La resistència de la Monarquia

Tret d'en dues breus ocasions, l'Estat constitucional espanyol no ha deixat de ser una Monarquia en els últims 200 anys llargs de la nostra història. Únicament en alguns mesos de la dècada dels 70 del segle XIX i en alguns anys de la dècada dels 30 del segle XX l'Estat espanyol va assumir la forma de república. La història constitucional d'Espanya ha estat, doncs, gairebé en la seva integritat la història d'un Estat monàrquic.
Ho ha estat de manera singular, ja que entre regències i dictadures militars han estat nombrosos els anys en què el cap de l'Estat no ha sigut un rei. A més, dels quatre monarques que efectivament han regnat des de començaments del segle XIX, dos van morir a Espanya, Ferran VII i Alfons XII, i dos més a l'exili, Isabel II i Alfons XIII. La línia successòria es va trencar el segle XX al passar a ocupar la Corona, després d'Alfons XIII, el rei Joan Carles i no el seu pare, Joan de Borbó.Això vol dir, doncs, que en les relacions entre la societat espanyola i la Monarquia hi ha continuïtat i discontinuïtat. La societat espanyola no ha estat capaç d'organitzar-se políticament de manera estable sense la Monarquia. Però la presència d'un rei com a cap de l'Estat ha sigut, en general, molt pertorbadora per a la societat espanyola. Si deixem de banda Alfons XII, que va passar pràcticament desapercebut, l'executòria dels altres tres monarques previs a l'actual -Ferran VII, Isabel II i Alfons XIII- va ser desastrosa, i entre tots van acabar esgotant el dipòsit de legitimitat de la dinastia.
La Monarquia, tant quan el cap de l'Estat ha sigut un rei com quan ha sigut una regent o bé un dictador militar, no ha contribuït a resoldre els problemes de modernització política i constitucional que havia d'afrontar la societat espanyola. Ha sigut, ben al contrari, un obstacle, el famós obstacle tradicional, per donar-hi resposta.
I malgrat això s'ha mantingut. Mentre als altres països europeus, tret dels nòrdics, l'arribada del sufragi universal va posar fi a la monarquia d'una manera definitiva i irreversible, a Espanya no va ser així. Les dues primeres expressions del sufragi universal -la del masculí exclusivament el 1869 i la de l'autènticament universal el 1931- van posar fi a la Monarquia. Però per un període breu de temps. En els dos casos hi va haver restauració, cosa que en altres països europeus es va produir en la primera meitat del segle XIX, però no en la segona, i molt menys en el segle XX.
La capacitat de supervivència de la Monarquia espanyola ha estat més que notable. Especialment si es pren en consideració que la pèrdua absoluta de legitimitat de la institució amb la dictadura de Primo de Rivera coincideix amb l'avanç a tot Europa de la democràcia com a única forma política acceptable, detinguda transitòriament per les dictadures nacionalsocialistes i feixistes. Ningú amb dos dits de seny podia pensar en la restauració d'una Monarquia enmig d'estats democràtics de la mà d'un règim feixista nascut d'una sublevació militar contra una República democràtica després d'una espantosa guerra civil en l'últim quart del segle XX. I, no obstant, és el que va passar.
Aquesta perspectiva mereix no ser perduda de vista. La societat espanyola fins al moment no ha sabut prescindir de la Monarquia en la seva organització constitucional. Ni tan sols en l'època de Franco. Les Leyes Fundamentales eren qualificades com a Leyes Fundamentales del Reino. I la successió en la posició de cap de l'Estat ocupada pel general Franco era monàrquica amb l'ordre regular de successió característic de la Monarquia espanyola una vegada instaurada la Corona en la persona d'un rei. És una conjectura, però, segons la meva opinió, l'horitzó monàrquic va ser una peça essencial en la prolongació de la dictadura franquista.
Ara mateix la Monarquia es troba en un moment difícil i es comença a especular amb la possibilitat d'una transició cap a la República. ¿És raonable pensar en un desenllaç d'aquesta naturalesa? ¿Està disposada la societat espanyola a prescindir de la institució monàrquica, cosa que implicaria l'obertura d'un procés constituent sense més límits que els que suposa la nostra pertinença a la Unió Europea?
Les condicions per fer el pas són presents. La societat espanyola d'aquesta segona dècada del segle XXI està incomparablement més ben preparada que la del 1931 per alliberar-se d'inèrcies del passat i ser protagonista amb raonables expectatives d'èxit d'un autèntic procés constituent. Un procés constituent que sigui expressió política de l'Espanya democràtica, que fins ara no hem conegut en la nostra història.
Ja ho veurem.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

TUPINADA A VENEÇUELA?

Si m’he de pronunciar sobre si crec que a Veneçuela hi va haver tupinada a les eleccions presidencials del passat diumenge, la meva resposta és afirmativa.

Evidentment no tinc cap prova del que estic dient, simplement és una intuïció una vegada vistos els fets que van passar.  

L’ajustada victòria del candidat oficial Nicolás Maduro en front al rival opositor Henrique Capriles per poc més d’un punt de diferència és molt poc marge per a que l’oposició no tingui el dret a que es torni a fer el recompte de vots.

Si a qualsevol país de la UE es donés un resultat tant ajuntat, de segur que ningú els posaria en dubte, igual com ha passat més d’una vegada als EE.UU. Però estem parlant de Veneçuela...

La ràpida presa de possessió de maduro fa que els sospites es facin més grans. Per què tanta pressa? I que el cap de l’exèrcit surti amenaçant, també em sembla una mesura de pressió cap els responsables de l’escrutini electoral.

No sé si heu vist els gràfics oficial que ha donat la televisió pública veneçolana. Patètics. La paupèrrima victòria es converteix per la llei del barliqui-barloqui en una àmplia avantatja del partit que va ser de Chávez.

I que consti que no em decanto per ningú. Tots dos candidats em semblen massa populistes. No concebo a cap candidat d’aquí amb un vestit que portés la bandera (ja sigui l’espanyola, ja la catalana) Un imagineu a Mas o Junqueras amb un xandall amb els colors de la senyera. A Veneçuela sembla que és força corrent. Aquí, com a molt, Felipe González anava amb una americana de pana que el feia més proper al seu electorat, però res més.

L’auto proclamat president Nicolás Maduro, hereu de Chávez, representa, des de el meu punt de vista, un partit de difícil qualificació. Cal recordar que abans de guanyar les primeres eleccions Chávez va donar un cop d’estat contra un règim legal. Des d’una posició d’esquerres em costa assimilar una situació així.

Per l’altra banda, Capriles representa a la dreta dels terratinents i la burgesia veneçolana; d’aquells que sempre han volgut manar i tenir sotmès el seu poble.

Davant el dilema a qui votar, quasi segur que m’hauria abstingut; encara que mai es pot dir que, finalment, no m’hagués decantat cap a un dels dos.

Mireu, acabaré amb una anècdota. Un dels cosins de França és socialista militant. Fa uns anys van disputar-se la presidència de la República el candidat dretà Chirac i l’ultradretà Le Pen. Què fer? Va votar a Chirac per evitar que a França s’instaurés un règim xenòfob. Ho enteneu veritat?

DIADA CASTELLERA DEL VENDRELL (7-04-2013) X

El gran frau fiscal no trepitjarà la presó

Al Capone va ser empresonat per defraudar a Hisenda. Va tenir mala sort: a l'Espanya d'avui dia se n'hauria salvat. El 28 de desembre passat, dia dels Sants Innocents, va sortir publicada al BOE una reforma del Codi Penal que va passar desapercebuda, malgrat la seva gravetat i transcendència. Fins llavors, defraudar més de 120.000 euros al fisc era un delicte penat amb un pena d'entre 1 i 5 anys de presó.
Amb la nova llei, la pena queda rebaixada i és encara més difícil que aquests delinqüents de guant blanc arribin a trepitjar la presó.
La reforma permet que qualsevol defraudador tingui dos mesos de termini des que és imputat per tornar els diners robats. Si ho fa, el jutge li podrà aplicar un nou atenuant que pot rebaixar la condemna fins a només tres mesos de presó i, com a màxim, un any. Si el condemnat no té antecedents i el seu únic delicte provat és robar-nos a tots els contribuents honrats, se salvarà de la presó. Per fer emprenyar encara més els honrats ciutadans que pateixen les pujades d'impostos, els grans defraudadors que s'acullin a aquest perdó pagaran una multa bastant inferior a la que havien d'abonar fins ara. Abans podia ser de fins a sis vegades la quantitat defraudada. Amb la nova llei, la multa es quedarà en la meitat o fins i tot una quarta part del que havien defraudat.
Aquesta reforma penal, com totes les que beneficien el reu, s'aplicarà amb efecte retroactiu. I és probable que alguns d'aquests famosos noms que els últims mesos omplen les portades pels seus comptes a Suïssa es puguin beneficiar d'aquesta escandalosa reforma dissenyada a la mida dels poderosos: d'aquells que es poden permetre defraudar més de 120.000 euros en un any. L'argument del Govern per justificar aquesta mesura és que així podrà recuperar molt abans els diners defraudats i ingressar fons a les buides arques públiques. És el mateix raonament que s'aplica amb l'amnistia fiscal i és fals: el que s'ingressa ara es deixarà d'ingressar més tard perquè el missatge que es transmet és que defraudar surt més rendible. La multa és tan ridícula que compensa córrer el risc.
Mentre el Govern obre la mà amb els poderosos, torna a estrényer-la amb els més febles. La mateixa reforma que suavitza el càstig per al gran defraudador ha convertit en delicte penal altres tipus de frau. Per exemple: una persona que treballi en negre mentre cobra l'atur comet avui un delicte i pot ser condemnada a fins a tres anys de presó. És una doble vara de mesurar embafadora.
Però el súmmum de la reforma és el mètode usat. ¿Saben on ens van colar aquesta opaca reforma? En la llei d'acompanyament per a la llei de transparència. L'ús de les paraules no pot ser més trampós: transparència opaca perquè la llei no sigui igual per a tothom.

Ignacio Escolar (director de eldiario.es)