MÉS ANÈCDOTES DE LA DIADA

DIR-SE ESPAÑOL A CATALUNYA

Normalment no hauria de passar res ja que, encara que sigui en casos comptats, hi ha toponímia que inclou aquest mot, com per exemple la Torre de l’Espanyol, a la Ribera d’Ebre o el barri Espanyol a Sant Carles de la Ràpita o el mateix club de futbol, el Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona.

Bé, dit això us explicaré una anècdota que m’han contat aquest matí. Poseu-vos en situació. Dia 11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Les comarques del Baix Ebre i el Montsià reben un gran nombre de visitants atenent les demandes dels organitzadors de la Via Catalana. Alguns d’ells venen amb l’entrepà sota el braç o s’apunten a la paella que s’organitza a les Cases d’Alcanar, però un bon nombre reserven plaça als molts de restaurants que hi ha a la zona, majoritàriament a l’Ametlla de Mar, l’Ampolla i la Ràpita.

Els amics d’un conegut meu (que és qui m’ha h explicat) decideixen reforçar els trams de la Ràpita, però es desperten tard i la tarda del dia 10 es posen a buscar restaurant. Davant la negativa que reben com a resposta de tots els restaurants als que van trucar per tenir-ho complet, van decidir sol·licitar l’ajuda del seu amic.

Aquest, que és una persona molt conegut i ben relacionat, truca a diversos restaurants obtenint la mateixa resposta: h tenim complert. Abans de donar-se per vençut, fa un darrer intent.

-Restaurant Español, diguem.

-Què tindria una taula per a 4 o 5 persones per a dinar demà?

-Sí, cap problema. A quina hora vindrien?  

Després d’això un no pot deixar de pensar que, tal vegada, un dia com aquest d’exaltació nacional pels quatre costats, portar el nom d’Español, d’entrada és un condicionant per a que te’l saltis quan estàs buscant restaurants a la Ràpita. O no? 

 

BOUS A LA VIA CATALANA? 

El que ara us vaig a explicar és un fet que no va arribar a passar, però que va estar al cap de la persona que m’ho va explicar.

Com acostumo a fer, no donaré noms, però si dic que es tracta d’un jove ramader de vacum ampostí, molts de vosaltres ja sabreu a qui m’estic referint.

Passada la festa de la Diada i després de veure (i gaudir) la portada de diari Ara del dia 12, la ressaca de la Via Catalana encara estava present en mi. Així, quan vaig anar al quiosc a buscar el Punt Avui que ens arriba gratuïtament a la colla castellera i, mentre parlava de la magnífica portada que l’Ara va publicar, va entrar aquest jove ramader i va ficar-se en la nostra conversa.

Dirigint-se a mi em va dir:

-Saps què volia fer jo per la Diada? Treure a la mansa i portar-la a la cadena per a reivindicar que els bous també formen part de la cultura catalana.

Els que esteu familiaritzat en els temes taurins, sabeu que tots els ramaders tenen bous mansos per a que els ajudin a dirigir els ramats. Aquests bous (castrats i per tant, han perdut la bravura) són els que en castellà s’anomenen cabestros (imagino que us sonarà si seguiu els encierros de San Fermín) Però el que és més estrany és que ho sigui una vaca.

Aquesta anècdota (que repeteixo, no es va produir) a un altre indret de Catalunya seria una raresa, però no a Amposta ni a bona part del delta on, la festa dels bous és un dels actes més tradicionals que es fan durant la festa major.

Segurament recordareu la controvèrsia que va crear el disseny d’unes camisetes que van fer membres de l’ANC de Deltebre on es combinava l’estelada amb el toro.

Però si, efectivament, els bous formen part de la cultura catalana, també la jota és una de els nostres tradicions més populars. Pregunteu-ho sinó a Ulldecona, Alcanar o a d’altres punts de les Terres de l’Ebre. Durant els actes de preparació de la Via, els rapitencs se’n van encarregar de reivindicar-la com a tal.

ESTRATÈGIA EQUIVOCADA

Militarment parlant, la guerra de guerrilles pot resultar efectiva, sobre tot si s’ataca de forma coordinada. Però laboralment parlant, si cada col·lectiu fa la guerra pel seu compte, el resultat final serà un estrepitós fracàs.

Porto més de 27 anys  treballant a l’Administració i des de que vaig entrar sempre he escoltat la mateixa frase ja fos dita en castellà bé en català: divideix i venceràs. I és el que ha estat fent sempre l’Administració. Primer entre funcionaris i laborals, després promovent professionalment uns grups més que els altres i, finalment, promovent sindicats que el primer que fan és desprestigiar els altres, els de tota la vida i dir que van d’independents, però a la mínima donen suport a l’Administració. Realment de vegades la situació pot arribar a ser força desesperant davant la impotència que sens com a treballador d’uns dels col·lectius més importants del país.

Aquests darrers dies, els companys de Justícia de Catalunya han convocat  una vaga per a mirar de l’import equivalent a una paga extraordinària i d’altres drets dels que gaudien abans. Vistos els resultats del primer dia, la mesura, segurament acabarà en fracàs. Com sempre, la guerra de xifres sobre la participació dóna uns resultats tan dispars que fa pensar que ningú diu la veritat. Mentre els sindicats del sector diuen que un 70% dels treballadors van fer vaga, la Generalitat ho rebaixa al 6%. I escoltat l’opinió que va donar una treballadora, arribes a la conclusió que possiblement s’ha convocat en un mal moment. Deia la treballadora que al seu jutjat encara hi havia molta gent de vacances i que als qui treballaven, se’ls hi van assignar serveis mínims.

La utilització de vacances i dies de lliure disposició és una mesura força habitual entre els treballadors de l’administració, ja que així no els hi descompten el dia i, a la vegada, poden participar dels actes de la jornada reivindicativa. Una mesura legal però totalment reprovable i castigada pels propis sindicats (al menys els de classe) quan la persona que ho fa és delegat sindical o està afiliat al sindicat.

Insisteixo, el sindicats s’equivoquen. En aquest país sembla que ens fan por les vagues generals quan, paralitzar el país és la millor mesura que es pot prendre contra un govern. Però la vaga general no és que ens faci por per ella mateixa, sinó per la poca incidència que solen tenir, ja que la majoria dels treballadors d’aquest país prefereixen que les castanyes del foc els hi treguin els altres; a part de no descomptar-los el sou (per descomptat)

De vegades miro amb escepticisme les vagues generals que es fan a d’altres països com Grècia i Portugal que, com Espanya, també tenen greus problemes econòmics i que també han descarregat sobre els treballadors la majoria de mesures restrictives.  

Des del meu punt de vista són molt més efectives les manifestacions que surten de col·lectius cívics aliens a les organitzacions sindicals que no els actes organitzats pels propis sindicats. El motiu? Què els ciutadans estan farts i desconfien tant dels sindicats com dels partits polítics.

Per acabar, i tornant a la vaga de Justícia, a la SER van entrevistar a una jutge que van presentar com la mitjancera de les negociacions entre el Departament de Justícia i el col·lectiu de treballadors. Si realment aquesta és la que modera el debat i busca solucions, seria millor que la part social la recusés, ja que fa seva la postura del departament i, si aquest és el punt de partida de la negociació, difícilment l’acord final acabi complaent (encara que sigui mínimament) els treballadors de Justícia.  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. ACTUACIÓ PARC DELS XIRIBECS III

Juegos de manos

David Torres

A los estrategas del PP se les está yendo la mano con las cortinas de humo. De hecho, la última que han lanzado es tan gorda y tan tóxica que ya está ahogando en gas mostaza a algunos de sus correligionarios. La reconquista de Gibraltar a base de pasodobles en la aduana todavía tenía un pase, pero lo de querer tapar el sainete informático del caso Bárcenas con un nuevo empujón a Urdangarín puede que haya sido excesivo. La metástasis valenciana del caso Nóos no sólo ha alcanzado de lleno a Rita Barberá y a Francisco Camps (dos figuritas de Lladró que parecían ya definitivamente exiliadas de la cubertería) sino que también ha salpicado a la Zarzuela. Una vez entrados en faena, si se decide recurrir al fuego amigo, lo más práctico es sacar el lanzallamas. Y ya que vamos a tirar la casa por la ventana, mejor que sea la Casa Real.
Para distraernos del último monólogo de María Dolores, que sigue empeñada en desbancar a Cantinflas, no se les ha ocurrido otra cosa que desempolvar el regalo de más de un millón de euros que le hizo el rey Juan Carlos a su hija Cristina para ayudarla en la compra del palacete de Pedralbes. Con nueve años de retraso, Hacienda ha informado de dos transferencias urgentes de 600.000 euros ordenadas por su borbónica majestad, asunto éste (el de la transferencia urgente con nueve años de retraso) que tampoco parece tan extraño. Lo extraño hubiese sido que el rey llevara los 600.000 euros en los bolsillos.
Gracias a los desvelos de la Fiscalía hemos vuelto a admirar la cintura de Urdangarín, cuya habilidad dentro de la pista de balonmano no era nada comparada con la que demostraba fuera de ella. Entre los eventos del Valencia Summit y la tramitación de los Juegos del Mediterráneo, que nunca se celebraron, el instituto Nóos se embolsó tres millones de euros limpios. Tiene mucho más mérito ganar unos juegos que nunca tuvieron lugar que una medalla olímpica, elemental, querido Watson.
El caso es que todas estas informaciones se han cruzado el mismo día y entonces el periodista atento ya no sabe dónde mirar: si a Cospedal riendo sus propios chistes en la tarima o a la luna de Valencia saliendo otra vez por Antequera. Ha sido una escena tragicómica al estilo de esos aficionados a la carpintería, que se machacan una mano a martillazos e inmediatamente se pegan otro martillazo en la otra mano, para que no tenga envidia y se pase antes el dolor. Ya no sabemos qué mano nos duele más: la mano con que esquiaba Bárcenas, la mano con que Urdangarín jugaba al balonmano o la mano del rey, quien con una mano le echaba una mano a su hija en su aventura inmobiliaria y con la otra mano les echaba otra mano a los albañiles en la reforma del chalet de Corinna. Son demasiadas manos, me parece a mí.