LA FOTO DEL DIA 23-04-2013

Alternativa per a una altra Europa

Joan Josep Nuet

Vivim en una Europa sense ànima que s'enfonsa en les desigualtats, cada dia més insuportables, mentre creix la misèria que pateixen les persones. Tanmateix, no es pot abordar de manera seriosa la situació actual sense analitzar l'origen de les directrius polítiques i econòmiques de la UE i, en concret, de l'Eurozona.
Avui ja no se sostenen les velles propostes mediadores de fràgils equilibris entre socialdemocràcia i democràcia cristiana, en torns d'alternança bipartidista sota el pretès pragmatisme d'un capitalisme de rostre humà. Arreu de l'Europa del sud s'estén la tragèdia quotidiana i la desesperança imposada pel diktat homicida de la troica a una Grècia sota mínims, un Portugal revoltat, una Itàlia malmesa i desconcertada per tecnòcrates i populistes, o ara a Xipre.
La crisi de Xipre està posant de manifest no només la mediocritat i la hipocresia de les institucions econòmiques europees, sinó també fins a quin punt els interessos electorals d'Angela Merkel sacrifiquen l'ocupació i el benestar de la ciutadania dels països del sud. En el cas concret de la República de Xipre, l'abús i el menyspreu des del país ric suposa «una nova colonització» en paraules del líder de Syriza, Alexis Tsipras.

La burla dels ministres de finances de l'Eurogrup a la sobirania dels pobles ja es converteix en un sarcasme intolerable. L'objectiu últim de la decisió política de l'Eurogrup no és el rescat de l'economia xipriota, sinó imposar un règim de dominació econòmica absoluta a una valuosa regió geopolítica, i a més executar un càstig exemplar i amenaçador per a qualsevol país del Sud que es resisteixi.
El no del poble i del Parlament als plans de dissolució de la República de Xipre són a la vegada el no de tots els pobles europeus a un carreró autodestructiu i sense sortida per a Europa. Però també a casa nostra la situació ja supera tots els malsons. Només hi una tria possible: o la pèrdua definitiva del projecte de l'Europa de cultura, pau i progrés sorgida de la postguerra mundial o construir una nova Europa fruit de la proposta ciutadana. En els inicis del segle XXI, la guerra que avui es lliura als països del sud d'Europa és la guerra contra la ciutadania.
O és l'austericidi i l'esclat de la corrupció, o un canvi radical de polítiques. O són els tractats neoliberals, o els drets socials, econòmics i la dignitat dels pobles. O és, una altra vegada, un feixisme que creix entre la foscor de la pobresa, o és la solidaritat, l'equitat i la fraternitat. I no podem ni volem renunciar a una Europa de valors, de garanties civilitzatòries, de progrés social i econòmic, de serveis públics i de pau.
L'esperança per la recuperació d'Europa està en les respostes ciutadanes, en la recuperació del millor de la història de cada poble, a fer realitat, com canten a carrers i places de Portugal, que de nou: «O povo é quem mais ordena». S'imposa reaccionar en confluència i insurrecció. No pas sotmetre'ns, ni resignar-nos, ni auto inculpar-nos per les polítiques imposades per la Unió Europea. Hem de lluitar per un canvi radical d'emancipació i de futur.
Avui l'alternativa per una altra Europa no únicament és possible, sinó que resulta imprescindible i urgent. A Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) estem per aquest objectiu. I amb moltes potencialitats, complicitats i coherències: internacionalisme, dret a decidir dels pobles, encaix federal, estatal i europeu, des de les classes socials i la seva lluita, per la defensa de la sanitat i l'ensenyament públics, amb la gent treballadora i amb companys d'arreu, a l'Estat i a Europa. Amb l'Esquerra Plural i amb organitzacions socials insurgents i 35 partits europeus del millor ventall de les esquerres transformadores, integrats al Partit de l'Esquerra Europea (PEE). A punt per la confluència, sumant allò social, polític, plural, inclusiu. Fent Syriza, però la real, i amb la seva ajuda i experiència
Tenim en perspectiva una Conferència sobre la Unió Europea amb Izquierda Unida aquest mes de juny i el quart Congrés del Partit de l'Esquerra Europea el mes de desembre. Un escenari adient i enriquidor per anar bastint la nostra alternativa europea també en la perspectiva d'unes futures eleccions europees, el maig del 2014. Amb una campanya supranacional nova i diferent on fer créixer la força alternativa, de confluència per l'Europa dels pobles, dels drets i de les persones.
Aquesta és la nostra reflexió en obert a la ciutadania: treballar per una Europa d'equitat i dignitat, de drets i valors humans, per construir una base programàtica i definir uns objectius clars i realment democràtics que ens uneixin en l'acció i ens enforteixin com a alternativa. Avui, això que està per fer, és encara possible.
També firma l'article Antoni Barbarà, responsable d'Europa d'EUiA.

CREAR CONFLICTES INNECESSARIS?

Devia de ser sobre el mes de maig de 1974 perquè estàvem a les acaballes d’aquell curs escolar. A la cafeteria de l’institut de Batxillerat Antoni Martí i Franquès de Tarragona (per aquell temps Instituto Nacional de Enseñanza Media), ens havíem reunit la majoria dels alumnes del la classe 6è 6 amb la nostra professora de francès.

La professora, que havia estudiat Història, era basca i havia demanat plaça només als instituts de les poblacions que tinguessin mar o muntanya. L’institut de Tarragona va ser l’únic que va respondre la seva demanda, això si, sé li va preguntar si sabia francès, perquè seria l’assignatura que acabaria donant.

La conversa era distesa i afable. Explicàvem anècdotes i acudits i riem. De sobte, la professora, que tenia un nom d’aquells que quan els aprens ja no te’n oblides, ens va dir (en castellà, evidentment): El que jo admiro dels catalans és que entre vosaltres sempre us adreceu en català; al País Basc, quan en una reunió hi ha un castellanoparlant, encara que tota la resta sàpiguen parlar l’idioma basc, automàticament la conversa canvia al castellà.

Si sou perspicaços, segurament us haureu adonat de la coincidència de cas que us acabo d’explicar amb la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)respecte a l’obligatorietat de fer la classe en castellà només que un alumne ho demani. La polèmica estava servida.  

Podria donar-vos tota una sèrie d’arguments pels quals, trobo, que la sentència del TSJC és injusta i discriminatòria amb el català, però no ho faré. Segurament el diputat d’ERC Joan Tardà va ser qui millor ho va escenificar el dia posterior al Congrés dels Diputats. Si s’aplica fil per randa l’esperit de la llei i es pogués extrapolar a d’altres àmbits de la vida pública i social, si un diputat demana poder parlar en català al Congrés, tota la resta de diputats ho haurien de fer. Evidentment és un cas portat a l’extrem, però molt il·lustratiu a l’hora de demostrar la incongruència de la sentència. Joan Tardà primer i el també diputat republicà Alfred Bosch més tard, van ser cridats a l’ordre 3 vegades pel president del Congrés Jesús Posada i retirat el torn de paraula del que disposaven.

Tornant a la sentència del TSJC, si s’apliqués la mateixa filosofia que al Congrés, el xiquet que demanés que es donés la classe en castellà, no hauria de ser cridat a l’ordre i finalment expulsat? Veritat que estaríem davant d’una situació totalment inversemblant?

A Jesús Posada sé li va escolar dir dirigint-se a Joan Tardà: No creï conflictes innecessaris on no els hi ha... Desgraciadament, massa sovint se’n creen de forma gratuïta. Quan tres famílies castellanoparlants van presentar una demanda per a que els seus fils rebessin l’ensenyament en català, no s’estava creant un conflicte allà on es portava anys sense haver-ne cap? Els xiquets més que ningú tenen una extraordinària capacitat d’adaptació i assimilació. La prova és que els xiquets estrangers que, acompanyant els seus pares han arribat a Catalunya en aquests darrers anys, parlen català i s’han integrat perfectament a la nostra societat. Són alguns pares, els més intransigents i intolerants, els que provoquen conflictes innecessaris del no res.

Si aquests mateixos pares en lloc de vindre a treballar a Catalunya ho haguessin fet a un altre país, no els hauria quedat més remei que mirar d’integrar-se el més ràpidament possible a la seva cultura i aprendre l’idioma.

Però alguns polítics li saben treure rendibilitat d’aquests tipus de conflictes i fins i tot alimenten que sigui així perquè saben que en l’aspecte idiomàtic, la societat sol ser molt sensible. Per tant, res fa pensar que aquestes situacions es puguin arribar a solucionar en un futur relativament curt; aquest conflictes els hi són molt necessaris per a poder seguir fent la seva política excloent i demagògica. Els hi va perfecte!  

Per cert, si algú s’ha quedat amb la curiositat de com es deia la professora basca, us ho dic: Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia, però per a la vostra tranquil·litat, us diré que es feia dir Marimor i els seus alumnes la solíem cridar senyoreta.    

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 22-04-2013

Tapa de registre trencada sobre una vorera del carrer Murillo d'Amposta. 
Em va avisar un veí amb la intenció de que ho publiqués aquí. 
Evidentment significa un perill, sobre tot per als menuts i els més grans. 
Dit queda.