no hi estan. Cal matisar però, que el PSC està a favor sempre que la consulta sigui legal, es a dir, dintre del marc constitucional, mentre que CiU, ERC i les CUP, volen tirar pel camí del mig: promouran la consulta encara que no tingui l’aprovació de Madrid.  
Al menys que hi hagi una desfeta de darrera hora, tot fa pensar que CiU, la força guanyadora de les eleccions i ERC, la que va obtenir uns millors resultats si els comparem amb els anteriors de fa dos anys, acabaran subscrivint un pacte electoral. Un pacte que, com es diu vulgarment, sembla el part de la burra, o sigui, és molt més llarg i complicat del que es podria preveure, al menys per part de CiU.
Auguro que per a CiU serà una llarga i feixuga legislatura. Fins ara, els republicans, s’han caracteritzat per posar entrebancs allà on hi hauria d’haver consens. I és que les coses s’han de fer al seu gust o no es fan. Amb l’arribada de l’actual president del partit Oriol Junqueras no ha canviat el seu modus operandi. ERC voldria estar al govern, però sense mullar-se. Tal com va dir un ciutadà d’un poble del nostre territori: Signo, però no em comprometo a res...  
Personalment, sóc del que penso que serà una legislatura difícil. Si durant els propers 4 anys no es fa la consulta sobiranista, serà considerat un fracàs per molts de ciutadans que, el passat 25-N, van votar en aquest sentit. Però a part d’això, caldrà buscar sortides a la crisi, la qual cosa, en els dos anys precedents, no s’ha fet. L’executiu de Mas s’ha dedicat a gestionar (malament) les transferències de fons que li han arribat de Madrid, retallar de partides que s’haurien d’haver considerat intocables i posar tiretes en algunes ferides obertes, com per exemple, l’euro per recepta.
Però fins que Catalunya esdevingui un estat independent, serà necessari refer els ponts que s’han trencat durant els darrers temps i no sembla, que amb l’actual actitud de CiU i, per suposat, amb la manera de ser i fer dels republicans, això no serà fàcil. Com tampoc ajuda gens a l’hora de superar l’actual situació tenir a Madrid un govern del PP poc disposat (per no dir gens) a fer concessions, per a recuperar el diàleg perdut.
El pitjor de tot és que, mentre els polítics intentaran solucionar totes aquestes situacions (ja es veurà si amb èxit o no), els ciutadans de Catalunya seguirem patint els mals derivats de les desavinences y els interessos partidistes de les distintes formacions polítiques.
Anem-nos preparant.      

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE VI











La meva loteria

Jordi Évole  -periodista-

He aprofitat un moment en què no dimitia cap president del Parlament balear (ja en van dos) per anar a comprar loteria de Nadal. I la venedora m'ha comentat que, per tenir sort, s'ha de fregar el dècim sobre la panxa d'una dona prenyada. Cap problema: aquest país va sobrat d'emprenyats. Fins i tot els comissaris de policia estan emprenyats. Han passat d'emprenyar a estar emprenyats. Ja se sap, no és el mateix estar fotut que estar fotent-li. Ni estar dimitit que estar dimitint, una forma verbal que Felip Puig no sap conjugar.
La nòmina d'emprenyats polítics és llarga. Artur Mas n'està. Espero que em deixi fregar els meus dècims. Potser demà li truco. ¿I si en comptes de quedar amb Mas truco a Josep Antoni Duran Lleida? És el nostre calb de la loteria, perquè és una loteria saber si està a favor de la independència o no.
Millor que pensi més opcions per si em fallen Mas i Duran. Ja ho sé: me'n vaig al PSC i començo a fregar el dècim per la panxa de Pere Navarro. Però no fregant fort, sinó una mica més suau, com el federalisme. I, vinga, ara frego una mica més per aquí i després una mica menys per allà... És a dir, asimètricament. Segur que em toca la Grossa. I si Navarro no hi és, a veure si trobo Bustos, un altre emprenyat. No estaria malament,i de passada li preguntaré si per Nadal pensa menjar marisc, que és ric en mercuri.
He comprat un parell de números sensacionals. La venedora m'ha recomanat que escollís els que representin coses molt importants per a mi. M'he decidit per aquests dos: 20711 i 06607. El primer és per una data entranyable: el 20 de juliol del 2011 va sortir a borsa Bankia. I el segon és per una qüestió professional: el 6 de juny del 2007, que és quan Díaz Ferrán va arribar a la presidència de la CEOE. A Soto del Real estan encantats amb l'arribada de l'empresari: els presos necessitaven per a la seva rifa nadalenca una mà innocent.
Carlos Fabra, assessor
Dels dos números en vull fer participacions, per repartir amb la família i els col·legues. M'han assegurat que el millor és demanar informació als bancs, que són experts a fer unes bones participacions preferents. Encara que per assessor bo en loteria, l'expresident de la Diputació de Castelló Carlos Fabra. Els premis li han vingut caiguts del cel. I ja se sap: afortunat en el joc, desafortunat en avions.
Potser no em toca la loteria. Doncs res, la salut és el que importa. Sobretot la de Messi. Aquesta sí que és la meva loteria. ¡Com n'és d'important la salut de Leo! Si la conserva, jo crec que és capaç de superar un rècord molt més difícil que el de Müller: el rècord de gols que ens està ficant Mariano Rajoy.
On segur que toca, i no cal que sigui 22 de desembre, és a Suïssa. La pluja de milions espanyols no s'atura. L'última Grossa que els ha caigut és la d'un arquitecte de renom. A Espanya vam passar unes bones estones rient amb els germans Calatrava. Ara és un altre Calatrava el que se'n riu de nosaltres. Els temps estan canviant.

dimarts, 18 de desembre del 2012

CATALUNYA I ESPANYA NO PEGUEN NI AMB COLA



Deia el feixisme que España es una unidad de destino en lo universal.  
La majoria de la gent corrent, quan escoltava coses així, ni s’immutava, ja que, com no ho comprenien, tampoc perdien el temps pensant en que voldria dir.
És cert que Espanya està formada per un bon grapat de territoris que, segles enrere, eren regnes independents. Alguns d’aquest territoris, com Catalunya, encara conserven la llengua i unes costums pròpies que ens fan diferents de la resta. Però alguns, com Astúries, Aragó, etc. han acabat perden un dels trets més diferencials: el seu idioma (bable per Astúries, aragonès...)
La història oficial d’Espanya ens explica que els artífex d’aquesta unió van ser els Reis Catòlics Isabel de Castella i Ferran d’Aragó que, amb la seva boda, van ajuntar Castella i Lleó i la Corona d'Aragó, dos dels tres regnes més importants de la Península ibèrica del segle XV (l’altre era Portugal) I, a partir d’aquesta unió, una política d’enllaços matrimonials i guerres, va permetre composar el que avui es coneix com el Regne d’Espanya.
Però si ens parem a estudiar de forma minuciosa la història, principalment la catalana, ens en adonarem que darrera del nomenament del rei Ferran (seria millor dir-li Fernando) hi ha tota una sèrie de conxorxes per a que el successor de Martí l’Humà i que va morir sense descendència, fos algú no català.
El Compromís de Casp només és l’acte final d’una obra de teatre molt ben dirigida per la casa castellana dels Trastàmara per assegurar-se que fos Ferran l’elegit entre la resta dels aspirants. No en va, era la família més poderosa entre les que van presentar candidat.
Per aquells que no ho sàpiguen, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó eren cosins germans i van haver de demanar la dispensa papal per a casar-se. Per tant, la unió dels dos regnes estava més cantada molt abans de que s’acabés produint.
Digui el que digui la història oficial, Espanya és per a mi una unió artificial i que, durant el pas del temps, la majoria de governants han volgut consolidar encara que hagi estat sovint mitjançant actituds autoritàries i, fins i tot, fent ús de les armes.
Fixeu-vos si és artificial aquesta unió que símbols com ara la bandera i l’himne s’han improvisat.
La bandera espanyola, la rojigualda, el símbol que més representa l’estat espanyol, era l’emblema de la Marina Espanyola. I per què tenia aquests colors? Senzillament perquè són els més visibles a l’ull humà i així, per la mar, era de fàcil distinció i identificació.
L’himne era la marxa de los Granaderos i l’usava l’exèrcit espanyol al segle XVIII. Com sabeu no té lletra i per això quan sona durant algun acte oficial, ningú el canta a diferència dels himnes  dels altres països que tothom sé sap la lletra. Fins i tot els Segadors en té.
En temps de Franco l’himne espanyol tenia lletra composada per José María Pemán, però  era tan cursi que en arribar la democràcia la van descartar. Recentment hi va haver un intent de posar-ne però els resultats tampoc van ser satisfactoris.

L’APUNT: Sabíeu què a Tortosa i a l’EMD de Jesús hi ha descendents de la casa dels Trastàmara?