LA FOTO DEL DIA 13-03-2014

La foto està feta sobre 2/4 de 12 d'avui des del carrer Ulldecona de Tortosa. En principi hauria de ser una foto denúncia, però sembla ser que aquesta patrulla dels Mossos i al menys una més, havien acudit a una trucada d'emergència, ja que, pel que sembla, al carrer la Ràpita hi havia un home mort. 
Al final del matí no sé sabia si l'havien trobat a casa seva o al carrer. 
Quan he passat jo, l'actitud dels Mossos m'ha semblat mol tranquil·la.

EL SEGON CANVI (Primera part)

S’especulava que la sèrie de TVE Cuéntame como pasó, acabaria abans de que Felipe González guanyés les eleccions de 1982. Finalment no ha estat així i, al capítol del passat dijous es va escenificar la victòria socialista del 28-0.

Per als qui varem viure aquella jornada, les escenes, a part de fer-nos rememorar aquella data història, en pocs segons ens va rejovenir més de 30 anys. Quants records! ... I agradables! Els d’aquella nit sí, després arribaria la desil·lusió i més tard, la frustració i la impotència.

Quants socialistes d’aquella època ens sentim enganyats? Tret dels que han tocat poder, imagino que tota la resta. La societat actual no és la que somiàvem que fos l’any 1982. Ni de bon tros. Fins i tot, en alguns casos, hem patit un enorme retrocés, difícilment comprensible si no tinguéssim present tots els fets que s’han succeït durant els darrers anys.

El lema escollit pels socialistes l’any 1982, Pel Canvi, va engrescar a molta gent, fins i tot a una bona part dels militants i simpatitzants dels partits situats a l’esquerra del PSOE. Com es va dir anit durant el programa de després de Cuéntame, era com entrar aire fres a la política espanyola, un aire per emportar-se l’olor ranci dels franquisme i el postfranquisme que encara controlava molts dels estaments de l’estat. Va significar una portada en tots els morros als polítics criats dintre de la dictadura i que van sobreviure a la mort de Franco fent uns petits ajustos més de forma que de fons.

Però Felipe González es va anar desinflant i en cada elecció va anar perdent diputats pel camí. D’una majoria absolutísima l’any 1982 amb 202 diputats (rècord històric) i un percentatge de vot superior al 48%, va acabar amb més pena que glòria davant l’assetjament popular: ¡Váyase Señor González!

I van arribar al poder els del PP, amb molta gent que havia format part de la UCD de Adolfo Suárez i que es van acabar traient la careta del centrisme. Aznar, durant la primera legislatura, va necessitar el suport de CiU i va saber engrescar a una bona part de l’antic electorat socialista amb un discurs moderat. Però quan va revalidar mandat amb una còmoda majoria absoluta, es va deixar anar i Espanya va viure l’etapa més negra de la seva història des de la mort del dictador. Sempre ho he dit i no em cansaré de repetir-ho. I encara he dit una cosa més: ho van tenir que fer molt malament els socialistes per a que la dreta tornés a ocupar el poder.

Però la dreta encara ho va fer pitjor. La diferència entre fer-ho malament l’esquerra i fer-ho pitjor la dreta és molt gran i la repercussió que té de cara al seu propi electorat, abismal. M’explicaré. L’esquerra ho fa malament quan abandona els seus principis i adopta unes posicions properes a les polítiques neoliberals, sobre tot en el camp econòmic. I quan la dreta ho fa pitjor vol dir, que tot i fer el que s’espera que faci, ho fan carregats d’enganys, demagògia i corrupció. I sempre per afavorir els interessos particulars d’ells mateixos i de tota la seva colla. A l’esquerra es pot trobar polítics poc honestos. A la dreta hi podem trobar molts polítics corruptes.

Precisament les mentides pels atemptats de l’11-M de Madrid van portar el PP a la derrota l’any 2004. Dies abans, les enquestes donaven una lleugera victòria al PP en un frec a frec amb els socialistes. Les urnes però, van donar guanyadors els socialistes per un marge prou ampli. A què va ser degut un canvi tan radical? Sobre tot a la forma de gestionar els atemptats, encara que ja feia temps que patien un gran desgast per la guerra de l’Iraq, l’accident del Yak-42 o el Pla Hidrològic Nacional.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. A LA VORA DE L'EBRE PER TORTOSA

EL GOS POLLÓS

L’actual línia política del PSC sembla que sigui com un gos pollós del qui tothom se’n aparta.

Alguns la critiquen obertament, arriscant-se a que es prenguin mesures en contra. Altres, directament, han abandonat el partit. Però fins i tot, dels que es consideraven propers a la direcció, se’n aparten.

Aquest és el cas de Jaume Collboni, fins fa poc diputat i portaveu al Parlament i ara candidat a encapçalar la candidatura del PSC a l’Ajuntament de Barcelona.

Collboni ha volgut donar dos cops d’efecte: el primer renunciar a l’acta de diputat i, el segon, apartar-se de la línia oficial, la federalista o espanyolista si voleu.

De totes maneres sembla que hi haurà una dura pugna. 5 són els candidats, 5 i primeres espases del socialisme català.

Presumeixo que cap ho tindrà fàcil per a ser elegit i convertir-se en el candidat del PSC. Ara bé, passades les primàries haurien d’arribar a un enteniment per a formar part de la mateixa llista.

És difícil, ja ho sé, però no em digueu que no seria una candidatura pràcticament imbatible (a priori, es clar)