QUI ROBA A QUI?

Divendres al Periódico vaig llegar aquest peu de foto:  Robatori als contenidors de reciclatge de paper a Barcelona. Es tractava d’una foto denúncia on es podia veure una furgoneta amb la porta del darrere oberta,mentre una dona estava introduït cartró prèviament extret d’un contenidor de reciclatge. Ràpidament em vaig fer la següent pregunta: Qui roba a qui?

Si voleu faré una altra pregunta. Qui treu benefici del reciclatge? Evidentment no els ciutadans que han vist com any sí, any també se’ls hi ha apujat el rebut de la brossa.  

Qui se’n beneficia són les empreses que es dediquen a aquesta activitat (per exemple a Amposta Pellícé) Però sense oblidar els grans majoristes: Ecoembes i Ecovidrio que són els que promouen les grans campanyes publicitàries. 

De drapaires s’han convertit en empresaris de gestió i tractament de residus sòlids. Perquè reciclar, fa molts anys que es recicla. Encara me’n recordo que a ma mare li regalaven plats de Duralex a canvi de les botelles de llegiu buides. Segur que a la Galera encara en queden, ja que, sinó es trencaven, tenien una vida infinita. També me’n recordo que Ceferino Huerta de Godall comprava botelles de xampany (llavors encara es denominava així, encara que fos vi gasificat) a 1 pesseta i, posteriorment a 1,50 i fins i tot a 2 pessetes. D’altres tipus de residus com ara cartrons, diaris, ferros, etc. te’ls passava a buscar per casa Maria la drapaira de Santa Bàrbara. Primer amb carro i més tard en un vehicle. Més tard, José Maria Verge Ferre, també de Godall, va obrir una deixalleria allà on ara s’ubica l’empresa Dacame. Encara que hi havies d’anar expressament, fins allí podies portar tot tipus de deixalles, fins a tot voluminosos com per exemple electrodomèstics i, en contrapartida, et donava unes monedes. D’aquelles vendes no et feies ric, però al menys es podria treure algun benefici.  

Com que el tema del reciclatge anava en augment (la generació de residus és progressiva sobre l’augment del desenvolupament de la humanitat), les administracions, en connivència amb les empreses del sector, van mirar la manera de treure’n profit.

Al principi va ser el vidre i van dir que el benefici revertiria al barri (en poblacions d’unes certes dimensions) o el poble. Després s’hi va anar afegint les llaunes i el paper/cartró i, més tard, l’orgànica. 

Per a portar a terme de manera òptima tot aquest reciclatge, es van haver de fer contenidors i més contenidors. I sovint s’havien de canviar perquè es modernitzava la flota de camions i s’havia d’adaptar als nous sistemes de buidatge.

Finalment s’ha arribat a les actuals illes de contenidors. Els polítics es van omplir la boca dient que estaven subvencionades al 100% pel ministeri competent de Madrid, però algú va subvencionar la nova flota de camions? Evidentment el cost addicional es va carregar sobre el rebut de la brossa. Certament, per llei, els ciutadans no poden pagar més que el veritable cost del servei, però si el cost s’incrementa, els ciutadans ho noten al rebut.  

Quan val la planta de recollida de brossa que hi ha al Mas de Barberans? Quin cost té el seu manteniment? Quantes persones treballen o cobren (polítics) dels consorcis de gestió de residus?

Totes aquestes preguntes ens haurien de fer pensar sobre QUI ROBA A QUI? –la pregunta amb la que he titulat aquest escrit-

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA GALERA (05-05-2013) III

 

"Y lo digo sin ningún asomo de triunfalismo"

Ignacio Escolar.

Las frases salen todas ellas de su último discurso en el Congreso de los Diputados. Los enlaces son míos. Con ustedes, el presidente del Gobierno, don Mariano Rajoy Brey, en su más absoluta literalidad.

"Estamos realizando la mejor política de empleo posible".

"Las cosas están cambiando en España, afortunadamente, y están cambiando mucho. Tal vez, el mejor signo de la recuperación lo representa la facilidad con que nos olvidamos de todo lo que hemos dejado atrás".

"¿Le importa mucho a quien no encuentra un puesto de trabajo que el interés de nuestra deuda haya caído al 4 por 100? Sin duda, señorías, muchísimo".

"¿Y qué ha cambiado en nuestra financiación exterior? Algo sorprendente, señorías: que España ya no necesita más".

"No es que estas cosas las imponga Bruselas, señorías; es que las exigimos los europeos porque así queremos que sea Europa."

"No es tampoco un milagro que nos ofrecieran hasta 100.000 millones de euros para superar la crisis financiera en unas condiciones extraordinarias: un plazo de quince años, al 0,5% de interés, con diez años de carencia".

"Afortunadamente, gracias a lo que algunos critican la España de hoy tiene poco que ver, poco, con la de hace un año".

"Afortunadamente, España está ya en una situación nueva, más sólida y con más futuro que hace un año".

"En suma, señorías, esto empieza a funcionar. Nos queda todavía mucha tarea que atender, pero llegará la cosecha".

"No estamos en el camino equivocado, ni hemos perdido el tiempo, ni tenemos las manos vacías. Hemos salido de lo peor, hemos detenido la caída, vamos a empezar a mejorar y los resultados llegarán, porque todos sabremos recorrer, con firmeza, el camino que nos falta".

"Y todo esto, señorías, lo digo sin ningún asomo de triunfalismo".

HA NASCUT UN IDIOMA: EL LAPAO

Estem d’enhorabona! El naixement d’un idioma ha de ser motiu de felicitat per a tot el món, fins aquells que no se’n assabentaran mai de la seva existència. Quan l’any 2004 es va organitzar a Barcelona el Fòrum de les Cultures, s’explicava que milers d’idiomes minoritaris estaven en perill de desaparèixer, per tant, quan en neix un ha de ser motiu de gran satisfacció.

Es experts científics de l’Aragó en matèria lingüística, es a dir, els grups parlamentaris del PP i del PAR) tenen previst aprovar properament l’existència d’una nova llengua: el lapao.  

Què és el lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? El lapao és, ni més ni menys, que el català que es parla a la franja de ponent, es a dir, els territoris aragonesos fronterers amb Catalunya, com per exemple la comarca del Matarranya. Ara caldrà veure la repercussió que tindrà el nou nom entre els seus parlants, ja que, des de temps ancestrals, la parla d’aquell territori aragonès ja tenia nom: el chapurreau (no llegir chapurro)

En qüestió d’idiomes els del PP són uns autèntics experts. Primer van decidir que el català que es parlava a València es diria valencià i tot indica que a les Illes Balears on fins l’entrada del president Bauzà no hi havia hagut mai cap problema idiomàtic, aviat es parlarà el balear (només és qüestió de temps) Aquestes modificacions basades en rigorosos estudis científics, sovint tenen el recolzament dels polítics de torn. Cal recordar que n’hi ha que són veritables experts en el tema. Per exemple hi havia un tal Aznar que, a part de parlar català en la intimitat, parlava anglès amb accent texà. En canvi, a qui va ser portaveu d’aquest tal Aznar i que, familiarment es coneix per MAR, resulta molt difícil saber en quin idioma està parlant ja que degut als freqüents efectes etílics, acostuma a forfollar.  

Darrere d’aquest nou impuls idiomàtic veig la ma de l’actual ministre d’Educació del govern espanyol José Ignacio Wert. És una fórmula ideal per a que els espanyols (i per extensió els catalans, bascos, gallecs, etc.) de sobte puguin saber diverses llengües més, a part, evidentment,  de la materna de cadascú. No és el mateix saber, per exemple, castellà i català (jo també domino a la perfecció la parla per telèfon) que castellà, català, valencià, balear, lapao, etc. No és el mateix que al currículum personal d’aquell aspirant a un lloc de treball hi posi que domina a la perfecció dos idiomes que posi que en domina sis a la perfecció. Es miri com es miri, no és el mateix.

De totes maneres, els experts populars s’han quedat molt curts. Com que per desconeixement del tema no serà, sospito que és que no volen interferir en la política lingüística que s’elabora des de la Generalitat de Catalunya (ells mai ho farien!) De poder-ho fer (insisteixo, mai ho farien) segur que encara distingirien molts més idiomes. Tinc l’atreviment de suggerir-ne uns quants que conec i que penso que s’haurien de separar del català, ja que tots tenen trets propis i diferencials del que és oficial a Catalunya.

En primer lloc, caldria esmentar el tortosí (que a Amposta s’anomena ampostí), també el cavero (amb els seves variants de la Partidal, els Hortets, Sant Jaume, els Muntells i Balada), el paulsenc, el faldut (científicament ulldeconenc), el canareu (amb la variant del casero), el senienc i fins i tot el masover.

No cal ni dir que la riquesa lingüística que acumulem els que com jo, podem presumir d’entendre i fins i tot parlar en tots aquests idiomes, hauria de ser un valor afegit per a promocionar-nos professionalment i més ara en temps de crisi on tan difícil és trobar feina.  

Desconec les veritables intencions dels intel·lectuals del PP, però en el nostre cas han servit per a descobrir un potencial fins ara ocult, i per tant, a part d’estar d’enhorabona pel naixement del nou idioma i la troballa de l’existència de tants i tants més, cal donar-los les gràcies per la seva estimable preocupació i contribució a la riquesa lingüística del nostre país.

Segurament,  algun dia, quan ens aixecarem de dormir, ens assabentarem que l’andalús, l’extremeny i el murcià també són idiomes.  O no està prou documentat?

Post Scritum. Sembla ser que després del Lapao, les Corts de l’Aragó tenen preparat el naixement de dues llengües més: LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Areas Pirenaica y Prepirenaica) i LAPOLLA (Lengua Aragonesa Propia de Otros Lindos Lugares de Aragón)