Es donen situacions absurdes, inversemblants,
sovint més pròpies d’un país tercermundista que d’un que aspira a fer-se
un lloc entre els capdavanters del món. Això sí, quan pugui reduir la xacra
de l’atur i comencin a crear ocupació estable i de qualitat, no abans.
Però mentre tinguem un president del
govern dubitatiu que no sàpiga fer front a les situacions que li figurin
a l’agenda diària, difícilment els altres organismes de l’estat podran
tindre’l com a model a seguir.
Dilluns Rajoy havia de decidir qui serà
el cap de cartell del PP per a les properes eleccions europees del 25 de
maig. El màxim candidat és Miguel Árias-Cañete, el titular d’Agricultura
i que aspira a ser comissari europeu del ram. Però Rajoy, fent un cop més
de Don Tancredo, va ajornar la decisió sense que ningú s’ho expliqui.
Possiblement l’única explicació és que, finalment s’opti per un altre
candidat. Si Cañete se’n va a Europa a Rajoy no li quedarà més remei que
fer una remodelació del seu govern, per petita que aquesta sigui i això,
al President, li deu de fer molta mandra.
Un altre cas esperpèntic i digne de formar
part de els coses que no s’haurien de fer, ha estat la sentència d’un
jutge que obliga a Catalunya Banc a readmetre als qui van ser alts directius
de l’entitat Todó i Masana o, en tot cas a indemnitzar-los amb 600.000
euros a cadascú d’ells per acomiadament improcedent. Catalunya Banc, abans
Catalunya Caixa i encara abans Caixa de Barcelona + Caixa de Manresa +
Caixa de Tarragona, va ser una de els entitats rescatades per l’Estat
amb diner públic (després de Bankia, amb 12.000 milions, té el dubtós honor
d’ocupar el segon lloc entre les que han necessitat més diners) I quan
una entitat financera té un forat tan gran, ha estat, sense dubte, per
una mala gestió dels seus màxims dirigents, encara que, també amb tota
seguretat, no són els únics responsables. Per tant, quan algú que cobra
un bon sou per fer una feina i no la fa bé, el més procedent és fer-lo
fora amb la indemnització que li pertoqui. NO entenc com un jutge pugui
dir que l’acomiadament és improcedent. Jo els hi preguntaria als preferentistes
i als que han estat desnonats a veure que n’opinen ells de tot plegat.
I sense abandonar el tema judicial, també
em sembla de pandereta el judici pel cas Hotel del Palau de la Música.
Finalment va comparèixer Millet (o Bitllet o Pillet...) després
de la inoportuna (?) trencada del fèmur acompanyat (cóm no!) per Montull,
el seu segon. Es va excusar en que estava molt medicat per a no respondre
les preguntes del jutge i del fiscal i només va fer-ho quan va ser interrogat
pel seu advocat defensor. Montull si que va respondre, però potser hauria
d’haver estat callat, perquè per a dir bajanades com “Ho varem fer per
interès públic”, millor no dir ni piu. Qui es creu que dos
individus que van saquejar més de 30 milions del Palau de la Música poguessin
fer alguna cosa per interès públic? Anda ya!
I per a més inri no poden acabar de declarar perquè hi ha una avaria informàtica i els tècnics no saben trobar on està el mal.
Acabaré per avui amb un dels temes dels
que més es parla darrerament: el procés de la consulta sobiranista de Catalunya.
Ahir, el Ministre d’Exteriors García Margallo (qui sinó?) va opinar sobre
una hipotètica Catalunya independent. Va tornar a dir que, en el cas de
convertir-se en un nou estat, no entraria a la Unió Europea i estaria destinada
a vagar pels segles dels segles. En escoltar aquesta expressió amb
connotacions tan religioses no pots sinó dir: amén!
Hauria de saber Garcia Margallo que,
sovint, el temps s’acaba devorant a si mateix i els esdeveniments passen
molt més ràpid del que segurament, seria desitjable.
Una anècdota. L’any 1975, uns dies després
de la mort del dictador, ens van reunir als dirigents locals de la OJE
(Organización Juvenil Española) al Col·legi Menor Eugeni d’Ors de Valls.
Allí se’ns va explicar que el pas immediat de la dreta espanyola era constituir-se
en associacions polítiques, prèvies a la formalització dels partits polítics
pròpiament dits i que en un termini de 5 o 6 anys hi hauria unes eleccions
legislatives. No en van passar ni dos, ja que el 15 de juny de 1977 es
van celebrar les primeres eleccions legislatives després de la mort de
Franco, amb la participació de la UCD, AP i d’altres formacions que no
existien abans.
Per tant, prediccions les justes i quan
es tinguin totes les dades a la ma. Però, desgraciadament, els polítics
ens tenen acostumats a donar-nos informació poc rigorosa i mancada de proves.
Se’n diu fer demagògia.
